QUE AQUESTA REGLA NO ESTABLEIX TOTA LA PRÀCTICA DE LA PERFECCIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 73

1 Hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica. 2 D’altra banda, per a qui s’afanya per arribar a la perfecció de la vida monàstica hi ha els ensenyaments dels sants Pares, l’observança dels quals porta l’home fins al cim de la perfecció. 3 Perquè, ¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? 4 O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? 5 I, encara, les Col·lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, 6 ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients? 7 Encara que, per a nosaltres, peresosos, que vivim malament, i negligents, són motiu de vergonya i de confusió. 8 Tu, doncs, siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, 9 i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que ara recordàvem. Amén.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Acaba la Regla i comença la nostra responsabilitat per intentar de viure-la. Sant Benet ens dona un seguit de consells per tal de tenir una honestedat de costums i un començ de vida monàstica. Sempre serem aprenents, per això estem a l’escola, l’escola del servei diví. Cadascun de nosaltres som aquest «Tu», siguem un o altre, a qui parla sant Benet; hem vingut al monestir per afanyar-nos per arribar a la pàtria celestial, complint bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que sant Benet ha redactat sols com un començament. Hem de posar-nos en camí, ens hi hem de posar ja i no deixar mai de caminar, per poder aleshores arribar, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que sant Benet aquí ens recorda.

Arribats al final del text, d’aquesta lectura que fem en comunitat a l’hora de la col·lació, quatre vegades l’any, i que sovint en escoltar-la enrogim de vergonya en veure com n’estem de lluny de complir-la, resulta que sols és un començament, un tast de la vida monàstica. Perquè sant Benet, més que nosaltres mateixos, ens sap peresosos, negligents, que ho vivim malament i que som motiu de vergonya i de confusió per als altres. Sant Benet ens coneix com l’Apòstol quan diu «Us vaig donar llet, i no menjar sòlid, perquè no l’hauríeu pogut assimilar. De fet, ara tampoc no podeu fer-ho» (1Co 3,2). La Regla és com la llet per l’infant, perquè hi ha, ens ho anuncia sant Benet, un menjar sòlid que no podem deglutir, un camí superior per arribar a la perfecció de la vida monàstica, que costa d’assimilar, i aquest ens l’ensenyen els sants Pares catòlics, les Col·lacions i les Institucions. Sant Benet es refereix a Cassià, però sense anomenar-lo, i a la Regla de sant Basili; i per damunt de qualsevol altre text tenim la Paraula de Déu, l’Escriptura, norma rectíssima per a la vida humana, en cadascuna de les seves paraules i de les seves pàgines.

Tant sols pel que fa a l’Escriptura, sant Benet empra la paraula norma, i ens en parla com d’una norma perfecta de la vida humana. No tan sols d’una vida monàstica o cristiana, sinó de la mateixa vida humana. Ho sentíem ahir durant el sopar en paraules del P. Lorenzo Maté, abat de Silos: «La Regla es reconeix com “una mínima regla d’iniciació” (RB 73,8), és a dir, un manual per a principiants, però que tendeix a formar persones avançades i perfectes, i a assegurar als deixebles l’entrada en la vida teòrica, és a dir, en la contemplació divina».

Alguns atribueixen la frase a san Bonaventura i d’altres a una antiga cançó medieval, és la que ens diu: «Bernardus valles, montes Benedictus amabat». Li podríem aplicar un altre sentit, diguem-ne figurat. Els primers cistercencs, en cercar una més gran austeritat i un programa espiritual més equilibrat, començaren a parlar de la puresa de la Regla, de ser fidels a l’esperit de la Regla; de baixar de la muntanya de l’idealisme al pla de la vida de cada dia. Perquè la Regla de sant Benet conté dos aspectes fonamentals; d’una banda la lletra, les prescripcions detallades, i de l’altra l’esperit, els valors evangèlics que recull, ja que al llarg de tot el text resta més que evident el profund coneixement de sant Benet de l’Escriptura, la seva constant i vertadera font d’inspiració.

