QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 9

1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al•leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu el Siràcida que «qui venera el Senyor accepta de ser instruït, i els qui des de bon matí el cerquen trobaran el seu favor» (Sir 32,14). Llegint la Regla hom s’adona que la litúrgia té un lloc molt important dins l’equilibri de la vida diària del monjo. La litúrgia és el punt sobre el qual pivoten els altres: el treball, la lectio, el repòs. Un equilibri harmònic que partint de la litúrgia dona sentit al dia a dia, amb l’Eucaristia com a cimal, cada setmana partint de la celebració dominical i cada any centrat en la Pasqua. L’Ofici Diví per sant Benet ha de ser posat en primer lloc de l’activitat de la vida del monjo, no anteposant-li res (cf. RB 43,3); així ens diu que cal mirar que el qui s’apropa al monestir cerqui Déu de veritat essent zelós per l’Ofici Diví, per l’obediència, per les humiliacions (Cf. RB 58,7). La Regla no ens diu explícitament el perquè d’aquesta prioritat, ens indica què cal fer, posa en ordre la nostra jornada i més que a la intel·ligència s’adreça al desig del monjo de cercar Déu de veritat. Ens diu la Constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II: «Per una antiga tradició cristiana, l’Ofici Diví està estructurat de tal manera que la lloança de Déu consagra el curs sencer del dia i de la nit, i quan els sacerdots i tots aquells que han estat destinats a aquesta funció per institució de l’Església, compleixen degudament aquest admirable càntic de lloança, o quan els fidels preguen juntament amb el sacerdot en la forma establerta, llavors és en veritat la veu de la mateixa Esposa que parla a l’Espòs; més encara, és l’oració de Crist, amb el seu Cos, al Pare» (SC, 84).

Si volem cercar Déu, si venim al monestir per cercar Déu de veritat, quan sentim la campana, deixant-ho tot, aixecant-nos del llit d’una revolada, anirem a l’Ofici Diví. Fàcil de dir i d’escriure però quan baixem al dia a dia pot arribar a ser bastant més difícil de posar en pràctica. Si ens deixem guanyar per la mandra o la temptació, podem tenir sempre alguna cosa més important a fer, o simplement, si parlem de la primera hora litúrgica, podem desitjar tenir una bona estona més per dormir. Aleshores la vinya de la nostra vocació es pot anar tornant borda sense altre fruit que la impietat en lloc de la fe, la desconfiança en lloc de l’esperança i l’enveja en lloc de l’amor; com ens deia Balduí de Canterbury en un segon nocturn aquesta setmana, i correm el risc d’esdevenir més insatisfets, rondinaires i murmuradors del que ja som. Sant Benet ens deixa ben clar, ens vol inculcar, que no hi ha res més urgent que l’Ofici Diví, res de més indispensable. La clau de volta de tota la vida monàstica és l’amor a Crist, al qual no hem d’anteposar res, i si els monjos hem de preferir l’Ofici Diví a qualsevol altra cosa és perquè l’amor de Crist omple la nostra vida i nosaltres lliurement, joiosament anem al seu encontre ja de matinada. Si de bon matí fallem, correm el risc d’anar de tort, incapaços de redreçar-nos, com ens recordava el profeta Jeremies aquesta setmana precisament a Matines (cf. Jr 9,4).

