COM S’HAN DE CELEBRAR ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 16

1 Com diu el profeta: «Us he lloat set vegades al dia». 2 Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, 3 ja que és d’aquestes hores diürnes que digué: «Us he lloat set vegades al dia». 4 Perquè, de les vigílies nocturnes el mateix profeta diu: «A mitjanit em llevava a lloar-vos». 5 Tributem, doncs, lloances al nostre Creador en aquestes hores «per les decisions de la seva justícia», això és, a laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit a lloar-lo.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Et lloo set vegades cada dia, perquè són justes les teves decisions» (Sl 119,164) ens diu el salmista. L’Ofici Diví és la manifestació més evident de la vida comunitària, d’un grup d’homes o de dones que lliurement han triat una vida de pregària i de treball alimentada per la Paraula de Déu i centrada en la presència de Crist. Una pregària que té el seu més pregon sentit en la lloança a Déu. Ens diu Perfectae Caritatis: «En els Instituts destinats completament a la contemplació, o sigui, en aquells els membres dels quals es dediquen tant sols a Déu en la solitud i el silenci, en l’oració assídua i una generosa penitència, ocupen sempre, (...) un lloc eminent en el Cos Místic de Crist, en el qual no tots els membres tenen la mateixa funció. En efecte, ofereixen a Déu un eximi sacrifici de lloança, il·lustren al Poble de Déu amb fruits ubèrrims de santedat i l’edifiquen amb el seu exemple i fins i tot contribueixen al seu desenvolupament amb una misteriosa fecunditat. D’aquesta manera són goig per a l’Església i font per a ella de gràcies celestials» (PC 7).

La presència de cada monjo a l’Ofici Diví forma part de l’acompliment dels vots fets i dipositats sobre l’altar el dia de la nostra professió, significant així l’oferiment de la nostra vida al Senyor. Una vida, la nostra, de recerca de Déu que anem desenvolupant al llarg de tota la nostra jornada amb l’Ofici Diví, el treball i el contacte amb la Paraula. El Concili Vaticà II va subratllar dos aspectes importants en la Litúrgia de les Hores. En primer lloc l’autenticitat de les hores, és a dir la santificació del corresponent període del dia o de la nit; fet que no contradiu la idea de Crist com a senyor del temps i de l’eternitat pel qual el temps cronològic esdevé temps cristològic. D’altra banda en Concili destaca la diversitat de les hores litúrgiques donant una importància especial a Laudes, Vespres i sobretot a Matines per la seva naturalesa més contemplativa.

«Et lloo set vegades cada dia, perquè són justes les teves decisions» (Sl 119,164). El número set és ben significatiu al llarg de tota l’Escriptura. Déu creà el món en sis dies i el setè descansà; el primer dia de la setmana creà la llum i el setè descansà veient que tot el que havia fet era bo. També Crist el darrer dia de la setmana, el dissabte, descansà a la tomba i el primer dia de la setmana, de matinada, a plena nit, feu de la foscor claredat, creant de nou la llum, una llum que ja mai no s’apagarà. La nostra pregària recorre també aquest cicle de la creació del món i de la vida eterna. No es tracta d’episodis aïllats sinó del conjunt de la història de la salvació. El misteri pasqual ho inclou tot; no abasta tan sols la mort i la resurrecció de Jesús sinó també l’efusió de l’Esperit Sant. Tots plegats constitueixen un únic esdeveniment en el qual Jesús com a home assumeix plenament i exerceix a favor nostre les seves funcions com a Senyor i Fill de Déu. També hem de tenir present que en l’Església és Crist mateix qui ens porta a la plenitud de la seva presència sempre actual, i ens associa a la seva pròpia lloança i a la seva intercessió. L’Ofici Diví és tant, com l’Eucaristia, un memorial del misteri de Crist, una actualització de la història de la salvació que comença i acaba en Crist. Per això sant Benet ens diu que si creiem que Déu és present arreu, això ho hem de creure de manera molt especial quan participem de l’Ofici Diví (cf. RB 19,1-2); per això no podem anteposar-hi res (cf. RB 43,3). Per això comencem sempre l’Ofici Diví dirigint la mirada vers l’altar i, en donar el senyal, fem el signe de la creu per destacar aquest caràcter cristocèntric de la pregària.

El caràcter pasqual de l’Ofici Diví troba la seva expressió més acurada a Matines, quan, en la foscor esperem la llum. Ens recorda que abans que Déu creés la llum hi havia tenebra i ens recorda especialment Crist, perquè la llum de la resurrecció és victòria sobre la tenebra de la mort i és per tant imatge de Crist i de la glòria. Com Crist, els monjos que hem mort simbòlicament a Completes, esperem la resurrecció al bell mig de la nit, en un ofici que té el seu origen en l’ofici que el diumenge de matinada els cristians celebraven al sant sepulcre fins a finals del segle IV. Això adquireix un significat encara més especial el diumenge, representat pel tercer nocturn que fa referència explícita a la resurrecció. Jesús mateix passà nits pregant, perquè la nit és un temps privilegiat per la pregària, un temps privilegiat d’espera de la llum.

Laudes està especialment dedicat a la lloança de Déu i de les seves obres, de la creació quan Déu creà la llum, separà la llum de les tenebres i donà a la llum el nom de dia i a les tenebres el de nit. De les hores denominades menors, Tèrcia té un especial lligam amb l’Esperit Sant. A Sexta, l’hora en què el dia arriba al seu zenit, enmig de la jornada laboral, elevem la nostra mirada vers Déu, que és el descans i el repòs de les ànimes. Nona està vinculada a l’hora de la mort del Senyor a la creu. Vespres resta lligat al sisè dia de la creació, el de la creació de l’home i la dona; acabades les activitats sols ens queda la pregària, romanent amb Déu com el primer home i la primera dona al paradís i unint-nos a Maria que proclama la seva petitesa en el Magnificat. Quan el dia ja ha declinat ve l’hora del repòs, el record de la mort i de la confiança en Déu. La seguretat que estem a les seves mans i ja res no ens cal, perquè viurem eternament. És el record del dia en que Déu reposà de la creació i Crist reposà al sepulcre.

Tot un cicle per viure cada dia el record de l’obra de Déu, de la història de la salvació, de la vida de Crist i de la nostra pròpia vida en el seu conjunt. L’Ofici Diví forma un tot del qual, si en deslliguem una part perd sentit. Per això és tan important per sant Benet l’Ofici Diví, al qual no hem d’anteposar res (RB 43,3), pel qual ens hem d’anticipar els uns als altres (RB 22,6), pel qual ho hem de deixar tot tan bon punt hem sentit el senyal, del qual hem de sortir amb el major silenci (RB 52,2), en el qual recordem a la fi als germans absents que no han pogut participar-hi (RB 63,7) i la fidelitat al qual demostra la vocació del qui es vol incorporar a la comunitat (RB 58,7).