De la Regla de sant Benet
Capítol 10
1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Dues idees destaquen en aquest breu capítol de la Regla. D’una banda la sensibilitat de sant Benet adequant l’horari a l’època de l’any i a la llum natural. Durant la primavera i l’estiu les nits són més curtes i per tant no hi ha tanta estona per dedicar-hi a la primera hora de l’ofici diví, sense restar hores de son. D’aquí que sant Benet opti per reduir de tres a una les lliçons. Un segon aspecte és que sant Benet dona prioritat a la salmodia, ho considera la part més essencial de l’Ofici Diví, i no vol que s’escurci sinó que es mantingui tant hivern com estiu en dotze Salms. Destaca també la importància de la xifra, dotze, un paper el de la numerologia en el Salteri en el que ha insistit abastament la germana Olga al llarg d’aquest curs. L’objectiu és adonar-nos-en de que els Salms formen un conjunt, no estan pas reunits a l’atzar, sinó que tot ells formen un itinerari espiritual cap a Déu, o una pujada vers Jerusalem si ho preferim així.
De fet aquest període estiuenc coincideix entre Pasqua i Advent, no es tracta dels temps forts sinó del que avui s’anomena de durant l’any i abans del Concili Vaticà II, de després de Pentecosta. Un temps durant el qual la Regla del Mestre permetia reagrupar dos Salms en un de sol o recitar tant sols alguns versets d’un Salm. Per sant Benet en canvi el salteri no s’ha d’escurçar o obviar o negligir, perquè és com un resum de tota l’Escriptura, allí on Crist es fa especialment present; no són pas una part entre iguals de l’Ofici, sinó el centre i per això no li abelleix que s’escurcin.
Tot ho disposa sant Benet seguint el gran model d’home de pregària que és Crist. Aquesta faceta de Crist com a home de pregària és recollida en nombroses ocasions en els Evangelis. Es retira tot sol a pregar, passa les nits pregant, ensenya als seus deixebles a pregar, empra els Salms per pregar. El mateix Crist és el gran orant model d’oració per al monjo. A pregar ens hi convida el mateix Jesús a l’Evangeli de Lluc dient-nos «pregueu en tot moment» (Lc 21,36) i sant Pau diu als cristians en la Primera Carta als Tessalonicencs «pregueu contínuament» (1Te 5,17), i partint d’aquí i tenint com a model al mateix Crist i la comunitat apostòlica, sant Benet estableix la nostra vida centrada en la pregària.
La tradició de la pròpia vida monàstica i dels pares del monacat lentament va explicitar i va buscar l’equilibri en la vida cenobítica, en la qual s’havia d’integrar pregària i treball, vida interior i vida exterior. La frase ora et labora que explicita aquesta doble dimensió expressa la recerca d’aquest equilibri espiritual. L’objectiu és encara molt més profund, és aconseguir convertir tota la nostra vida en una veritable oració, és donar un valor espiritual a totes les nostres activitats. La pregària, ja sigui personal o comunitària, ha d’alimentar tota la nostra vida, perquè tant el treball, la Lectio o l’estudi es realitzin des de Déu i per a Déu, és a dir es converteixin en veritable oració. Tot això se’ns fa una mica més fàcil si som fidels a l’Ofici Diví, ja ens ho diu sant Benet quan parla de discernir si un candidat a la vida monàstica cerca Déu de veritat; i en aquest bon zel la recitació dels Salms, ens ajuda a mantenir viva la presència de Déu. Si anem negligint la participació activa en cada hora de l’Ofici Diví la nostra vida espiritual es va assecant i comencem a aparèixer les malalties espirituals, la insatisfacció, la murmuració o l’accídia.
