COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 30

1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Evidentment aquest capítol que fa referència a la correcció dels infants no l’apliquem pas en l’actualitat. En primer lloc perquè no hi ha infants, en sentit estricte del terme, als monestirs, però potser hauríem de reconèixer que en cadascun de nosaltres resten les traces de l’infant que hem estat i potser continuem essent, conservant potser fins i tot la temptació de fer alguna entremaliadura. Alhora, en un sentit més profund, la vida monàstica suposa un nou naixement en l’Esperit, que té el seu propi creixement, la seva pròpia infància, adolescència, i la seva pròpia maduresa. Ens ho diu l’Apòstol a la primera carta als cristians de Corint «no us vaig poder parlar com a homes que es deixen guiar per l’Esperit, sinó com a homes que es guien per ells mateixos, encara infants en Crist. Us vaig donar llet, i no menjar sòlid, perquè no l’hauríeu pogut assimilar. De fet, ara tampoc no podeu fer-ho, perquè encara viviu de manera terrenal. Les vostres gelosies i desavinences, què són sinó comportar-se de manera terrenal i massa humana?» (1 Co 3,1-3). A la comunitat convivim joves i ancians en edat i en esperit, i davant d’aquesta diversitat, present en tota comunitat cristiana i també en tota comunitat monàstica, sant Benet enuncia un principi fonamental, que cal adaptar, a cada persona, a cadascun al seu moment espiritual, a la seva capacitat de comprensió i de discerniment tenint sempre com a mesura i model Crist mateix. Ens convé a cadascun de nosaltres reconèixer l’estat en el que estem, i admetre que hem de créixer i esdevenir homes adults en la fe, responsables de la nostra pròpia vida suposa tenir una certa idea del que ens convé i del que ens cal renunciar.

«Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat», és el principi general que sant Benet enuncia a l’inici del capítol i que en aquest cas concret aplica als infants. Sant Benet distingeix als monjos per l’edat i pel judici, fet que ve a dir que per a ell l’edat no és pas sempre sinònim de saviesa. Ja en el capítol tercer ens diu «per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor» (RB 3,3). Per què a voltes sembla que no aprenguem? Per què caiem sempre en les mateixes dificultats? Per què no anem creixent en la mesura que voldríem créixer? Cadascun de nosaltres un dia o un altre ens trobem en aquesta situació de caiguda. No hi veiem clar i no entenem el per què. És aleshores que ens trobem en un moment important per la nostra existència, quan podem fer experiència d’ésser salvats, fins i tot a vegades malgrat nosaltres mateixos. Des de l’obscuritat, la incomprensió o fins i tot el dolor podem arribar a ser feliços de retrobar en el nostre camí aquell qui sempre ens surt a l’encontre, però de manera molt especial en els moments de dificultat. El nostre camí no el podrem fer mai sols perquè sovint desconeixem la ruta a seguir; sols Crist ens hi pot ajudar, agafar-nos de la mà i portar-nos allí on volem anar sense esma de saber per on passar per anar-hi. I per escoltar-lo ens cal ser fidels a l’ofici diví i al contacte amb la Paraula.

«Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat». Aquesta frase de sant Benet esdevé una regla de discerniment que ens convida a aprofundir en la humilitat i la bondat, a cadascun de nosaltres que vivim l’aventura singular, única i individual de la vocació, vivint-la en comunitat. Integrar aquestes dues idees que cita sant Benet, l’edat i l’enteniment, és clau en la nostra vida. El signe de maduresa del monjo és la capacitat d’acceptar la seva feblesa. La comunitat està entreteixida també per les nostres febleses i errors. No entrem al monestir perquè som perfectes sinó que més aviat el Senyor atrau al monestir els qui tenim més necessitat de perfecció. Per això la Regla proposa la comunitat com una escola on tots hi som per aprendre; per tant de vegades es pot presentar alguna circumstància que demani de la correcció per la conservació de la caritat. Aquests capítols que hem escoltat al llarg de la setmana, l’anomenat codi penal, són una prevenció contra tot allò que pot amenaçar la vitalitat més profunda de la comunitat. Sant Benet ens ha parlat de la mesura de l’excomunió, del càstig de les faltes considerades greus i de la incomunicació però alhora de la misericòrdia vers l’excomunicat, de la reincidència en la falta i de l’allunyament del monestir com a pena extrema i la possibilitat de retornar-hi havent-nos reconegut pecadors; perquè la finalitat última és fer-nos canviar d’actitud, convertir-nos i no pas anorrear-nos.

Els capítols sobre l’excomunió de la vida en comunitat, revelen en si mateixos un profund sentit de comunitat. El qui és excomunicat és el qui ja està separat de la comunió amb els seus germans per una actitud oposada a la vida comuna. Malgrat el seu caràcter feréstec, el codi penal de la Regla de Sant Benet ens mostra una equilibrada actitud per arribar a conviure i veure amb compassió les debilitats de cadascun de nosaltres, les nostres, primer, i les dels altres, després. Tot el sentit de la vida comunitària ens convida a ajudar-nos en el camí de la conversió i de la conformitat de la nostra imatge a la de Crist. Escrivia Thomas Merton que «no n’hi ha prou amb allunyar-nos disgustats de les nostres il•lusions, mancances i errors per separar-nos d’elles com si no existissin i com si nosaltres fóssim una altra persona. Aquesta classe d’autoanihilació és tant sols una il•lusió, o pitjor, és una falsa humilitat que quan ens fa dir; “no sóc res” el que de fet vol dir és “voldria no ser qui sóc.” Això pot sorgir de l’experiència de les nostres deficiències i de la nostra impotència, però no ens produeix pas pau. Per conèixer veritablement la nostra migradesa també hem d’aprendre a estimar-la. I no podem estimar-la tret que vegem que és bona. I no podem veure-la com a bona tret que l’acceptem» (Pensaments en la solitud. Aspectes de la vida espiritual, IX).