De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20
8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aixequem-nos que l’escriptura ens hi anima. La peresa, la inacció, la negligència, la inèrcia, la mandra, la lentitud ens entorpeixen, ens limiten i ens destorben. Amb l’orella ben atenta podrem escoltar allò que cada dia ens repeteix Déu a trenc d’alba, quan sentim, quan hauríem d’escoltar el salm 94 «tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors.» Un cor endurit res no pot fer-lo útil; el salmista ens adverteix que no endurim el nostre cor com ho va fer Israel en el desert en continuar resistint-se a la voluntat de Déu (Ex 17,7). Estaven tan convençuts de que Déu no podria alliberar-los, que van arribar a perdre la seva fe en Ell. Quan el cor se’ns endureix, estem tan aferrats als nostres propis camins que no podem escoltar i mirar al Senyor. Això no ve tot d’una, de sobte; és el resultat de passar per alt la voluntat de Déu una vegada i una altra.
La crida la sentim cada dia si vencent la temptació de la peresa aconseguim desvetllar-nos per acudir a la primera pregària del dia, al primer encontre amb la Paraula, a la trobada matinera amb el Senyor, si aconseguim que el nostre primer pensament no sigui per a nosaltres sinó per a Ell, si fem que el primer mot que surt dels nostres llavis sigui per lloar-lo. El salm 94 ens convida a trenc d’alba a celebrar al Senyor, a aclamar-lo, a presentar-nos davant d’ell, a prosternar-nos-hi i a adorar-lo. L’orella atenta, els ulls ben oberts, cada dia ben d’hora, per escoltar la veu de l’Esperit, per escoltar que vol el Senyor de nosaltres. Desvetllar-nos, atents a la pregunta que ens fa cada dia, quan ens diu si estimem la vida, la vida vertadera, si desitgem viure dies feliços de debò; i si responem sí a la crida de la veu del Senyor que ens invita, aleshores ens cal aplicar el programa que ens proposa Déu per seguir-lo. Guardar la llengua del mal, del mal de la murmuració; fer el bé, cercar la pau i un cop trobada seguir-la i no abandonar-la esfereïts. Serà aleshores que fins i tot abans de que l’invoquem Ell ens respondrà, serà aleshores que Ell tindrà els ulls fits en nosaltres, les seves orelles atentes a les nostres pregàries i amb la seva bondat ens mostrarà el camí de la vida, de la vertadera vida.
No hi ha un sense l’altre, no n’hi pot haver un sense l’altre. Si no ens desvetllem, sinó obrim els ulls, sinó parem l’orella ben atenta, sinó escoltem el que ens diu l’Esperit, sinó responem un JO quan ens pregunta si l’estimem, al qui és la veritat i la vida; no sentirem la seva mirada fixa damunt nostre i les seves orelles atentes a la nostra pregària. L’atenció a Déu, la renúncia a tot altre cosa per restar disponibles, l’acceptació del seu guiatge, la lleialtat absoluta a la recerca del bé, és no anteposar-li res. Ja no és tant sols el monjo el qui escolta a Déu, que l’esguarda, que el cerca; sinó que és Déu qui ens espera, qui ens cerca, qui ens escolta, qui ens convida a seguir-lo.
El monjo és per sant Benet l’interlocutor de Déu; Déu té i porta sempre la iniciativa, però ens ha de trobar receptius, atents, expectants, disposats. No és la foscor ni la solitud dels llocs el que dona la força als dimonis contra nosaltres, sinó l’esterilitat de l’anima, escriu sant Joan Clímac (Escala espiritual 28,9). L’ànima adormida és la que s’oblida de Déu, aquella que no observa els seus preceptes. L’anima desperta és la que guarda els manaments del Senyor, la qui el té a Ell cada dia present, a cada instant, a cada moment. L’ànima adormida és la que no té cap interès en corregir les seves faltes, ni en recordar les passades, ni en cometre les presents, ni en evitar les futures. L’ànima desperta és la que mira enrere per procurar de no tornar-hi, de no tornar a ensopegar i si ensopega aixecar-se d’una revolada, d’una vegada; com si cada dia en arribar la nit la nostra ànima s’endormisqués; com si cada matí es desvetllés, a trenc d’alba, i el mateix Senyor fos qui vingués al capçal del nostre llit per desvetllar-nos, per treure’ns la són, les lleganyes de l’ànima. Aleshores cal respondre, aixecar-nos, córrer a celebrar-lo, presentar-nos davant d’ell per què Ell és el nostre Déu i nosaltres som el seu poble.
«Ja és hora de despertar-nos». Hi ha una hora per a cadascun de nosaltres. L’hora de Crist és una hora que no és seva, no va ser escollida per Ell, sinó que pel Pare. Mentre no arribà aquesta hora, Jesús va romandre lliure dels seus adversaris. Però quan arribà l’hora, va a ser lliurat als seus enemics, acceptant que fos així amb plena llibertat de cor. No és pas un determinisme, ni una manca de llibertat, en realitat és submergir-nos en el més profund de la llibertat, en adherir-nos totalment a Déu i a la seva voluntat. En el cas de Crist ha acceptat la seva hora per amor. És l’amor el que enfronta a Crist a l’hora determinada. És també amb aquesta disposició interior amb la que nosaltres hem d’acceptar l’arribada de l’hora de Déu sobre la nostra vida, acceptant llur voluntat i llur designi. L’hora de la que ens parla el quart Evangeli, és també l’hora de l’Escriptura, l’hora d’optar entre la mort i la vida. L’hora de la llum, perquè Crist és la llum i sant Benet ens mostra amb insistència que el camí de la vida és el camí de la llum; és a la crida a seguir aquest camí al que ens cal parar l’orella i obrir els ulls.
