diumenge, 1 d’octubre de 2017

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rera teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Quan algú accepta el nom d’abat accepta també l’enorme dificultat de la salvació de la seva ànima perquè «de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu». I s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. No se’l jutjarà sols per les seves d’obres i omissions, que ja seria prou, sinó també pel que la seva comunitat hagi fet o deixat de fer. «Ahí es nada» que diuen a Castella.

Per caracteritzar la tasca de l’abat, sant Benet empra tres idees: el nom amb què se l’anomena, el que diu i el que fa. El nom, la paraula i els actes, han de tenir coherència entre ells; perquè hi ha l’elevat risc de caure en la hipocresia, en la incoherència i en la mentida. Qui de nosaltres pot pretendre no merèixer mai un retret? Qui no vol salvaguardar una coherència de façana? Qui no corre el risc de caure en el fariseisme? Un fariseisme, que no està arrelat en Déu sinó en el nostre egoisme. Sant Agustí escriu a la ciutat de Déu que «l’amor a tu mateix és menyspreu al de Déu» i, per tant, dels nostres germans.

Sant Benet ens posa, a l’abat i a tots els monjos, en una situació incòmoda, perquè només tenim una manera de ser fidels a Crist i és que sempre tant el monjo, com l’abat, hem de recordar el nom que portem, els nostres vots, el nostre compromís i la nostra paraula donada i així la nostra vida hi ha de correspondre. La coherència a què ens convida sant Benet no és una perfecció de façana, sinó un desig de perfecció, de seguir Crist, malgrat nosaltres mateixos amb les nostres misèries, les nostres debilitats, els nostres pecats, els nostres defectes. Dels monjos, de l’abat, no s’ha d’esperar que siguin perfectes, sinó que sàpiguen reconèixer les seves debilitats i que tot i així o precisament per això vulguin avançar. Així cal entendre el nostre vot de conversió de costums.

Sant Benet també demana a l’abat que no es deixi conduir pels seus sentiments en la seva afectivitat. El que compta per a ell no és la simpatia o l’antipatia per a un o altre germà, sinó la manera de viure que tenen. No compta si coneix l’un o a l’altre de fa tants o menys anys, sinó valorar el qui troba millor a través dels seus actes i de l’obediència, el qui troba humil i millor en les obres. Obediència i humilitat són dues virtuts, dos eixos bàsics que sant Benet considera particularment importants per al monjo. L’abat no fa allò que li ve de gust fer, allò que li resultaria més còmode, que li portaria més simpaties i viure més tranquil; sinó allò que creu que ha de fer i també en aquest criteri es pot equivocar i s’equivoca. Aquesta conversió de l’afectivitat, sant Benet, no la demana a l’abat tot sol, la demana a cada monjo; allò que ha de guiar-nos en la vida monàstica no són els afalacs, les lloances, ni tampoc els sentiments d’autocomplaença o, perquè no dir-ho clar, d’animadversions, o si més no, de menyspreu per algun altre; sinó el gust pel bé, la bellesa per una vida transfigurada per la recerca de Déu. Com n’estem de lluny tots plegats d’això, perquè aquesta conversió en l’amor no és gens fàcil. El món dels sentiments, de les emocions, és un dels secrets més misteriosos de la naturalesa humana. Una de les grans lluites de l’abat, dels monjos, consisteix a allunyar tota hostilitat, tot l’amor malentès que habita en el nostre cor humà. Sols ho podem aconseguir deixant-nos interpel•lar per la Paraula de Déu que sempre ens hi ajuda; demanant-li a Déu el seu socors.

Quan algú accepta el nom d’abat se li hauria d’explicar ben bé que estarà tot el dia, i potser fins i tot durant la nit d’algun monjo insomne, exposat a la crítica. Perquè sempre als ulls d’algú l’abat és injust, sempre privilegia un i castiga un altre, sempre ho fa tot arbitràriament, no escolta mai o pregunta massa, s’inhibeix de tot o com col•loquialment es diu «passa de tot» o tot ho vol controlar i tantes altres coses que se li poden atribuir en un i altre sentit. Si i no; cert i fals alhora. Sempre, hi ha motiu per criticar, es a dir per murmurar, de qualsevol dels superiors que hi hagi, perquè sempre fallen en alguna o en moltes coses. Això també et fa veure que no tot pot ser dolent en tothom i a tothora, sinó que «todo es según el color del cristal con que se mira» i si tenim els ulls del cor bruts, per molt que bufem les ulleres de vidre que portem sobre el nas ho seguirem veient sempre tot negre.

Sant Benet ens diu que l’abat ha de reprendre, exhortar i amenaçar, no són paraules fàcils sinó més aviat gruixudes; fer-ho combinant moments de dolcesa i de rigor; de severitat i de bondat; essent mestre i pare, essent dur amb els indisciplinats i els inquiets; amb els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; i a la fi als negligents i als menyspreadors, els ha d’amenaçar i castigar. No pot dissimular els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els ha d’extirpar de soca-rel amb tota la seva força. I si als d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, els ha de corregir de paraula, amonestant-los una o dues vegades; als obstinats i tossuts, als orgullosos i desobedients, els contumaços els ha de reprimir, perquè el neci no s’esmena amb paraules; un llenguatge ben contundent el de sant Benet.

La nostra societat, escriu l’abadessa Maria del Mar Albajar, viu un moment convuls i pendular i la vertadera autoritat neix del coratge de reconèixer i acceptar la pròpia veritat, la de tots i cadascun de nosaltres. Un camí llarg, sovint costerut; perquè avui en la nostra societat la vida comunitària pot aparèixer com quelcom utòpic, superficial, aparent, darrere el qual hi ha una suma de petites conquestes personals o d’exclusivismes excloents. Com titula la seva darrera carta pastoral el bisbe de Vic, citant sant Agustí, «els pastors bons surten d’entre les ovelles bones». És davant d’aquesta realitat que l’abat, pobre home com qualsevol altre, pobre monjo, pobre cristià, que fa el seu camí amb la motxilla ben carregada dels seus propis i nombrosos defectes, ha d’aplicar a tots una mateixa norma però segons els mèrits de cadascú i d’això el Senyor li’n demanarà comptes.

Nosaltres com el segon fill de l’Evangeli d’avui, hem dit al Senyor que hi anem, i tenim sant Benet, com un nou Joan, amb la missió d’ensenyar-nos el bon camí; no deixem d’anar a la vinya, esforcem-nos-hi; esforcem-nos-hi tots, cap de nosaltres no s’escaparà de donar comptes al Senyor, i l’abat menys que ningú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada