LA HUMILITAT: L'ESCALA

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet entén la vida espiritual del monjo com un camí, un camí fatigós i feixuc a voltes, un camí com un art espiritual. Aquí en aquest capítol ens presenta com l’hem de recórrer de manera individual. La humilitat, la mateixa paraula o el mateix concepte ens pot resultar incòmode, sembla com si aquestes paraules de sant Benet ens convidessin més aviat al pessimisme.

Quin és el punt de partida d’aquest camí? D’on ha de partir el monjo? D’on parteix sant Benet? De l’Escriptura que ens diu que tota exaltació de nosaltres mateixos és una forma d’orgull. Perquè la humilitat que sant Benet ens demana és la humilitat del cor, ha de partir ja de la humilitat dels nostres pensaments. Una frase atribuïda a Gandhi diu: «Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules. Vigila les teves paraules, esdevindran actes. Vigila els teus actes, esdevindran costums. Vigila els teus costums, esdevindran el teu caràcter. Vigila el teu caràcter perquè esdevindrà el teu destí. Acabem essent el que pensem».

Per l’exaltació és baixa i per la humilitat es puja; sant Benet ens presenta el camí de la vida com una escala per on pujar o baixar, com l’escala de Jacob que porta al cel. Fugint d’Esaú el seu germà, Jacob, en ple desert, tot somiant, va veure una escala que, des de terra, anava fins al cel. Els àngels de Déu hi pujaven i baixaven i al capdamunt hi havia Déu; això va fer exclamar a Jacob «Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel» (Gn 28,17). A l’Escriptura la humilitat és abans que res una actitud que ens posa en relació amb Déu i amb els homes. Déu resisteix els superbs i dóna la seva gràcia als humils. I els humils són els qui confien en Déu, sols és Ell qui enalteix i el que dóna la pau que va arribar al món per Jesús el Fill de Déu que va baixar l’escala per descendir del cel a la terra.

Quantes vegades succeeix que en els llocs més deprimits de la terra o de les ciutats un missioner o un catequista per exemple que hi van per predicar la bona nova i prestar algun servei descobreixen que són els pobres els qui els donen a ells molt més del que ells poden donar-los. Perquè viuen amb uns altres valors, ben diferents als nostres, molt mes autèntics. Potser la seva visió del món sigui més concreta i primària, més humana, perquè no poden pretendre grans coses, tant sols sobreviure. Però són capaços de compartir el que gairebé no tenen i poden transmetre una alegria que ens desconcerta. Aquesta és la humilitat de cor de la qual ens parla l’Evangeli, generosa, lliure, desinteressada. Sant Benet pouant a l’Escriptura ens presenta l’escala de Jacob com la imatge de la contemplació, un camí espiritual, un ascens vers Déu. Però quin és el millor camí per aconseguir una veritable humilitat?

Podem llegir molt sobre la humilitat. Podem fer coses que són reconegudes com a humils pels altres. Però al final, el que de debò ens fa humils, és acollir allò que no busquem, allò que no preteníem, que ni tan sols és significatiu materialment, intel·lectualment o espiritualment. La humilitat és una actitud del cor que comença a l’Evangeli: la divina Escriptura, no sols ens parla, sinó que ens fa sentir un crit: «Tot el qui s’enalteix serà humiliat, i el que s’humilia serà enaltit» (Lc 14,11). Aquesta frase és el colofó d’una paràbola en la qual Jesús ens explica com alguns convidats buscaven col·locar-se als primers llocs. L’Evangeli no ens diu exactament a què estaven convidats aquests que buscaven els primers llocs, però la paràbola amb què Jesús il·lumina el seu ensenyament, ens parla del banquet en unes noces. Noces i banquet tenen una clara dimensió escatològica. Tots som els convidats al desposori definitiu i al banquet del Regne. Però hi acudim per invitació. Ens cal rebre la invitació per anar-hi, no la podem comprar. D’aquí la frase de Jesús i l’avís: per la humilitat pugem, mentre que per la supèrbia baixem. Una ens buida i ens permet rebre la Paraula de Déu. L’altra ens fa sentir a gust creient-nos rics i al cap i a la fi estem despullats perquè el que creiem tenir en realitat no és nostre i la nostra ceguesa ens barra el pas a Déu. La primera ens descobreix el que som, convidant-nos a esdevenir el que estem cridats a ser. La segona ens fa creure ser ja el que hem de ser i ens tanca el camí per aconseguir-ho. Confondre la llavor i el fruit és confondre el que som realment amb la dignitat que se’ns dóna i que un dia si Déu vol, sols si Ell ho vol, es veurà satisfeta. La llavor no és més que un gra, amb capacitat en les seves entranyes de ser un bell arbre, però llavor al cap i a la fi. El reconeixement d’això, lluny de menysprear la nostra condició humana, ens fa receptius a l’acció de Déu. Confondre’ns, creure’ns amb la meta realitzada, amb el camí acabat, ens incapacita per tenir una actitud receptiva a l’acció de Déu, és el que tradicionalment en diem supèrbia. L’escala té molts esglaons que s’han d’anar pujant a poc a poc. L’escala, consegüentment, indica ja un camí lent, fatigós i continuat, sense arravataments fulgurants.

Sant Benet ens parla de dotze graus o esglaons de la humilitat, perquè tota escala, com tot edifici, té el seu ordre. Els elements inferiors han de ser els més sòlids, perquè sostenen tot l’edifici. En la construcció d’aquesta escala de la humilitat sant Benet ens posa com a primer grau el temor de Déu, el caminar sempre en la seva presència, fonament de tota vida interior. El temor filial de Déu, que no és el temor de l’esclau davant de l’amo, sinó el reconeixement de la seva presència en les nostres vides, orientant-nos des d’Ell i cap a Ell, amb la dificultat tantes vegades de destriar aquesta presència i d’endevinar el que l’Esperit vol suscitar en nosaltres. Sols aquell qui es troba primer a si mateix trobarà Déu, sense aquest encontre tan sols trobarem les nostres pròpies projeccions, però no el Déu vertader, trobarem no Déu sinó les imatges de Déu que ens hem fet, un déu a mida nostra que no és Déu.

És de camí vers Déu, pujant l’escala, graó rere graó, que trobem les nostres mancances, passions, perills, necessitats i emocions i és aleshores quan al capdamunt de tot trobarem Déu.