Hi ha moltes vegades en la vida que no mirem que no parem l’orella, que no sabem ni a on anem ni que podem fer per seguir endavant; malgrat tot sabem que només qui es confia en Déu pot aconseguir el que busca i el que espera. El Senyor no està mai lluny de nosaltres, està sempre molt a prop. És la Paraula qui ens convida a aixecar la mirada. La nostra llibertat posada a les mans de Déu decideix sobre nosaltres segons designis que se’ns escapen i que Ell amb la seva intel·ligència i la seva saviesa sap cap a on ens guien. Aixequem-nos doncs d’una vegada, desvetllem-nos perquè cada dia és hora de sentir la seva veu, no endurim pas els nostres cors perquè no hi ha cosa més dolça que aquesta veu que ens convida a seguir el camí de la vida, a seguir a Crist.
diumenge, 24 de juny del 2018
diumenge, 17 de juny del 2018
SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES
De la Regla de sant Benet
Capítol 68
1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Amb el capítol dedicat al porter concloïa la primera redacció de la Regla; així ho podem pensar perquè al final d’aquest capítol sant Benet parla de la recomanació de llegir-la sovint en comunitat perquè ningú pugui al·legar-ne ignorància. Però sant Benet afegeix uns quants capítols més, com si s’hagués adonat que havia deixat de tractar alguns aspectes.
Així veiem avui que se n’adona que ens poden demanar coses difícils, impossibles de realitzar, superiors a les nostres forces. Què fer aleshores? Cal afrontar-ho? Cal tirar la tovallola? Sant Benet es posa al lloc de cada monjo, de cadascun de nosaltres. No té pas la intenció d’esfereir-nos, sinó de fer-nos costat en els moments més durs per encoratjar-nos a trobar una sortida, fruit de la reflexió, que brolli d’una consciència lúcida i d’una fe ferma; confiats d’estar sempre en mans de Déu. No ens estalviarem mai el sofriment, sant Benet ens ho diu ben clar, perquè les coses dures cal dir-les per endavant.
El capítol ens planteja tres situacions, ens presenta una mena d’un crescendo que marca amb tres sis condicionals. No veu sant Benet com massa habitual que ens manin coses feixugues o fins i tot impossibles de realitzar, però existeix la possibilitat de que així sigui. El primer que hem de fer és rebre l’ordre amb mansuetud i obediència, no revelar-nos-hi , acceptar-ho com quelcom que ve del mateix Crist, pensant que és Crist qui ens mana de fer-ho, qui ens ho demana. Aquest primer pas ja és difícil, la temptació molts cops és respondre «Sí home, i què més?» «Qui et penses que soc?» «L’ase dels cops?» Sant Benet no ens demana una obediència cega, purament disciplinaria. Si seguim realment al Crist, la nostra no pot ser una obediència mecànica, semblantment a la que pot ser l’obediència militar, amb aquella típica expressió de «Senyor, sí senyor». Nosaltres no obeïm per obeir, obeïm per amor a Ell i als homes. Hi ha però moments de foscor, de tenebres, de tempestes. Davant d’aquests hem de demanar al Senyor el do de la saviesa, com sant Elred quan diu «Per això, Senyor, et demano la saviesa perquè romangui en mi, perquè treballi en mi. Que ella disposi els meus pensaments, les meves paraules, els meus actes, totes les meves decisions, segons el teu designi, per a glòria del teu nom.»
Sant Benet ens planteja un segon sí condicional, un sí amarat per la reflexió i per la pregària, veient si el que ens demanen per la seva duresa excedeix les nostres pròpies forces. Aleshores hem d’exposar la nostra impossibilitat al superior però amb paciència de manera oportuna; no pas amb orgull, resistència i contradicció. El model el tenim en Crist, en l’escena de l’hort de Getsemaní; ben bé que nosaltres quasi mai suem sang, siguem realistes, al menys no pas massa sovint; però sí que ens sentim sovint angoixats, impotents, insegurs de les nostres pròpies forces. Aleshores, com Crist, hem de demanar al Pare que es faci la seva voluntat i no pas la nostra. La temptació la tenim sempre al davant quan quelcom ens supera, al que no podem o no sabem com fer-hi front. Aleshores ens hem de preguntar «segur que no puc? O és per comoditat, per mandra que dic que no?». Certament tots sols res no podem; però deixant-nos ajudar potser sí que podem.
Ens costa demanar ajuda, ens costa confiar en Aquell qui ens ajuda i ens costa confiar-nos, refiar-nos de Déu. Com en la nit de Getsemaní, si després d’expressar-ho el superior aquest segueix pensant igual i es manté en els seus tretze, «no baixa del burro» en expressió col·loquial; ens cal de nou confiar-nos, estimar i obeir. No és pas una doctrina fàcil ni planera, ans al contrari és molt exigent però també és fecunda. La confiança en Crist és el que ens ha de portar a la pau interior, entesa com a do evangèlic, fugint dels gestos desconsiderats, de les paraules fora de lloc, amb to massa alt o massa precipitat, amb intervencions intempestives, amb la murmuració que destrueix el que fa Déu, o amb silencis i gestos de menyspreu desmesurats.
Davant d’un problema espinós, d’un treball feixuc i desagradable hi ha una certa rigidesa, unes ganes incommensurables de sortir-nos-en el més ràpid possible, de «baixar del tren», en expressió col·loquial o de rebutjar el calze en expressió evangèlica: Davant de tot això una visió lineal i rigorosa ens fa sortir de la pau i caure en la conflictivitat. Les situacions que vivim sovint no són pas les que voldríem viure, ni les que hem creat nosaltres, sovint ni tant sols hi hem ajudat a crear-les; ens les trobem i com si no en tinguéssim prou en assumir i intentar esmenar els nostres propis errors, ho hem de fer amb els dels altres i també molt sovint ho hem de fer en silenci i en solitud; i això és molt dur.