Déu ens parla en la salmodia, cal que l’escoltem. Com diu sant Agustí: «perquè l’home lloés dignament a Déu, Déu es va lloar a si mateix; i, perquè es va dignar lloar-se, per això l’home va trobar la manera de lloar-ho» (In Psalmis. 144 n. 1.)
diumenge, 21 de juliol del 2019
diumenge, 14 de juliol del 2019
LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55
55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens proposa avui dues idees: La Regla i la pràctica, el text que esdevé el llibre d’estil dels manaments evangèlics i l’exemple dels majors. Un text, per molt preciós que sigui, com ho és la Regla de sant Benet, de res no serveix sinó es posa en pràctica i si aquest posar en pràctica no es fa amb sinceritat i amb llibertat. No es tracta d’aplicar un seguit de nomes o de costums per simple fet de fer-ho, es tracta de viure amb plenitud l’esperit, més que la lletra, de la Regla de sant Benet i àdhuc de l’Evangeli.
Aquest any celebrem el novè centenari de la Carta Caritatis, a hores d’ara ja hem escolat diverses reflexions sobre aquest text, que es pot considerar la carta fundacional del nostre Orde, ja que aquest és fruit de tot un procés que durà uns quants anys, des de la sortida d’un grup de monjos de Molesmes a Cîteaux fins a l’establiment d’un marc relacional que la Carta Caritatis simbolitza. Es diu habitualment que els nostres pares fundadors no cercaven pas viure la literalitat de la Regla, de viure el text pel text, sinó de viure amb intensitat el seu esperit, amb la màxima fidelitat que els fos possible. Els fundadors de Cîteaux eren monjos conventuals d’un monestir benedictí, que havien professat la vida monàstica segons la Regla de sant Benet i havien abandonat Molesmes no pas per crear una nova forma de vida monàstica, com si ho feu molt legítimament sant Bru a la cartoixa, sinó per ajustar-se millor al projecte de vida proposat per sant Benet.
El monestir segons sant Benet estava format per uns homes o dones que s’apartaven del món per tal de portar una vida de pregària, lectura i treball junts. Poc a poc el clericalisme, els grans edificis, les moltes rendes i propietats i la centralitat, quan no l’exclusivitat, del servei litúrgic, fou donant una imatge d’un grup fugit de les misèries d’aquest món i cert d’haver aconseguit ja en aquesta vida llur salvació. Al llarg del segle XI són molts els qui es plantejaven de trobar una vida més intensa, mirant com a referent la concepció de la primitiva vida monàstica i no pas la vida al monestir com un estat de perfecció, sinó com una vocació primer que tot personal de servei al Crist en la pobresa, la senzillesa, el treball, la pregària i l’obediència. Així naixem els cistercencs fruit de l’esperit d’una època, com a reacció, davant d’una realitat que sant Bernat sintetitza dient: «que lluny estem dels monjos que vivien en temps de sant Antoni.»
També sant Elred planteja que el pes de l’observança no és un obstacle al desenvolupament de la caritat de l’ànima; l’ascesi monàstica, segons ell, pot semblar penosa però aquesta duresa no ve pel jou de Crist, que és sempre suau i lleuger, sinó pel dels nostres mals desitjos que ens oprimeixen. Si ens pesen certes observances potser és precisament perquè són els instruments apropiats per superar que la nostra voluntat s’imposi a la del Senyor. En aquest sentit escriu al Mirall de la caritat: «no pateixo per haver-me sotmès al jou de Crist, sinó per no haver-me lliurat del jou de la concupiscència. A la concupiscència se la reprimeix fàcilment amb la moderació en el menjar; l’aflicció de les vigílies envigoreix el cor dèbil i voluble; el silenci mitiga la ira; l’aplicació al treball reprimeix l’accídia de l’ànima.»
Serveixi aquesta al·lusió a la nostra història particular per situar el que sant Benet ens diu avui; que hem de tenir com a fonts la Regla i la tradició, entesa en el sentit conciliar del Vaticà II, com a font i inspiració interpretant els signes dels temps. La vida monàstica es transmet de pares a fills, espiritualment parlant. Així una comunitat, molt fonamentalment un mestre de novicis que és a qui la comunitat encarrega la formació dels nouvinguts, però tota la comunitat també, transmet una manera de viure que no són tant sols uns costums sinó un esperit.