L’esperit de la Regla és en darrer terme l’acció de l’Esperit Sant sobre cadascun de nosaltres, i reconeguem-ho, sovint amb nosaltres l’Esperit té força feina per poder actuar. Sentíem ahir durant el sopar també dir al P. Lorenzo Maté que «la contemplació de grans personatges espirituals com Bernat de Claravall, Guillem de Saint Thierry, Guerric d’Igny i molts altres, serà la conseqüència lògica de l’observança rigorosa de les pràctiques de la Regla; i, al mateix temps, la contemplació se situa en la línia de la Regla, perllongant-la, acomplint-la, quelcom semblant al que succeeix amb el Nou Testament que perllonga i porta a acompliment l’Antic».

Sant Benet ens ofereix un programa de vida coherent i sociològicament verificable, caracteritzat per un triple camí: les observances bàsiques de la pregària i el treball, la disciplina mental de la lectio divina i la humilitat del cor. Tot allò altre com el servei abacial, el noviciat o els diversos oficis i normes per a la vida diària, són conseqüència i estan al servei d’aquestes disciplines fonamentals. La Regla no és ni un codi legal tancat ni un document simplement exhortatiu. La Regla és un text que ens demana una constant fidelitat al seu esperit, ens demana créixer, discernir, avançar, aprendre. El monaquisme benedictí i cistercenc, d’entre els valors continguts en l’Evangeli, n’hi ha alguns als que presta una especial atenció i que defineixen la vida del monjo com un particular camí de vida cristiana. Per això la nostra vida no ha de ser tan sols una bona observança, que també ho ha de ser, sinó una conversió total a Crist, una tasca de cada dia, de cada moment. Escrivia sant Bernat als monjos d’Aulps: «Obrar bé i tenir-se per inútils (...) al meu judici aquesta virtut val fins i tot més que els dejunis perllongats, les vigílies matineres, i que qualsevol altre exercici corporal».

En aquest capítol, sant Benet resumeix molt bé la seva concepció de la vida monàstica. Per a ell no consisteix a observar unes normes i practicar alguns exercicis ascètics. Consisteix en el camí que ens llancem a recórrer amb tota la nostra energia vers l’objectiu de la vida cristiana, que és la perfecció de la caritat. La Regla no té cap altre propòsit que proporcionar orientació per a aquest viatge. Amb una simplicitat i una sinceritat que no té res de falsa humilitat, sant Benet ens diu que és una Regla de principiants, però no ens vol uns principiants qualssevol. Ens vol principiants amb una actitud concreta i compromesa vers la Regla, veient-hi l’expressió rica, equilibrada i adaptada d’una tradició espiritual, que mai podrà ser reclosa en un text, per ric que sigui.

Aquest capítol que conclou la Regla ens permet fer una ullada global a la manera com sant Benet considera la vida monàstica. En primer lloc, el monjo ha de ser un ésser humà consumat, equilibrat i feliç que desitgi viure en plenitud. Hem de ser dels qui, en sentir Déu que diu: «Qui és l’home que estima la vida i desitja veure dies feliços», responguem convençuts: «Jo!» (Pròleg 15-16). I per assolir aquest fi, tenim fonamentalment la Paraula. El monjo és un home que, per l’Escriptura, rep ara i aquí, en la lectio divina i en la litúrgia, la revelació i el missatge de Crist. Per tant, som uns cristians que ens hem d’escarrassar per trobar en l’Evangeli tot el mestratge que ens cal per viure com a monjos. La Regla de sant Benet és una interpretació de l’Evangeli, marcada per la saviesa, i aplicada a un context cultural específic. Amb l’ajuda de la Regla, hem de tornar constantment i sempre a l’Evangeli i, com sant Benet, trobar com encarnar la mateixa actitud espiritual que ell hi trobà en el nostre particular ara i aquí. Aquest és el nostre repte continu, com a cristians, com a monjos, com a comunitat, com a Orde i com a Església.