Què hi ha de realment impossible en les situacions que la vida porta a plantejar-nos? Per a Déu, amb l’ajut de Déu, certament hi ha poc o res d’impossible. Feixuc, difícil, costerut, angoixador, que ens atabala; sí, ens hi trobem sovint. La confiança és la clau. Confiança en nosaltres mateixos, confiança en que el Senyor no ens dona a carregar cap fardell que no puguem suportar i que faci doblegar-nos sota el seu pes i caure en terra. Confiança en els germans, en que si ens deixem ajudar ens en podem sortir, podrem fer-ho entre tots. Confiança en definitiva en Déu, aquesta és la que no falla mai; però ens costa confiar-li els nostres neguits, ens creiem autosuficients i sobrats de forces. Quan quelcom ens apareix feixuc, la temptació a renunciar-hi, a denunciar-ho com un abús, com quelcom que no podem abastar, ens venç.
Si mai ens són encomanades coses feixugues o fins i tot impossibles confiem en nosaltres mateixos, en les forces i els dons que Déu ens ha donat. Si veiem que la duresa de la càrrega excedeix la mesura de les nostres forces, confiem en els germans i demanem-los-hi ajuda. Si l’ordre es manté, confiem en Déu i obeïm per caritat. Perquè els dons de Déu no són per guardar-nos-els, sinó per compartir-los, sempre rebem per a donar; mai rebem per guardar les coses dins nostre, com si l’ànima fos un magatzem. Les gràcies de Déu es reben per a donar-les als altres. Aquesta és la vida del cristià. el que rebem com un do de Déu, de fet, ha de ser donat, el do cal donar-lo per tal que sigui fructífer, i no enterrat per pors egoistes. (Cf. Papa Francesc, Audiència general 6 de juny de 2018).
Capítol 68
1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Amb el capítol dedicat al porter concloïa la primera redacció de la Regla; així ho podem pensar perquè al final d’aquest capítol sant Benet parla de la recomanació de llegir-la sovint en comunitat perquè ningú pugui al·legar-ne ignorància. Però sant Benet afegeix uns quants capítols més, com si s’hagués adonat que havia deixat de tractar alguns aspectes.
Així veiem avui que se n’adona que ens poden demanar coses difícils, impossibles de realitzar, superiors a les nostres forces. Què fer aleshores? Cal afrontar-ho? Cal tirar la tovallola? Sant Benet es posa al lloc de cada monjo, de cadascun de nosaltres. No té pas la intenció d’esfereir-nos, sinó de fer-nos costat en els moments més durs per encoratjar-nos a trobar una sortida, fruit de la reflexió, que brolli d’una consciència lúcida i d’una fe ferma; confiats d’estar sempre en mans de Déu. No ens estalviarem mai el sofriment, sant Benet ens ho diu ben clar, perquè les coses dures cal dir-les per endavant.
El capítol ens planteja tres situacions, ens presenta una mena d’un crescendo que marca amb tres sis condicionals. No veu sant Benet com massa habitual que ens manin coses feixugues o fins i tot impossibles de realitzar, però existeix la possibilitat de que així sigui. El primer que hem de fer és rebre l’ordre amb mansuetud i obediència, no revelar-nos-hi , acceptar-ho com quelcom que ve del mateix Crist, pensant que és Crist qui ens mana de fer-ho, qui ens ho demana. Aquest primer pas ja és difícil, la temptació molts cops és respondre «Sí home, i què més?» «Qui et penses que soc?» «L’ase dels cops?» Sant Benet no ens demana una obediència cega, purament disciplinaria. Si seguim realment al Crist, la nostra no pot ser una obediència mecànica, semblantment a la que pot ser l’obediència militar, amb aquella típica expressió de «Senyor, sí senyor». Nosaltres no obeïm per obeir, obeïm per amor a Ell i als homes. Hi ha però moments de foscor, de tenebres, de tempestes. Davant d’aquests hem de demanar al Senyor el do de la saviesa, com sant Elred quan diu «Per això, Senyor, et demano la saviesa perquè romangui en mi, perquè treballi en mi. Que ella disposi els meus pensaments, les meves paraules, els meus actes, totes les meves decisions, segons el teu designi, per a glòria del teu nom.»
Sant Benet ens planteja un segon sí condicional, un sí amarat per la reflexió i per la pregària, veient si el que ens demanen per la seva duresa excedeix les nostres pròpies forces. Aleshores hem d’exposar la nostra impossibilitat al superior però amb paciència de manera oportuna; no pas amb orgull, resistència i contradicció. El model el tenim en Crist, en l’escena de l’hort de Getsemaní; ben bé que nosaltres quasi mai suem sang, siguem realistes, al menys no pas massa sovint; però sí que ens sentim sovint angoixats, impotents, insegurs de les nostres pròpies forces. Aleshores, com Crist, hem de demanar al Pare que es faci la seva voluntat i no pas la nostra. La temptació la tenim sempre al davant quan quelcom ens supera, al que no podem o no sabem com fer-hi front. Aleshores ens hem de preguntar «segur que no puc? O és per comoditat, per mandra que dic que no?». Certament tots sols res no podem; però deixant-nos ajudar potser sí que podem.
Ens costa demanar ajuda, ens costa confiar en Aquell qui ens ajuda i ens costa confiar-nos, refiar-nos de Déu. Com en la nit de Getsemaní, si després d’expressar-ho el superior aquest segueix pensant igual i es manté en els seus tretze, «no baixa del burro» en expressió col·loquial; ens cal de nou confiar-nos, estimar i obeir. No és pas una doctrina fàcil ni planera, ans al contrari és molt exigent però també és fecunda. La confiança en Crist és el que ens ha de portar a la pau interior, entesa com a do evangèlic, fugint dels gestos desconsiderats, de les paraules fora de lloc, amb to massa alt o massa precipitat, amb intervencions intempestives, amb la murmuració que destrueix el que fa Déu, o amb silencis i gestos de menyspreu desmesurats.