El Papa Francesc alerta sovint, ho fa també en el llibre entrevista sobre la vida consagrada, que la nostra vida no pot ser reduïda a una ideologia, no podem caure en el gnosticisme, en una visió massa teòrica, en un pelagianisme com el que diu el Papa acompanya a algunes noves congregacions que ho aposten tot a la perfecció de l’acompliment de les normes. Les normes, els costums, les tradicions, no són ni han de ser una soga que ens estreny i quasi ens ofega, sinó una ajuda, un mitjà, una eina per a poder viure allò que és realment fonamental, l’esperit de la Regla. Per transmetre aquesta manera de viure és important que cadascun de nosaltres com a monjos i tots com a comunitat la visquem amb intensitat, amb autenticitat, no pas cercant constantment subterfugis, maneres de escapolir-nos d’alguna obligació, sinó vivint-la d’acord amb l’esperit de la Regla i tot allò altre, que no és el fonamental però ens ajuda a l’objectiu, ens serà més fàcil.
Aquesta és la nostra gran responsabilitat, viure l’esperit de la Regla amb autenticitat i llibertat, ser testimonis d’aquesta vida, exemple, perquè sempre serem majors d’uns altres i dels majors haurem rebut quelcom d’important. No sigui que ens calgui escoltar aquell dur retret de sant Bernat en l’Apologia: «El que vaig a dir, sí, em sembla molt dur, però haig de dir la veritat. Serà possible que la llum del món s’hagi fet tenebra? Com és que la sal s’ha tornat insípida? Els qui amb la seva vida haurien d’haver estat camí cap a la vida, han passat a ser cecs que guien altres cecs per l’exemple de la supèrbia amb que fan les seves obres.»
Capítol 7,55
55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens proposa avui dues idees: La Regla i la pràctica, el text que esdevé el llibre d’estil dels manaments evangèlics i l’exemple dels majors. Un text, per molt preciós que sigui, com ho és la Regla de sant Benet, de res no serveix sinó es posa en pràctica i si aquest posar en pràctica no es fa amb sinceritat i amb llibertat. No es tracta d’aplicar un seguit de nomes o de costums per simple fet de fer-ho, es tracta de viure amb plenitud l’esperit, més que la lletra, de la Regla de sant Benet i àdhuc de l’Evangeli.
Aquest any celebrem el novè centenari de la Carta Caritatis, a hores d’ara ja hem escolat diverses reflexions sobre aquest text, que es pot considerar la carta fundacional del nostre Orde, ja que aquest és fruit de tot un procés que durà uns quants anys, des de la sortida d’un grup de monjos de Molesmes a Cîteaux fins a l’establiment d’un marc relacional que la Carta Caritatis simbolitza. Es diu habitualment que els nostres pares fundadors no cercaven pas viure la literalitat de la Regla, de viure el text pel text, sinó de viure amb intensitat el seu esperit, amb la màxima fidelitat que els fos possible. Els fundadors de Cîteaux eren monjos conventuals d’un monestir benedictí, que havien professat la vida monàstica segons la Regla de sant Benet i havien abandonat Molesmes no pas per crear una nova forma de vida monàstica, com si ho feu molt legítimament sant Bru a la cartoixa, sinó per ajustar-se millor al projecte de vida proposat per sant Benet.
El monestir segons sant Benet estava format per uns homes o dones que s’apartaven del món per tal de portar una vida de pregària, lectura i treball junts. Poc a poc el clericalisme, els grans edificis, les moltes rendes i propietats i la centralitat, quan no l’exclusivitat, del servei litúrgic, fou donant una imatge d’un grup fugit de les misèries d’aquest món i cert d’haver aconseguit ja en aquesta vida llur salvació. Al llarg del segle XI són molts els qui es plantejaven de trobar una vida més intensa, mirant com a referent la concepció de la primitiva vida monàstica i no pas la vida al monestir com un estat de perfecció, sinó com una vocació primer que tot personal de servei al Crist en la pobresa, la senzillesa, el treball, la pregària i l’obediència. Així naixem els cistercencs fruit de l’esperit d’una època, com a reacció, davant d’una realitat que sant Bernat sintetitza dient: «que lluny estem dels monjos que vivien en temps de sant Antoni.»
