L’ORATORI DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 52

1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La pregària, amb el treball i la Paraula, és un dels eixos de la nostra vida de monjos; pregària comunitària i pregària individual. Per a sant Benet el lloc on es desenvolupa qualsevol activitat té molta importància. El monjos vivim en una comunitat i aquesta comunitat està arrelada en un lloc concret. El nouvingut, en cada etapa de la seva formació, promet la seva estabilitat en aquest lloc. I dins del monestir hi ha llocs per a les diverses activitats del dia monàstic: llocs per treballar, per estudiar, per menjar, per dormir i també un lloc on la comunitat es reuneix per pregar junts, per resar l’ofici diví, al qual no hem d’anteposar mai res. Un lloc per a cada activitat i una activitat per a cada lloc.

Certament que per a sant Benet l’oratori no és pas l’únic lloc de pregària per al monjo. Però si està ben clar que tota la Regla ens mostra clarament l’obligació fonamental del monjo pel que fa a la pregària. En el capítol XIX, quan parla de la manera de cantar, afirma que «tenim la certesa que Déu està present a tot arreu». Alhora sant Benet té també sempre presents les paraules de Jesús: «Quan vulguis pregar, entre la teva cel·la, tanca la porta i prega al teu Pare en el secret». La solitud del cor i la cel·la i l’oratori han de ser l’actitud i el lloc privilegiat de la pregària comunitària i personal del monjo. Ens diu sant Gregori el Gran que sant Benet solia pregar a la cel•la, mirant el cel per la finestra, abans que els monjos s’aixequessin per les Vigílies.

Per la pregària comuna el primer que ens recorda sant Benet en aquest capítol és que l’oratori ha de ser el que significa el seu nom; ha de ser el lloc on els monjos preguem en comunitat i on no es fa res més. Aquesta consagració d’un lloc per a una ocupació precisa és molt important per sant Benet i ho ha de ser també per a nosaltres. Si l’oratori, l’església, és el lloc on un prega, i res més, tan aviat com un hi entra, crea ell mateix i troba alhora un ambient i un esperit de pregària que el predisposa a l’ofici diví. El mateix lloc ens ha de condicionar, i això és molt més efectiu que molts mètodes d’oració o de concentració contemporanis. També condiciona l’ambient, així ens diu sant Benet que un cop acabada la celebració de l’ofici, tots surten «en el més profund silenci». Aquest silenci no és simplement el propòsit, com es podria pensar fàcilment, de permetre a aquells que desitgen romandre a l’oratori, de no ser molestats, que també. Aquest silenci és en si mateix pregària. Els germans ens reunim a l’oratori per compartir la nostra pregària i en sortim arrelats pel silenci en la pregària contínua que hem de procurar en totes les nostres ocupacions del dia i que alhora nodreix la nostra pregària personal. Per això sant Benet va preveure que aquest o aquell altre germà poden desitjar romandre a l’oratori per continuar la seva pregària personal allí sols encadenant una i altre.

Sant Benet ens demana de pregar en silenci, en el secret del nostre cor, amb llàgrimes de compunció i amb la intensitat del desig del nostre cor, i no pas en veu alta, per tal de no molestar un altre germà que vulgui fer el mateix. Certament no hem pas de buscar en aquest capítol tota l’ensenyança de sant Benet sobre l’oració personal, que es fa present al llarg de tota la Regla; aquí allò que li interessa és descriure l’actitud del monjo en relació amb el lloc del monestir dedicat a l’oració comuna i que per extensió també pot servir per a un moment més intens de pregària personal a la nostra cel·la.

No oblidem que ja ha parlat extensament sobre l’actitud espiritual de què es pot gaudir durant la pregària i també de la reverència en la mateixa en els capítols XIX i XX de la Regla, on diu, que l’oració ha de ser «breu i pura, excepte per allargar-la, si un és tocat per la inspiració de la gràcia divina». L’enfocament de sant Benet és ben simple; si algú vol pregar en el més íntim de si mateix, que entri a l’oratori o a la cel·la i pregui; potser a més d’entrar físicament en un espai sant Benet ens parla d’entrar dins nostre. Hi ha doncs un espai físic per a la pregària comuna i per la personal i un espai interior comú que ens cal preparar i preservar també, acudint i sortint de l’oratori amarats d’esperit de pregària i de silenci. A això ens hi ajuda el verset que diem junts en començar l’ofici. «Deus in adiutorium meum intende, Domine ad adiuvandum me festina» traduït al català no massa fidelment per «Sigueu amb nosaltres Déu nostre; Senyor veniu a ajudar-nos» i al castellà per «Dios mío ven en mi auxilio, Señor date prisa en socorrerme».

Ha estat preferit aquest verset entre tots els de l’Escriptura perquè conté en xifra tots els sentiments que pot tenir la naturalesa humana. S’adapta feliçment a tots els estats, i ens ajuda a mantenir-nos ferms davant de les temptacions i les distraccions. Aquest verset el considera Joan Cassià com una muralla inexpugnable i protectora, una cuirassa impenetrable i un escut contra tots els embats de l’accídia, l’aflicció d’esperit, la tristesa, o l’aclaparació per alguns pensaments. En una paraula, en qualsevol situació en què ens posin les circumstàncies del dia, aquesta invocació ens és sempre útil i necessària per començar l’ofici diví. Perquè si desitgem Déu com a ajuda i socors, ens cal també el seu auxili. Tant si pensem que tot ens somriu, com també quan la prova i la tristesa envaeixen la nostra ànima; la feblesa de l’home no pot, sense l’ajuda de Déu, mantenir-se a pols ni enfront dels béns ni enfront dels mals de l’existència.

Potser avui és un bon dia per recordar un dels episodis que sant Gregori el Gran recull en la seva vida de sant Benet quan parla del monjo vagarós d’esperit que torna a la salut. Diu: «En un d’aquells monestirs que havia aixecat per les rodalies, hi havia un monjo que no podia aguantar l’oració individual de després de l’Ofici i així que els germans s’agenollaven per lliurar-se a l’oració, ell sortia a fora i amb esperit vagarós s’ocupava en coses terrenes i transitòries. (...) Havent anat el baró de Déu al monestir, quan a l’hora establerta, acabada la salmòdia, els germans es lliuraven a l’oració, veié com un nanet negre estirava cap enfora, per la vora del vestit, el monjo aquell que no podia aguantar l’oració. (...) L’endemà, encara, acabada l’oració, en sortint de l’oratori, el baró de Déu trobà el monjo, que estava a fora, i, davant la ceguesa del seu cor, el va colpir amb una verga. I d’aquell dia en endavant, ja no sofrí cap més engany per part del nanet negre, sinó que romangué ben quiet a l’hora de l’oració i així el vell enemic no gosà mai més fer-se amo del seu pensament, com si ell mateix hagués estat colpit per la vara» (Diàlegs, cap. IV)

Evitem l’esperit vagarós que ens empeny a distreure’ns a l’oratori en coses terrenes, foragitem el nanet negre de la distracció, colpim-nos amb la vara de la nostra consciència i amb el màxim silenci i reverència guardem la centralitat deguda a Déu no fent de l’oratori altra cosa que un lloc de pregària.