Davant d’un problema espinós, d’un treball feixuc i desagradable hi ha una certa rigidesa, unes ganes incommensurables de sortir-nos-en el més ràpid possible, de «baixar del tren», en expressió col·loquial o de rebutjar el calze en expressió evangèlica: Davant de tot això una visió lineal i rigorosa ens fa sortir de la pau i caure en la conflictivitat. Les situacions que vivim sovint no són pas les que voldríem viure, ni les que hem creat nosaltres, sovint ni tant sols hi hem ajudat a crear-les; ens les trobem i com si no en tinguéssim prou en assumir i intentar esmenar els nostres propis errors, ho hem de fer amb els dels altres i també molt sovint ho hem de fer en silenci i en solitud; i això és molt dur.
Què hi ha de realment impossible en les situacions que la vida porta a plantejar-nos? Per a Déu, amb l’ajut de Déu, certament hi ha poc o res d’impossible. Feixuc, difícil, costerut, angoixador, que ens atabala; sí, ens hi trobem sovint. La confiança és la clau. Confiança en nosaltres mateixos, confiança en que el Senyor no ens dona a carregar cap fardell que no puguem suportar i que faci doblegar-nos sota el seu pes i caure en terra. Confiança en els germans, en que si ens deixem ajudar ens en podem sortir, podrem fer-ho entre tots. Confiança en definitiva en Déu, aquesta és la que no falla mai; però ens costa confiar-li els nostres neguits, ens creiem autosuficients i sobrats de forces. Quan quelcom ens apareix feixuc, la temptació a renunciar-hi, a denunciar-ho com un abús, com quelcom que no podem abastar, ens venç.
Si mai ens són encomanades coses feixugues o fins i tot impossibles confiem en nosaltres mateixos, en les forces i els dons que Déu ens ha donat. Si veiem que la duresa de la càrrega excedeix la mesura de les nostres forces, confiem en els germans i demanem-los-hi ajuda. Si l’ordre es manté, confiem en Déu i obeïm per caritat. Perquè els dons de Déu no són per guardar-nos-els, sinó per compartir-los, sempre rebem per a donar; mai rebem per guardar les coses dins nostre, com si l’ànima fos un magatzem. Les gràcies de Déu es reben per a donar-les als altres. Aquesta és la vida del cristià. el que rebem com un do de Déu, de fet, ha de ser donat, el do cal donar-lo per tal que sigui fructífer, i no enterrat per pors egoistes. (Cf. Papa Francesc, Audiència general 6 de juny de 2018).
diumenge, 10 de juny del 2018
COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS
De la Regla de sant Benet
Capítol 61
1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Si es presentava, si volia sojornar-hi, si estava content, si s’acontentava amb allò que hi troba, si raonablement i amb caritat humil blasmava o feia veure quelcom, si després volia integrar-s’hi; aleshores sí, aleshores que l’admetin. Però si s’ha vist que era exigent o viciós, si fos tal que mereixés de ser expulsat, si l’abat veia que no n’era digne, si veia que no ho mereixia la seva vida; aleshores no, aleshores que l’expulsin. Sant Benet no ho posa fàcil, però seria d’estranyar que en el cas que ens ocupa avui, la possibilitat de que un monjo canviï l’estabilitat d’un monestir a un altre, un monjo foraster que demana d’integrar-se en una altra comunitat, ho poses fàcil. Perquè no ho és; incorporar-se a una comunitat demana observar totes les prescripcions de la Regla, demana no mitigar-ne res; ens ho diu sant Benet quan parla dels sacerdots que volen restar en un monestir (RB 60). Ho diu sobretot en un dels capítols que més tenim i hem de tenir presents, el 58, quan parla que no s’ha d’admetre a ningú fàcilment, sinó que cal posar-lo a prova, que el candidat cal que perseveri picant a la porta, suportant amb paciència, perseverant trucant, estant-se una bona temporada estudiant, menjant i dormint, escoltant per endavant totes les coses dures i aspres, mantenint tothora la promesa de lligar-s’hi, saber ben bé a que ens comprometem, escoltant amb atenció dia rere dia la Regla; i tant sols un cop havent-nos-ho pensat molt bé i prometent de complir-ho tot i d’observar-ho tot, tant sols aleshores, podem demanar de ser admesos a la comunitat perquè potser vol dir que cerquem Déu de veritat i que som gelosos per l’ofici diví. Ens ho deia aquesta setmana l’apòstol sant Pere: «Pensant en això, procureu amb tota sol·licitud que la vostra fe vagi acompanyada d’una vida virtuosa, de la temprança, del coneixement, d’una paciència constant, de la pietat amb Déu, de l’estimació i de l’amor pels germans.» (2Pe 7).
La raó invocada és el servei a Crist, a qui es pot servir en tot lloc. El determinant no és pas la situació exterior, ni els costums de cada casa; sinó l’actitud interior del monjo i la seva relació amb el Senyor. En tot lloc servim un mateix Senyor i militem per un mateix rei; servim i militem. El Senyor és anomenat també Rei i el servei definit com un combat. L’estabilitat certament ens ajuda a aprofundir la relació amb el Senyor i Rei, dos títols de Crist que sant Benet empra aquí i al pròleg. El model a seguir sempre és Crist, aquell qui vingué a servir i no a ser servit, tot i ser mereixedor de ser servit pels mateixos àngels. Crist és sempre el model a seguir, a imitar, sempre inabastable i sempre impossible d’arribar a ser com Ell, però no per això podem renunciar a imitar-lo. «Crist és format, per la fe, en l’home interior del creient, el qual és cridat a la llibertat de la gràcia, és mansuet i humil de cor, i no es vanta del mèrit de les seves obres, que és nul, sinó que reconeix que la gràcia és el principi dels seus pobres mèrits.», escriu sant Agustí en el seu comentari a la Carta als Gàlates que em escoltat aquesta setmana a Matines. Com «hi ha un sol Déu; hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist» (1Tm 2,5). Si dèiem a Crist com Felip: «Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més.» (Jn 14,8), Ell ens respondrà: «fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?» (Jn 14). És a Crist a qui hem vingut a servir i aquest servei té una certa vesant de combat perquè combatre pel Crist és servir-lo.
