L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els capítols 23-30 de la Regla constitueixen el que els comentaristes solen anomenar codi penal. Cal descobrir-hi la realitat de la vida monàstica i l’ensenyament espiritual que hi ha en cadascun d’aquests capítols. Aquest capítol en concret ens parla de quan un germà es mostra tossut, desobedient, arrogant, murmurador o hostil a qualsevol punt de la regla de sant Benet. Aquest text s’ha d’entendre en el context de la pràctica penitencial de l’església primitiva, perquè sant Benet visqué alguns segles abans de la introducció de la confessió sacramental privada tal com la coneixem avui. En els primers segles de la vida de l’Església, la penitència era sempre pública i es referia principalment a les faltes que afectaven seriosament la comunió eclesial. Quan algú s’oposava a aquesta comunió era objecte d’excomunió, és a dir, de separació de la comunitat. En realitat era una forma ritual d’expressar el fet que els cristians que mancaven en alguna cosa se n’havien separat per la seva actitud. Posteriorment, eren restablerts en la comunió eclesial quan demostraven, mitjançant la penitència, la conversió o la voluntat de viure de nou en la plenitud de la comunió, mostrant així el seu penediment. Aquesta pràctica s’havia traslladat molt aviat a la vida de les comunitats monàstiques que es consideraven com a esglésies locals.

Les faltes per les quals hom es fa mereixedor de l’excomunió, ens indica aquest capítol de la Regla, són aquelles que estan en contra dels elements essencials de la vida cenobítica. Sant Benet defineix el cenobita com algú que ha optat per viure en comunitat, sota una regla i un abat. En correspondència, el primer verset d’aquest capítol, on sant Benet descriu les faltes que requereixen correcció, enumera les que van en contra d’aquests tres elements: la comunitat, la Regla i l’abat o els ancians. Hi ha una primera actitud en contra d’una vida harmoniosa de la comunitat, l’actitud obstinada, la desobediència, l’arrogància, la murmuració; després hi ha la negativa a sotmetre’s a la regla comuna i, finalment, el desacatament de les ordres de l’autoritat legítima exercida pels ancians que són els delegats de l’abat o per l’abat mateix. Davant d’aquestes actituds, que van en contra dels valors essencials de la vida cenobítica, segons sant Benet el que cal fer està clar. El text de la Regla s’inspira en l’Evangeli de sant Mateu «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. Si no t’escolta, crida’n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis. Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera’l un pagà i un publicà. Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel» (Mt 18,15-16).

Sant Benet preveu una graduació semblant; primer, una amonestació secreta una o dues vegades pels seus ancians; a continuació, una amonestació pública, i, si encara no es corregeix, l’excomunicació, és a dir l’exclusió dels moments de comunió com ara l’Ofici Diví o el refetor. Però pot ser que algú ni tan sols entengui el que significa l’excomunió o ja li vagi bé ésser exclòs de l’Ofici Diví i fins i tot del refetor; és quan sant Benet parla d’utilitzar el càstig corporal, que era un element integrant de tota educació en l’època de sant Benet, com ho seria durant molts segles després d’ell. Cal entendre que en totes aquestes etapes de la correcció fraterna, inclosa l’última, la intenció no és castigar, sinó corregir, és a dir, convidar algú a corregir-se, que és iniciar el camí per convertir-se. En realitat, és aquesta la perspectiva que s’ha de tenir en compte quan es llegeixen tots els capítols següents, que serien més durs d’escoltar si els consideréssim com si sols fossin un sistema de càstig; però que s’il·luminen si es veuen com un conjunt de mitjans per mantenir o restaurar la comunió fraterna completa que s’ha trencat per certs actes o comportaments particulars.

Sant Benet ens ha llegat un text ple de realisme, fins i tot preveu situacions en què l’abat no pot fer res més per un germà sempre reincident que pregar. Aquestes són situacions en les quals l’abat s’ha d’inclinar humilment al misteri de la llibertat humana i acceptar els límits del seu propi ministeri; pot instar, pot demanar, fins i tot pot amenaçar i castigar si cal; però ningú no té capacitat plena sobre la voluntat de l’altre, ni pot canviar la seva conducta si no hi ha conversió de cor. Només Déu pot tocar el cor, fet que fa que l’oració sigui sempre necessària. Avui posaríem més l’accent en l’oració i oblidaríem la part del càstig. Però l’arrel de la falta no ha canviat tant, sovint quan ens amonesten ens tanquem en nosaltres mateixos, ens defensem, o neguem o recorrem fins i tot a faltar a la veritat, quan no exercim la que considerem justa «venjança», i tants altres recursos ben humans. Ens cal seguir fidelment la vida monàstica, el seu horari, compaginant pregària i treball i alimentant-nos de la Paraula de Déu per no esdevenir contumaços, o desobedients, o orgullosos, o murmuradors, o contraris en alguna cosa a la santa Regla i menyspreadors dels manaments dels ancians.

És un treball de cada dia al que ens hi ajuda seguir el ritme de la vida comunitària tot restant a l’escolta de la Paraula de Déu. Com escriu el P. De Vogué tenim a l’abast almenys sis eines: «davant la contumàcia la pregària; davant la desobediència la lectio; davant l’orgull el treball; davant la murmuració el servei a la comunitat; davant el menyspreu l’ascesi i la clausura que preserva el nostre silenci i la nostra solitud». D’aquests elements parteix sant Benet per instaurar l’observança de la Regla i l’estil de vida que se’n deriva. Deia el Papa Francesc als consagrats que «per a un religiós, progressar significa abaixar-se en el servei, és a dir, fer el mateix camí de Jesús, que “no considerava un privilegi ser igual a Déu” (Fil 2,6). Abaixar-se fent-se servent per servir. I aquest camí adquireix la forma de regla, sense oblidar que la regla insubstituïble, per a tots, és sempre l’Evangeli. Però l’Esperit Sant, en la seva infinita creativitat, ho tradueix també en les diverses regles de vida consagrada, que neixen totes de la sequela Christi, del seguiment de Jesús, és a dir d’aquest camí d’abaixar-se servint» (Papa Francesc, 2 de febrer de 2015).