SI ELS MONJOS HAN DE TENIR RES DE PROPI

De la Regla de sant Benet
Capítol 33

1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet dedica dos capítols a preguntar-se: «Si els monjos han de tenir res de propi?» i «Si han de rebre tots igual les coses necessàries?». La resposta a la primera pregunta és negativa i a la segona és positiva. Fàcilment veiem la relació del text de sant Benet respecte als textos de Cassià, sant Agustí i la Regla del Mestre. Però és encara més important el context evangèlic i patrístic.

En els dos capítols anteriors, igual que en els capítols següents, sant Benet aborda diversos aspectes de la gestió dels béns materials dins de la comunitat. Aquí ens parla de l’actitud espiritual, sobre l’exclusió de la propietat privada com a fonamental en l’espiritualitat monàstica; no parla de pobresa, no empra la paraula, parla de possessió com a vici, i de necessitat. La paraula clau tant en aquest capítol com en el següent és el verb tenir. Els monjos no hem de tenir sinó el que es distribueix a tots, allò que ens cal, que necessitem.

L’esperit de la Regla, com el de totes les regles monàstiques en relació als béns materials s’han de llegir tenint present l’Evangeli. Hi ha, la primera benaurança que ens parla dels pobres i la recomanació de Jesús de no acumular tresors a la terra, com també la de no preocupar-nos pel futur. Ben directa és la crida al jove ric a vendre totes les seves possessions seguint allò que varen fer els deixebles que deixant tots els seus béns i els del seus pares, varen seguir Jesús. En el context de la vida monàstica, és evident que hi ha una referència fonamental a la comunitat primitiva de Jerusalem, que ho tenia tot en comú, tal com es descriu en el capítol quart del llibre dels Fets dels Apòstols.

De fet la pobresa personal del monjo la planteja sant Benet amb més radicalitat que la de l’ermità que té la seva ermita, una encara que petita porció de terreny amb algunes eines de treball, roba o una mica de menjar. En la tradició monàstica tenir-ho tot en comú és vist com una forma important d’alliberar la ment de preocupacions temporals i de permetre al monjo seguir Crist pobre amb un cor pobre. Sant Benet parla de la propietat com d’un vici que cal extirpar radicalment del monestir, per tant ningú s’ha de prendre la llibertat de donar o rebre res sense ordre de l’abat, ni tenir res propi, absolutament res. Ni tan sols ens és permès de disposar del nostre propi cos o de la nostra voluntat.

Tot comú a tots, com diu l’Escriptura, sense pretendre que alguna cosa sigui considerada nostra; perquè fins i tot l’acte de donar quelcom a un germà amb el pretext de la caritat, per descomptat, pot ser un exercici de propietat, de poder sobre allò que es dóna. Aquest capítol de la Regla només es pot entendre en el context d’una vida autènticament monàstica. Recordem que sant Benet, en la seva definició del que és un monjo, parla com a primera característica d’aquell que viu en comunitat. Ens diu que el monjo ha d’esperar allò que necessita; no es limita a esmentar l’abat, sinó que ens diu que té l’obligació de proporcionar a tots els monjos allò que necessiten; per al monjo rebre-ho és una expectativa, no pas un dret. Avui cal evidentment modificar la llista d’objectes dels que sant Benet parla, i esmentar ordinadors, telèfons mòbils, iPods, etc. Pel que fa a tots aquests objectes, el que és important és usar-los com a instruments de treball al servei de la comunitat, no com a aparells per a l’entreteniment, per servir cap caprici personal, o simplement per satisfer el nostre desig de posseir.

Ens cal valorar les motivacions del que ens és necessari i mantenir un autocontrol sobre la nostra temptació al consumisme. No és pas fàcil, la nostra societat fa de la necessitat virtut, crear necessitat de coses que realment no ho són pas és l’objectiu per exemple de la publicitat. No és pas fàcil afrontar-ho això avui des del monestir potser quan ja hi hem entrat contaminats per aquesta espiral de crear i satisfer necessitats que no ho són pas; o tot i estar al monestir, hem vist com n’és de fàcil caure-hi. Crear-nos necessitats té a més els seus riscos colaterals. Ens pot portar segons la responsabilitat que tinguem al monestir a cercar recursos econòmics per satisfer-les, evidentment recursos no pas lícits. També ens pot empènyer a demanar a persones amigues de satisfer aquestes suposades necessitats, creant-nos una dependència amb algú de fora de la comunitat que mai no és bona; d’una banda passem a dependre d’altri i potser a la curta o a la llarga a pagar-ne el peatge; de l’altra el més habitual és que qui ens proporciona quelcom des de fora de la comunitat acabi per sinó menysprear la nostra vida si per tenir-ne una visió poc positiva.

El caprici, la necessitat que no és tal, és perillosa sempre i per a tothom, però molt més per a nosaltres monjos. L’afany de posseir és un risc que ens sotja a cada instant; també nosaltres podem caure en la temptació de tenir el darrer model de mòbil, de fer-nos nostres una dependència, unes eines, o de dependre fins a la nit d’una connexió a internet. Alguns monestirs han hagut d’establir, durant el gran silenci de Completes a Laudes, un gran silenci també a nivell de la xarxa; sempre és millor confiar abans d’arribar a aquest tipus de mesures, en l’autocontrol personal. Però de fet l’habitud de disposar d’un servei ens acaba fent-nos en certa manera dependents i si per qualsevol home o dona això no és bo molt menys encara per a un monjo. Viure la vida monàstica enmig d’una societat de consum pot esdevenir cada cop més difícil. Ens cal no caure en el a cor què vols, cor què desitges; aquesta seria una de les relectures d’aquest capítol avui; contenció, valorar si necessitem o si tant sols desitgem objectes o mitjans, no caure en el consumisme, en el caprici. Sant Benet no parla pas que el monjo passi necessitat, sinó de que tenint allò que li cal no desitgi allò que no li és necessari. Ni donar, ni rebre, ni tenir cap cosa com a pròpia, com uns homes a qui no ens és lícit de fer el que volem, ni del nostre propi cos ni de la nostra voluntat, allò necessari esperar-ho, no tenir res que no ens ho hagin donat o permès; no tenir res com a nostre, sinó tot en comú.

No ens parla Sant Benet d’un ideal en el qual tots tinguin les mateixes coses, predica un igualitarisme asimètric. Sant Benet es col•loca del costat dels febles i vol que se’ls atengui, i així el que necessiti menys, doni gràcies a Déu i no s’entristeixi i el que necessita més, humiliï’s, però ningú ha de caure en la temptació de comparar-se als altres i jutjar-los per la seva pròpia necessitat. D’aquesta forma Sant Benet vol no tant sols destacar la virtut de la pobresa, sinó també condemnar el pecat de l’enveja i la murmuració. Davant aquests mals cal oposar la virtut de la caritat, no donant a tots el mateix sinó a cadascun el seu, és a dir el que realment necessitem, que no vol dir pas allò que desitgem. Escriu l’abat Cassià Maria Just que «els monjos elegim lliurament la dependència total de la comunitat. Però cal que sigui una dependència lleial, d’homes madurs, convençuts. No pas una dependència suportada a contracor, amb evasions i trampes: una dependència viscuda així seria infantilitzant i no ajudaria pas a créixer.»