També sant Elred planteja que el pes de l’observança no és un obstacle al desenvolupament de la caritat de l’ànima; l’ascesi monàstica, segons ell, pot semblar penosa però aquesta duresa no ve pel jou de Crist, que és sempre suau i lleuger, sinó pel dels nostres mals desitjos que ens oprimeixen. Si ens pesen certes observances potser és precisament perquè són els instruments apropiats per superar que la nostra voluntat s’imposi a la del Senyor. En aquest sentit escriu al Mirall de la caritat: «no pateixo per haver-me sotmès al jou de Crist, sinó per no haver-me lliurat del jou de la concupiscència. A la concupiscència se la reprimeix fàcilment amb la moderació en el menjar; l’aflicció de les vigílies envigoreix el cor dèbil i voluble; el silenci mitiga la ira; l’aplicació al treball reprimeix l’accídia de l’ànima.»
Serveixi aquesta al·lusió a la nostra història particular per situar el que sant Benet ens diu avui; que hem de tenir com a fonts la Regla i la tradició, entesa en el sentit conciliar del Vaticà II, com a font i inspiració interpretant els signes dels temps. La vida monàstica es transmet de pares a fills, espiritualment parlant. Així una comunitat, molt fonamentalment un mestre de novicis que és a qui la comunitat encarrega la formació dels nouvinguts, però tota la comunitat també, transmet una manera de viure que no són tant sols uns costums sinó un esperit.
El Papa Francesc alerta sovint, ho fa també en el llibre entrevista sobre la vida consagrada, que la nostra vida no pot ser reduïda a una ideologia, no podem caure en el gnosticisme, en una visió massa teòrica, en un pelagianisme com el que diu el Papa acompanya a algunes noves congregacions que ho aposten tot a la perfecció de l’acompliment de les normes. Les normes, els costums, les tradicions, no són ni han de ser una soga que ens estreny i quasi ens ofega, sinó una ajuda, un mitjà, una eina per a poder viure allò que és realment fonamental, l’esperit de la Regla. Per transmetre aquesta manera de viure és important que cadascun de nosaltres com a monjos i tots com a comunitat la visquem amb intensitat, amb autenticitat, no pas cercant constantment subterfugis, maneres de escapolir-nos d’alguna obligació, sinó vivint-la d’acord amb l’esperit de la Regla i tot allò altre, que no és el fonamental però ens ajuda a l’objectiu, ens serà més fàcil.
Aquesta és la nostra gran responsabilitat, viure l’esperit de la Regla amb autenticitat i llibertat, ser testimonis d’aquesta vida, exemple, perquè sempre serem majors d’uns altres i dels majors haurem rebut quelcom d’important. No sigui que ens calgui escoltar aquell dur retret de sant Bernat en l’Apologia: «El que vaig a dir, sí, em sembla molt dur, però haig de dir la veritat. Serà possible que la llum del món s’hagi fet tenebra? Com és que la sal s’ha tornat insípida? Els qui amb la seva vida haurien d’haver estat camí cap a la vida, han passat a ser cecs que guien altres cecs per l’exemple de la supèrbia amb que fan les seves obres.»
