SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Amb el capítol dedicat al porter concloïa la primera redacció de la Regla; així ho podem pensar perquè al final d’aquest capítol sant Benet parla de la recomanació de llegir-la sovint en comunitat perquè ningú pugui al·legar-ne ignorància. Però sant Benet afegeix uns quants capítols més, com si s’hagués adonat que havia deixat de tractar alguns aspectes.

Així veiem avui que se n’adona que ens poden demanar coses difícils, impossibles de realitzar, superiors a les nostres forces. Què fer aleshores? Cal afrontar-ho? Cal tirar la tovallola? Sant Benet es posa al lloc de cada monjo, de cadascun de nosaltres. No té pas la intenció d’esfereir-nos, sinó de fer-nos costat en els moments més durs per encoratjar-nos a trobar una sortida, fruit de la reflexió, que brolli d’una consciència lúcida i d’una fe ferma; confiats d’estar sempre en mans de Déu. No ens estalviarem mai el sofriment, sant Benet ens ho diu ben clar, perquè les coses dures cal dir-les per endavant.

El capítol ens planteja tres situacions, ens presenta una mena d’un crescendo que marca amb tres sis condicionals. No veu sant Benet com massa habitual que ens manin coses feixugues o fins i tot impossibles de realitzar, però existeix la possibilitat de que així sigui. El primer que hem de fer és rebre l’ordre amb mansuetud i obediència, no revelar-nos-hi , acceptar-ho com quelcom que ve del mateix Crist, pensant que és Crist qui ens mana de fer-ho, qui ens ho demana. Aquest primer pas ja és difícil, la temptació molts cops és respondre «Sí home, i què més?» «Qui et penses que soc?» «L’ase dels cops?» Sant Benet no ens demana una obediència cega, purament disciplinaria. Si seguim realment al Crist, la nostra no pot ser una obediència mecànica, semblantment a la que pot ser l’obediència militar, amb aquella típica expressió de «Senyor, sí senyor». Nosaltres no obeïm per obeir, obeïm per amor a Ell i als homes. Hi ha però moments de foscor, de tenebres, de tempestes. Davant d’aquests hem de demanar al Senyor el do de la saviesa, com sant Elred quan diu «Per això, Senyor, et demano la saviesa perquè romangui en mi, perquè treballi en mi. Que ella disposi els meus pensaments, les meves paraules, els meus actes, totes les meves decisions, segons el teu designi, per a glòria del teu nom.»

Sant Benet ens planteja un segon sí condicional, un sí amarat per la reflexió i per la pregària, veient si el que ens demanen per la seva duresa excedeix les nostres pròpies forces. Aleshores hem d’exposar la nostra impossibilitat al superior però amb paciència de manera oportuna; no pas amb orgull, resistència i contradicció. El model el tenim en Crist, en l’escena de l’hort de Getsemaní; ben bé que nosaltres quasi mai suem sang, siguem realistes, al menys no pas massa sovint; però sí que ens sentim sovint angoixats, impotents, insegurs de les nostres pròpies forces. Aleshores, com Crist, hem de demanar al Pare que es faci la seva voluntat i no pas la nostra. La temptació la tenim sempre al davant quan quelcom ens supera, al que no podem o no sabem com fer-hi front. Aleshores ens hem de preguntar «segur que no puc? O és per comoditat, per mandra que dic que no?». Certament tots sols res no podem; però deixant-nos ajudar potser sí que podem.

Ens costa demanar ajuda, ens costa confiar en Aquell qui ens ajuda i ens costa confiar-nos, refiar-nos de Déu. Com en la nit de Getsemaní, si després d’expressar-ho el superior aquest segueix pensant igual i es manté en els seus tretze, «no baixa del burro» en expressió col·loquial; ens cal de nou confiar-nos, estimar i obeir. No és pas una doctrina fàcil ni planera, ans al contrari és molt exigent però també és fecunda. La confiança en Crist és el que ens ha de portar a la pau interior, entesa com a do evangèlic, fugint dels gestos desconsiderats, de les paraules fora de lloc, amb to massa alt o massa precipitat, amb intervencions intempestives, amb la murmuració que destrueix el que fa Déu, o amb silencis i gestos de menyspreu desmesurats.

Davant d’un problema espinós, d’un treball feixuc i desagradable hi ha una certa rigidesa, unes ganes incommensurables de sortir-nos-en el més ràpid possible, de «baixar del tren», en expressió col·loquial o de rebutjar el calze en expressió evangèlica: Davant de tot això una visió lineal i rigorosa ens fa sortir de la pau i caure en la conflictivitat. Les situacions que vivim sovint no són pas les que voldríem viure, ni les que hem creat nosaltres, sovint ni tant sols hi hem ajudat a crear-les; ens les trobem i com si no en tinguéssim prou en assumir i intentar esmenar els nostres propis errors, ho hem de fer amb els dels altres i també molt sovint ho hem de fer en silenci i en solitud; i això és molt dur.

Què hi ha de realment impossible en les situacions que la vida porta a plantejar-nos? Per a Déu, amb l’ajut de Déu, certament hi ha poc o res d’impossible. Feixuc, difícil, costerut, angoixador, que ens atabala; sí, ens hi trobem sovint. La confiança és la clau. Confiança en nosaltres mateixos, confiança en que el Senyor no ens dona a carregar cap fardell que no puguem suportar i que faci doblegar-nos sota el seu pes i caure en terra. Confiança en els germans, en que si ens deixem ajudar ens en podem sortir, podrem fer-ho entre tots. Confiança en definitiva en Déu, aquesta és la que no falla mai; però ens costa confiar-li els nostres neguits, ens creiem autosuficients i sobrats de forces. Quan quelcom ens apareix feixuc, la temptació a renunciar-hi, a denunciar-ho com un abús, com quelcom que no podem abastar, ens venç.

Si mai ens són encomanades coses feixugues o fins i tot impossibles confiem en nosaltres mateixos, en les forces i els dons que Déu ens ha donat. Si veiem que la duresa de la càrrega excedeix la mesura de les nostres forces, confiem en els germans i demanem-los-hi ajuda. Si l’ordre es manté, confiem en Déu i obeïm per caritat. Perquè els dons de Déu no són per guardar-nos-els, sinó per compartir-los, sempre rebem per a donar; mai rebem per guardar les coses dins nostre, com si l’ànima fos un magatzem. Les gràcies de Déu es reben per a donar-les als altres. Aquesta és la vida del cristià. el que rebem com un do de Déu, de fet, ha de ser donat, el do cal donar-lo per tal que sigui fructífer, i no enterrat per pors egoistes. (Cf. Papa Francesc, Audiència general 6 de juny de 2018).