Aquest capítol acaba tot el grup dels que ens parlen de l’entrada o la incorporació al monestir; certament no hi ha cap capítol de la Regla menor, fins i tot aquells que ens poden semblar avui més feréstecs tenen un rerefons de caritat, d’igualitarisme, de comunió. Però especialment en aquests dedicats a l’entrada al monestir: joves, infants, preveres o monjos d’altres monestirs; hi trobem el fonament del monaquisme segons sant Benet. Cada monestir té la seva manera concreta de viure l’ideal monàstic, les tradicions, els costums de cada lloc entren en joc. Ho podem experimentar quan en visitem un i hi sojornem; potser en un primer moment ens podem sentir un xic fascinats, de fet la major part de les vegades és per la novetat; perquè al poc comencem a reconèixer-hi algunes similituds amb el nostre; però certament sempre en podem aprendre, sempre hi ha quelcom que ens pot fer servei per la nostra pròpia vida monàstica; una altre distribució del temps, més temps per pregar, més silenci; les possibilitats són il·limitades. En alguns candidats a la vida monàstica hi pot haver la temptació d’esdevenir una mena de giròvags intercomunitaris, aquells que potser voldrien passar el temps canviant de comunitat, cercant tothora una comunitat ideal que no existeix pas, o cercant la que més facilitats els doni en una època de manca de vocacions. No es tracta de facilitar per facilitar, sinó d’assegurar en la mesura del que és possible que qui s’apropa a un monestir, cerca Déu de veritat. El que sant Benet no aprecia són les persones que reclamen coses supèrflues, puntilloses i exigents; sap que cal protegir-se contra els elements pertorbadors, sap molt bé que per seguir a Crist en comunitat cal que la nostra misèria no viciï als altres i que el que no vulguem per a nosaltres no ho fem a ningú.
El que aquest capítol ens pot aportar de nou és la certesa de que sant Benet vol que ens edifiquem per aquells qui ens poden ajudar a créixer espiritualment i humanament, vinguin d’on vinguin; que arreu servim un mateix Senyor i Rei però que cal preservar sempre la pau de la comunitat davant de qualsevol perill, «sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal.» (RB 34,6). Contents amb els costums que hi trobem, no pertorbant amb les nostres pretensions, acontentant-nos amb el que hi ha; no essent exigents ni viciosos; elements que serveixen tant pel monjo foraster com per cadascun de nosaltres; perquè mai les nostres misèries no viciïn també als altres i perquè amb caritat humil la nostra vida sigui mereixedora de ser acollits per la nostra comunitat.
Capítol 61
1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Si es presentava, si volia sojornar-hi, si estava content, si s’acontentava amb allò que hi troba, si raonablement i amb caritat humil blasmava o feia veure quelcom, si després volia integrar-s’hi; aleshores sí, aleshores que l’admetin. Però si s’ha vist que era exigent o viciós, si fos tal que mereixés de ser expulsat, si l’abat veia que no n’era digne, si veia que no ho mereixia la seva vida; aleshores no, aleshores que l’expulsin. Sant Benet no ho posa fàcil, però seria d’estranyar que en el cas que ens ocupa avui, la possibilitat de que un monjo canviï l’estabilitat d’un monestir a un altre, un monjo foraster que demana d’integrar-se en una altra comunitat, ho poses fàcil. Perquè no ho és; incorporar-se a una comunitat demana observar totes les prescripcions de la Regla, demana no mitigar-ne res; ens ho diu sant Benet quan parla dels sacerdots que volen restar en un monestir (RB 60). Ho diu sobretot en un dels capítols que més tenim i hem de tenir presents, el 58, quan parla que no s’ha d’admetre a ningú fàcilment, sinó que cal posar-lo a prova, que el candidat cal que perseveri picant a la porta, suportant amb paciència, perseverant trucant, estant-se una bona temporada estudiant, menjant i dormint, escoltant per endavant totes les coses dures i aspres, mantenint tothora la promesa de lligar-s’hi, saber ben bé a que ens comprometem, escoltant amb atenció dia rere dia la Regla; i tant sols un cop havent-nos-ho pensat molt bé i prometent de complir-ho tot i d’observar-ho tot, tant sols aleshores, podem demanar de ser admesos a la comunitat perquè potser vol dir que cerquem Déu de veritat i que som gelosos per l’ofici diví. Ens ho deia aquesta setmana l’apòstol sant Pere: «Pensant en això, procureu amb tota sol·licitud que la vostra fe vagi acompanyada d’una vida virtuosa, de la temprança, del coneixement, d’una paciència constant, de la pietat amb Déu, de l’estimació i de l’amor pels germans.» (2Pe 7).
La raó invocada és el servei a Crist, a qui es pot servir en tot lloc. El determinant no és pas la situació exterior, ni els costums de cada casa; sinó l’actitud interior del monjo i la seva relació amb el Senyor. En tot lloc servim un mateix Senyor i militem per un mateix rei; servim i militem. El Senyor és anomenat també Rei i el servei definit com un combat. L’estabilitat certament ens ajuda a aprofundir la relació amb el Senyor i Rei, dos títols de Crist que sant Benet empra aquí i al pròleg. El model a seguir sempre és Crist, aquell qui vingué a servir i no a ser servit, tot i ser mereixedor de ser servit pels mateixos àngels. Crist és sempre el model a seguir, a imitar, sempre inabastable i sempre impossible d’arribar a ser com Ell, però no per això podem renunciar a imitar-lo. «Crist és format, per la fe, en l’home interior del creient, el qual és cridat a la llibertat de la gràcia, és mansuet i humil de cor, i no es vanta del mèrit de les seves obres, que és nul, sinó que reconeix que la gràcia és el principi dels seus pobres mèrits.», escriu sant Agustí en el seu comentari a la Carta als Gàlates que em escoltat aquesta setmana a Matines. Com «hi ha un sol Déu; hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist» (1Tm 2,5). Si dèiem a Crist com Felip: «Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més.» (Jn 14,8), Ell ens respondrà: «fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?» (Jn 14). És a Crist a qui hem vingut a servir i aquest servei té una certa vesant de combat perquè combatre pel Crist és servir-lo.