Sant Benet ens parla del començament de l’Ofici Diví amb el verset 17 del salm 50, que es repeteix tres vegades: «Obriu-me els llavis Senyor» i que dóna a tot l’ofici, a tota la nostra jornada un sentit de lloança. A continuació trobem els salms 3 i 94, tots dos ja tradicionals a les litúrgies orientals i a continuació l’himne, que sant Benet anomena ambrosià, ja que la tradició n’atribueix a sant Ambròs un gran nombre. Fou sobre la base d’aquest text de sant Benet, que els primers cistercencs, volent tornar a la puresa de la Regla, cercaren el que creien que era la forma més primitiva de l’himne litúrgic. Sant Benet ens parla també del Glòria amb el costum d’inclinar-nos en recitar-lo o cantar-lo al final de cada salm, per manifestar així l’honor i la reverència deguda al misteri de la Trinitat. Ens cal estar davant Déu amb tota dignitat, com un fill davant del seu pare, amb una actitud de reverència, com l’actitud medieval d’inclinació reflectia. La tradició dels dotze salms, és una tradició antiga atribuïda a sant Pacomi, i remunta a l’època en què els primers monjos es van esforçar per practicar l’oració contínua; i un dels mitjans que van idear per mantenir un sentit tan constant com els fos possible de la presència de Déu en la seva vida, era recitar un salm o una pregària a cada una de les dotze hores de la nit i a cada una de les dotze hores del dia. A poc a poc, aquestes hores de pregària es van reunir al principi i al final del dia. Perquè allò important no és recitar una cert nombre de salms, sinó mantenir una actitud constant de pregària. Pel que fa a les lectures a llegir, sant Benet ens parla de textos presos dels llibres de l’autoritat divina tant de l’Antic com del Nou Testament, com també dels comentaris escrits pels pares catòlics coneguts per la seva ortodòxia. L’objectiu d’aquestes lectures al centre de l’Ofici no és tant ensenyar-nos ni informar-nos, com escoltar la Paraula de Déu que ens arriba a través de l’Escriptura i de la tradició de l’Església. Així l’Ofici Diví no esdevé tant un moment de reflexió o de catequesi, sinó un moment de contacte amb la Paraula de Déu recitada i escoltada, perquè també l’escoltem quan la recitem nosaltres mateixos.

El Concili Vaticà II no fa cap referència explícita a la Regla de sant Benet, però en la constitució Sacrosanctum Concilium, seguint la més antiga tradició cristiana, s’assigna a la litúrgia el lloc que li pertoca com a centre de tota la vida eclesial. Ens diu: «Crist està sempre present en la seva Església, sobretot en l’acció litúrgica. Està present en el sacrifici de l’Eucaristia (...). Està present amb la seva força en els Sagraments, de manera que, quan algú bateja, és Crist qui bateja. Està present en la seva paraula, doncs quan es llegeix a l’Església la Sagrada Escriptura, és Ell qui parla. Està present, finalment, quan l’Església suplica i canta salms, com Ell mateix que va prometre: “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mt, 18,20). (...) Amb raó, doncs, es considera la Litúrgia com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist. En ella els signes sensibles signifiquen i, cadascun a la seva manera, realitzen la santificació de l’home (...). En conseqüència, tota celebració litúrgica, per ser obra de Crist sacerdot i del seu Cos, que és l’Església, és acció sagrada per excel·lència, l’eficàcia de la qual, amb el mateix títol i en el mateix grau, no la iguala cap altra acció de l’Església» (SC, 7). Si tota la vida cristiana es fonamenta en l’Ofici Diví i en l’Eucaristia, com més encara la vida de nosaltres monjos.

Entre la Regla de sant Benet i el Concili Vaticà II hi ha encara un altre punt de trobada a la llum de l’Evangeli de Lluc que ens parla de Marta i Maria, de la vida activa i de la vida contemplativa (cf. Lc 10,38-42). En la Regla no hi trobem pas els conceptes vida activa o vida contemplativa, és més el mateix vocabulari de la Regla ens parla de la litúrgia com d’una obra divina, quelcom a fer, a construir, amb un esforç corporal i espiritual. L’Opus Dei, no tan sols dona sentit sinó que mesura la vida monàstica al llarg del dia, de la setmana, de l’any. Sant Benet ens crida a posar els fonaments a la nostra vida espiritual cada dia des de bon matí, obrint quan encara és fosc els nostres llavis per lloar el Senyor. Si deixem de posar aquesta base, que és l’ofici de Vigílies, el nostre edifici espiritual neix feble, tort, fràgil a qualsevol sotrac i corre el perill d’enfonsar-se abans no acabi la jornada.

Sant Benet ens convida que al monestir la mesura del temps sigui deliberadament teocèntrica. També la Constitució Sacrosanctum Concilium ens presenta la litúrgia com una obra, un treball, una acció, una clau de volta sobre la que totes les altres activitats de la vida monàstica o eclesial es fonamenten perquè tant en l’Església com al monestir és Maria qui activa a Marta i no a l’inrevés. Com hi ha una escala d’humilitat que cal pujar graó a graó, hi ha una escala de pregària, l’Ofici Diví, que cal també pujar esglaó rere esglaó, començant de matinada. Sols un cop pujats tots aquests esglaons podrem arribar a aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, i, gràcies a la qual, tot allò que abans observem no sense temença, ho començarem a complir sense cap esforç, com naturalment, com pel costum, per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts (cf. RB 7,67-69).