LA MESURA DE LA BEGUDA

De la Regla de sant Benet
Capítol 40

1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Una de les característiques de la vida monàstica és la regulació de tots els seus aspectes. L’horari, la pregària, el treball, l’estructura de la comunitat, el menjar i la beguda. Tot organitzat perquè no ens calgui centrar-nos en altra cosa que seguir el Crist. Pot semblar una uniformitat excessiva, però sant Benet és ben conscient de la diversitat de la comunitat, que cadascun ha rebut de Déu un do particular, no pas tots els mateixos, i que aquest conjunt es posat al servei de la comunitat i tots junts al servei de Déu. Si algun pot estar-se d’alguna cosa sigui benvingut, si no podem estar-nos-en, febles com som, almenys hem d’actuar amb moderació, amb mesura. En aquest aspecte, tot i no ser pas l’únic, sant Benet demostra un realisme exemplar; sap i diu que seria millor que ens abstinguem del vi, però coneix bé la feblesa humana i prefereix no demanar allò impossible d’acomplir sinó regular-ho per aconseguir una moderació que sigui assumible també pels febles. Uns poden tenir la força suficient per a estar-se’n i per això tindran la seva recompensa, d’altres per la raó de llur treball o de llur feblesa, tot i que el vi no és gens propi de monjos, com que no se’ls pot fer entendre, almenys que en prenguin amb moderació.

En primer lloc d’aquest capítol en podem fer una lectura textual: el vi o l’alcohol han esgarriat, esgarrien i poden esgarriar la vida d’un monjo, com la de tota persona; potser com en d’altres temptacions pot esdevenir un refugi quan ens trobem en dificultats interiors i intentem de fugir-ne; cal ser-ne conscients.

Una segona lectura ens torna a centrar sobre la diversitat dels qui formem la comunitat, uns en volen més, d’altres menys, uns voldrien una vida comunitària més així i d’altres més aixà, i potser a la fi la que portem no és del gust de tots.

De nou sant Benet ens adverteix, tantes vegades ho fa al llarg de la Regla, bon coneixedor del nostre principal mal, que sobretot no murmurem, per damunt de tot que ens abstinguem de murmurar. I certament no ens en podem estar perquè veiem les coses cadascú de la nostra particular manera i voldríem que tots els altres ho fessin tot tal com nosaltres volem. Ens costa d’acceptar la diversitat, de ser conscients de les nostres febleses o de donar gràcies perquè en algun terreny no en tenim. Sempre hem d’avançar i millorar la nostra vida personal de monjos i la comunitària, però partint de les nostres pròpies febleses que poden ser físiques com l’abús del vi o del menjar, o morals, o de jutjar constantment a tots i a tot amb l’arma de la murmuració.

Actuar sempre amb moderació ens aconsella i demana sant Benet, en tota circumstància. Aquesta setmana, el terrorisme de caire integrista musulmà ha sacsejat el nostre país, podríem dir que ben bé el cor del nostre país. Desgraciadament les nostres terres no desconeixen la violència terrorista, no fa tants anys la colpí, tot i que amb una altra arrel, de manera violenta i indiscriminada i el record dels morts que va deixar encara resta entre nosaltres. Sigui quin sigui el seu origen sempre és injustificat i va contra tot allò que significa la voluntat de Déu, sigui quina sigui la religió sota la qual es justifiqui.

Què fer davant d’aquesta violència sense raó, què ens pertoca de fer a nosaltres? En primer lloc, com en tot, reaccionar amb mesura; abans que res intensificar la nostra pregària per fer-nos més propers a les víctimes i llurs famílies; tota víctima d’aquesta violència és sempre innocent, tant més quan es tracta de famílies que gaudint del lleure veuen truncada per sempre la seva vida. Pregar també pels seus assassins, perquè el Senyor els mogui el cor per entendre que Déu mai no vol la violència, que mai aquesta es pot justificar en nom de Déu.

Pensem que també nosaltres, cristians, en altres temps, que ara semblen molt llunyans, vàrem acudir a mètodes violents per intentar fer un bé, almenys segur que així ho pensaven qui impulsaven els actes. Estàvem ben equivocats com ho estan ara els qui seguint determinats sectors d’altres religions practiquen la violència; per això precisament preguem per ells perquè entenguin que Déu és amor, mai és odi.

Tinguem també present, sense que això ens hagi d’obsessionar, que en països uns veïns i altres més llunyans, aquest tipus de violència ha actuat de forma directa contra ministres, fidels i temples de l’Església. També al segle XXI l’Església dona màrtirs, hi ha cristians que donen la seva vida pel simple fet de ser-ho. Pensem-hi per si, Déu no ho vulgui, un dia ens arribés a colpir aquesta violència de forma directa; com ho afrontaríem, tot i que la reacció humana sigui sempre imprevisible.

Finalment, però no en darrer lloc, pensem que tot terrorisme té com a primer objectiu alterar la nostra vida diària amb la por. El millor que podem fer doncs és no alterar-la, que no ens la condicioni ni canviï en excés. Posem aquests dies en primer terme de la nostra pregària i de la nostra reflexió davant de Déu aquests fets; pensant que, al cap i a la fi, uns i altres són víctimes de l’odi; uns innocentment, els qui un dia surten de casa per passar uns dies de lleure amb la família o els amics, per anar a un concert, per passejar per una ciutat o per assistir a una celebració eucarística.

Preguem també pels qui estan obcecats i no entenen bé què els demana realment Déu i la seva religió, que no és pas en absolut el que estan fent. Encomanem-los tots en la nostra pregària i mantinguem la serenitat i el ritme de la nostra vida tenint sempre presents les necessitats de tot el món i en especial les de les víctimes i llurs famílies.