Aquest capítol acaba tot el grup dels que ens parlen de l’entrada o la incorporació al monestir; certament no hi ha cap capítol de la Regla menor, fins i tot aquells que ens poden semblar avui més feréstecs tenen un rerefons de caritat, d’igualitarisme, de comunió. Però especialment en aquests dedicats a l’entrada al monestir: joves, infants, preveres o monjos d’altres monestirs; hi trobem el fonament del monaquisme segons sant Benet. Cada monestir té la seva manera concreta de viure l’ideal monàstic, les tradicions, els costums de cada lloc entren en joc. Ho podem experimentar quan en visitem un i hi sojornem; potser en un primer moment ens podem sentir un xic fascinats, de fet la major part de les vegades és per la novetat; perquè al poc comencem a reconèixer-hi algunes similituds amb el nostre; però certament sempre en podem aprendre, sempre hi ha quelcom que ens pot fer servei per la nostra pròpia vida monàstica; una altre distribució del temps, més temps per pregar, més silenci; les possibilitats són il·limitades. En alguns candidats a la vida monàstica hi pot haver la temptació d’esdevenir una mena de giròvags intercomunitaris, aquells que potser voldrien passar el temps canviant de comunitat, cercant tothora una comunitat ideal que no existeix pas, o cercant la que més facilitats els doni en una època de manca de vocacions. No es tracta de facilitar per facilitar, sinó d’assegurar en la mesura del que és possible que qui s’apropa a un monestir, cerca Déu de veritat. El que sant Benet no aprecia són les persones que reclamen coses supèrflues, puntilloses i exigents; sap que cal protegir-se contra els elements pertorbadors, sap molt bé que per seguir a Crist en comunitat cal que la nostra misèria no viciï als altres i que el que no vulguem per a nosaltres no ho fem a ningú.
El que aquest capítol ens pot aportar de nou és la certesa de que sant Benet vol que ens edifiquem per aquells qui ens poden ajudar a créixer espiritualment i humanament, vinguin d’on vinguin; que arreu servim un mateix Senyor i Rei però que cal preservar sempre la pau de la comunitat davant de qualsevol perill, «sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal.» (RB 34,6). Contents amb els costums que hi trobem, no pertorbant amb les nostres pretensions, acontentant-nos amb el que hi ha; no essent exigents ni viciosos; elements que serveixen tant pel monjo foraster com per cadascun de nosaltres; perquè mai les nostres misèries no viciïn també als altres i perquè amb caritat humil la nostra vida sigui mereixedora de ser acollits per la nostra comunitat.
diumenge, 3 de juny del 2018
SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA
De la Regla de sant Benet
Capítol 54
1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquinata Böckmann en el seu comentari a la Regla afirma que si ens féssim aquesta pregunta avui, sense saber-ne res de sant Benet, respondríem que evidentment sí que podem acceptar cartes o alguna altra cosa, com tothom; però per sorprenent que sigui avui per a la nostra societat, sant Benet respon que no, que de cap manera i que no és no.
El dret a la propietat està reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans que en l’article 17 diu que «tota persona, individualment i col·lectivament, té dret a la propietat i que ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva propietat.» Vivim de fet en una societat en la que la possessió de les coses és vista com la mesura de l’èxit; tant tens tant vals seria el barem. El culte a una autosuficiència sense límits amaga de fet un esclavatge ben dur, on l’amo és el diner i on qui creu posseir de fet és posseït pels béns que creu obtenir però que de fet l’esclavitzen amb ferocitat fent-li desitjar sempre més i no tenint-ne mai prou i a més al preu que sigui. Ho veiem fins i tot massa sovint en la vida pública, on aquells que tant sols haurien de tenir el bé comú per objectiu, sols pensen en enriquir-se sense límit a nivell personal.
L’estructura monàstica en aquest terreny té també avui quelcom a dir a la societat que ens envolta, perquè fins i tot l’objectiu de l’activitat econòmica del monestir no és pas guanyar per guanyar, ni remunerar a uns accionistes o a uns propietaris, no és pas repartir dividends, sinó millorar i afavorir el servei que es vol oferir tot mantenint suficientment el patrimoni perquè així es pugui continuar amb l’activitat que s’hi duu a terme; això dit amb els criteris economicistes que empren els qui fan una lectura de la Regla com a model empresarial, un punt de vista que està d’actualitat.
Sant Benet no ens vol mancats d’allò necessari, però sí circumscrits a allò que ens cal. La idea de suficient és un valor perdut fa temps en la nostra mentalitat com a societat i no cal dir la relació que pugui tenir amb la dependència de Déu. I si uns tenen més, molt més, molts d’altres no tenen ni el suficient per viure i així anem poc a poc, o potser no tant a poc a poc, cap a una societat, cap a un món cada cop menys igualitari i sí més injust. Res més lluny de la idea de sant Benet, perquè el seu igualitarisme asimètric sí que té per eix poder gaudir del suficient per a les nostres necessitats, però no més. Deia el cardenal Joseph Ratzinger a Subiaco el dia ú d’abril de 2005, pocs dies abans d’esdevenir Benet XVI, que «la desigualtat en el repartiment dels béns de la terra, la pobresa creixent, més encara l’empobriment, l’esgotament de la terra i dels seus recursos, la fam, les malalties que amenacen a tothom, el xoc de cultures. Tot això mostra que a l’augment de les nostres possibilitats no ha correspost un desenvolupament equivalent de la nostra energia moral. La força moral no ha crescut al costat del desenvolupament de la ciència; més aviat ha disminuït, perquè la mentalitat tècnica tanca a la moral en l’àmbit subjectiu, i per contra necessitem justament una moral pública, una moral que sàpiga respondre a les amenaces sobre l’existència de tots nosaltres.»
Aquesta moral que ens protegeix dels perills de la nostra societat, de que els criteris materialistes guiïn la nostra vida; és la que plasma sant Benet, no tants sols en el capítol que ens ocupa avui sinó també, fonamentalment, en el XXXIII i XXXIV on qualifica la propietat com un vici que ha de ser extirpat de soca-rel del monestir sempre però tenint presents les febleses, no pas fent accepció de persones, sinó procurant que cadascú pugui usar allò que necessita; donant el qui no necessita tant gràcies a Déu i sentint-se humiliat el que necessita més per llur feblesa més que no pas enorgullit pel que li donen. La praxi de la pobresa no és una fi en sí mateixa, sinó un mitjà per obtenir la llibertat i adquirir la capacitat de compartir, a imatge de la primera comunitat cristiana on tots els creients vivien units i tot ho tenien tot al servei de tots (Cf. Ac 2,44).
Tota la tradició monàstica dona una gran importància a l’alliberament interior del monjo a la que s’hi arriba amb eines tals com l’abandó dels béns i la vida en comú. Reservar-se en aquest camp pot portar a situacions de risc, a infidelitats molt més greus, que tots tenim ben presents. Saber-se desprendre d’allò innecessari, saber compartir no tant sols els objectes, els mitjans, les eines, sinó també el temps; és un mitjà per seguir al Crist amb més llibertat. Amb el temps ho tenim encara més complicat, la gasiveria amb que compartim el temps, amb que dediquem el nostre temps a Déu o als altres és ben present en la nostra vida. L’equilibri entre vida privada i la vida comunitària no és pas fàcil, podríem fins i tot dir que som de les persones que menys vida privada tenim, salvant la privacitat, la intimitat de la nostra cel·la que ha de preservar-se sobre qualsevol invasió; no pas en el sentit de ser un espai per fer-hi vida a part sinó en el de ser un espai per al repòs quan toca i la pregària personal; un espai inviolable on cap altre ha d’entrar, llevat del superior en cas de necessitat.
M’explicava la meva mare que quan de petita anava a col·legi, religiós per descomptat, les monges els hi feien demostrar l’ascesi, el seu deseiximent, amb una pràctica que en deien “passa Déu”; en mig del patí per exemple una monja deia “passa Déu” i totes les alumnes havien de deixar el que estaven fent, fos la pilota, si hi jugaven, o l’entrepà, si esmorzaven. Déu passa moltes vegades al dia al nostre voltant, la campana ens l’anuncia per anar al seu encontre en la pregària o en el treball i a nosaltres, peresosos com diria sant Benet, ens costa lliurar-li el nostre temps; deixar de dormir una mica més per aixecar-nos i anar a la primera pregària del dia; tallar una conversa perquè s’ha fet l’hora del treball; tornar a casa a temps, si hem hagut de sortir-ne, per acudir al monestir; deixar una trobada per una altra hora perquè tenim un servei, dedicar temps als altre abans que a nosaltres mateixos i tantes altres coses com aquestes.
El monjo és aquell a qui no és lícit de fer el que vol, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, ens diu la Regla (RB XXXIV, 4); ni del seu temps podríem afegir-hi. Però aquest deseiximent l’hem acceptat voluntàriament no pas com un fi sinó com un mitjà que ens ha de servir per apropar-nos a Déu, per no anteposar res a Crist. Recordem-nos sempre que aquesta actitud que hem assumit lliurament, cal que s’expressi i es nodreixi amb fets concrets de renunciament i de disponibilitat. Renunciant a la cursa per posseir, renunciant a dependre d’altri fora de la comunitat, renunciant a tot allò superflu, renunciant al nostre temps; tot sempre per viure intensament, generosament, lliurament amb la mirada fixa en Jesucrist. Ens ho deia l’apòstol Pere aquesta setmana «no us emmotlleu a les antigues passions de quan vivíeu en la ignorància; feu-vos com aquell qui és sant i us ha cridat. També vosaltres sigueu sants en tota la vostra manera de viure» (1Pe 2,14-15). Som realment lliures, però no per utilitzar la llibertat com un vel per a encobrir la dolenteria sinó per viure com a servents de Déu (Cf. 1Pe 2,16).
Capítol 54
1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquinata Böckmann en el seu comentari a la Regla afirma que si ens féssim aquesta pregunta avui, sense saber-ne res de sant Benet, respondríem que evidentment sí que podem acceptar cartes o alguna altra cosa, com tothom; però per sorprenent que sigui avui per a la nostra societat, sant Benet respon que no, que de cap manera i que no és no.
El dret a la propietat està reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans que en l’article 17 diu que «tota persona, individualment i col·lectivament, té dret a la propietat i que ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva propietat.» Vivim de fet en una societat en la que la possessió de les coses és vista com la mesura de l’èxit; tant tens tant vals seria el barem. El culte a una autosuficiència sense límits amaga de fet un esclavatge ben dur, on l’amo és el diner i on qui creu posseir de fet és posseït pels béns que creu obtenir però que de fet l’esclavitzen amb ferocitat fent-li desitjar sempre més i no tenint-ne mai prou i a més al preu que sigui. Ho veiem fins i tot massa sovint en la vida pública, on aquells que tant sols haurien de tenir el bé comú per objectiu, sols pensen en enriquir-se sense límit a nivell personal.
L’estructura monàstica en aquest terreny té també avui quelcom a dir a la societat que ens envolta, perquè fins i tot l’objectiu de l’activitat econòmica del monestir no és pas guanyar per guanyar, ni remunerar a uns accionistes o a uns propietaris, no és pas repartir dividends, sinó millorar i afavorir el servei que es vol oferir tot mantenint suficientment el patrimoni perquè així es pugui continuar amb l’activitat que s’hi duu a terme; això dit amb els criteris economicistes que empren els qui fan una lectura de la Regla com a model empresarial, un punt de vista que està d’actualitat.
Sant Benet no ens vol mancats d’allò necessari, però sí circumscrits a allò que ens cal. La idea de suficient és un valor perdut fa temps en la nostra mentalitat com a societat i no cal dir la relació que pugui tenir amb la dependència de Déu. I si uns tenen més, molt més, molts d’altres no tenen ni el suficient per viure i així anem poc a poc, o potser no tant a poc a poc, cap a una societat, cap a un món cada cop menys igualitari i sí més injust. Res més lluny de la idea de sant Benet, perquè el seu igualitarisme asimètric sí que té per eix poder gaudir del suficient per a les nostres necessitats, però no més. Deia el cardenal Joseph Ratzinger a Subiaco el dia ú d’abril de 2005, pocs dies abans d’esdevenir Benet XVI, que «la desigualtat en el repartiment dels béns de la terra, la pobresa creixent, més encara l’empobriment, l’esgotament de la terra i dels seus recursos, la fam, les malalties que amenacen a tothom, el xoc de cultures. Tot això mostra que a l’augment de les nostres possibilitats no ha correspost un desenvolupament equivalent de la nostra energia moral. La força moral no ha crescut al costat del desenvolupament de la ciència; més aviat ha disminuït, perquè la mentalitat tècnica tanca a la moral en l’àmbit subjectiu, i per contra necessitem justament una moral pública, una moral que sàpiga respondre a les amenaces sobre l’existència de tots nosaltres.»
Aquesta moral que ens protegeix dels perills de la nostra societat, de que els criteris materialistes guiïn la nostra vida; és la que plasma sant Benet, no tants sols en el capítol que ens ocupa avui sinó també, fonamentalment, en el XXXIII i XXXIV on qualifica la propietat com un vici que ha de ser extirpat de soca-rel del monestir sempre però tenint presents les febleses, no pas fent accepció de persones, sinó procurant que cadascú pugui usar allò que necessita; donant el qui no necessita tant gràcies a Déu i sentint-se humiliat el que necessita més per llur feblesa més que no pas enorgullit pel que li donen. La praxi de la pobresa no és una fi en sí mateixa, sinó un mitjà per obtenir la llibertat i adquirir la capacitat de compartir, a imatge de la primera comunitat cristiana on tots els creients vivien units i tot ho tenien tot al servei de tots (Cf. Ac 2,44).
Tota la tradició monàstica dona una gran importància a l’alliberament interior del monjo a la que s’hi arriba amb eines tals com l’abandó dels béns i la vida en comú. Reservar-se en aquest camp pot portar a situacions de risc, a infidelitats molt més greus, que tots tenim ben presents. Saber-se desprendre d’allò innecessari, saber compartir no tant sols els objectes, els mitjans, les eines, sinó també el temps; és un mitjà per seguir al Crist amb més llibertat. Amb el temps ho tenim encara més complicat, la gasiveria amb que compartim el temps, amb que dediquem el nostre temps a Déu o als altres és ben present en la nostra vida. L’equilibri entre vida privada i la vida comunitària no és pas fàcil, podríem fins i tot dir que som de les persones que menys vida privada tenim, salvant la privacitat, la intimitat de la nostra cel·la que ha de preservar-se sobre qualsevol invasió; no pas en el sentit de ser un espai per fer-hi vida a part sinó en el de ser un espai per al repòs quan toca i la pregària personal; un espai inviolable on cap altre ha d’entrar, llevat del superior en cas de necessitat.
M’explicava la meva mare que quan de petita anava a col·legi, religiós per descomptat, les monges els hi feien demostrar l’ascesi, el seu deseiximent, amb una pràctica que en deien “passa Déu”; en mig del patí per exemple una monja deia “passa Déu” i totes les alumnes havien de deixar el que estaven fent, fos la pilota, si hi jugaven, o l’entrepà, si esmorzaven. Déu passa moltes vegades al dia al nostre voltant, la campana ens l’anuncia per anar al seu encontre en la pregària o en el treball i a nosaltres, peresosos com diria sant Benet, ens costa lliurar-li el nostre temps; deixar de dormir una mica més per aixecar-nos i anar a la primera pregària del dia; tallar una conversa perquè s’ha fet l’hora del treball; tornar a casa a temps, si hem hagut de sortir-ne, per acudir al monestir; deixar una trobada per una altra hora perquè tenim un servei, dedicar temps als altre abans que a nosaltres mateixos i tantes altres coses com aquestes.
El monjo és aquell a qui no és lícit de fer el que vol, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, ens diu la Regla (RB XXXIV, 4); ni del seu temps podríem afegir-hi. Però aquest deseiximent l’hem acceptat voluntàriament no pas com un fi sinó com un mitjà que ens ha de servir per apropar-nos a Déu, per no anteposar res a Crist. Recordem-nos sempre que aquesta actitud que hem assumit lliurament, cal que s’expressi i es nodreixi amb fets concrets de renunciament i de disponibilitat. Renunciant a la cursa per posseir, renunciant a dependre d’altri fora de la comunitat, renunciant a tot allò superflu, renunciant al nostre temps; tot sempre per viure intensament, generosament, lliurament amb la mirada fixa en Jesucrist. Ens ho deia l’apòstol Pere aquesta setmana «no us emmotlleu a les antigues passions de quan vivíeu en la ignorància; feu-vos com aquell qui és sant i us ha cridat. També vosaltres sigueu sants en tota la vostra manera de viure» (1Pe 2,14-15). Som realment lliures, però no per utilitzar la llibertat com un vel per a encobrir la dolenteria sinó per viure com a servents de Déu (Cf. 1Pe 2,16).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)