diumenge, 7 de juliol del 2019
LA HUMILITAT: EL PRIMER GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,10-30
10 Així, doncs, el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo; 11 que recordi sempre tot el que Déu té manat, i consideri sempre en el seu esperit com l’infern abrusa pels seus pecats els qui menyspreen Déu, i la vida eterna que hi ha preparada per als qui el temen. 12 I, guardant-se tothora de pecats i de vicis, això és, dels pensaments, de la llengua, de les mans, dels peus, i de la voluntat pròpia, com també els desigs de la carn, 13 l’home ha de comptar que Déu l’observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels. 14 Això és el que el profeta ens ensenya quan mostra que Déu sempre és present als nostres pensaments, en dir: «Déu escruta els cors i els ronyons». 15 I encara: «El Senyor sap els pensaments dels homes». 16 I també diu: "Heu conegut de lluny els meus pensaments». 17 «El pensament de l’home us serà manifest». 18 I per vigilar els seus pensaments perversos, que el germà fidel es digui sempre en el seu cor: «Llavors seré pur a la seva presència, si em guardo de la meva iniquitat». 19 Quant a la voluntat pròpia, també se’ns prohibeix de fer-la, en dir-nos l’Escriptura: «Aparta’t dels teus volers». 20 I també demanem a Déu en l’Oració que es faci en nosaltres la seva voluntat. 21 Amb raó, doncs, se’ns ensenya de no fer la nostra voluntat, perquè evitem allò que diu la santa Escriptura: «Hi ha camins que semblen rectes als homes, el terme dels quals s’enfonsa fins al pregon de l’infern»; 22 i també quan tenim por d’allò que s’ha dit dels negligents: «S’han corromput i s’han fet abominables en els seus volers». 23 Pel que fa als desigs de la carn, creguem que Déu ens és sempre present, ja que el profeta diu al Senyor: «Tots els meus desigs són davant vostre». 24 Cal, doncs, guardar-se del mal desig, perquè la mort està apostada al llindar de la delectació. 25 Per això ordena l’Escriptura: «No vagis darrera les teves cobejances». 26 Per tant, si «els ulls del Senyor observen els bons i els dolents» 27 i «el Senyor des del cel mira sempre cap als fills dels homes per veure si n’hi ha cap que tingui seny i cerqui Déu», 28 i si els àngels que ens són assignats, sempre, nit i dia, anuncien al Senyor les obres que fem, 29 cal, doncs, vigilar tothora, germans, com diu el profeta en el salm, no fos cas que Déu ens sorprengués algun moment decantant-nos cap al mal i esdevinguts inútils, 30 i, perdonant-nos en aquesta vida, perquè és bo i espera que ens convertim en millor, ens digui un dia: «Vas fer això, i jo vaig callar».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som al primer graó de la humilitat, podríem dir que és un graó ben ampla perquè recull un grapat de conceptes. En primer lloc sant Benet ens parla del temor de Déu, cal dir que no ens diu de tenir por de Déu, sinó de sentir-lo a prop, de sentir-lo sempre present, no pas com una presència coercitiva, sinó com la certitud de que res del que fem està fora de l’abast de la seva mirada i per tant volem i desitgem de fer allò que creiem que li agrada que fem. Ens parla el text de que hem de tenir Déu sempre present en els nostres pensaments i que això ens ajudarà a no caurà en les nostres febleses. Certament una part important del que ens pot moure a caure és una certa sensació d’impunitat, creure’ns que el que fem, el que fem mal fet evidentment, no sortirà a la llum, que ningú se n’adonarà de la nostra autoria. No cal dir que aquesta reflexió és un xic absurda perquè primer que tot nosaltres sabem ben bé el bé o el mal que fem, sabem majoritàriament si el que fem està ben fet o mal fet, primer que tot ens ho diu “la inquilina”, com anomena la Mafalda a la consciència, i això sovint ens fa estar intranquils de que altres ho sàpiguen, ho esbrinin i al cap i a la fi estem malament amb nosaltres mateixos més que no pas cofois de lo llestos que som. Saber-se sempre davant de Déu ens pot ajudar, ens dona un marge per a reflexionar sobre les nostres accions abans de fer-les i a guardar-nos de la nostra iniquitat.
Un segon punt que apunta sant Benet és el la voluntat, la de Déu i la nostra pròpia. No es pot concebre una vida consagrada sense tensió (Papa Francesc, La força de la vocació, pàg. 27), i la tensió entre la nostra voluntat i la de Déu és una de les més recurrents. Certament aquesta pròpia voluntat ens pot empènyer a fer males accions que afectin o molestin als altres o les podem fer per tal de cridar l’atenció cercant una dinàmica d’acció reacció que de res ens ajuda a avançar en el nostre camí monàstic. La pròpia voluntat, ens diu sant Benet, ens pot venir determinada pels propis desitjos i al monestir no hem vingut a fer la nostra voluntat sinó a fer o a intentar fer la voluntat de Déu. Però no tenim prou forces, les hem de demanar al Senyor mitjançant la pregària, d’aquí que sigui tant important mantenir el ritme que marca la nostra jornada monàstica: La pregària, la Lectio, el treball, el descans; perquè això que ens ajuda a poder fer la voluntat de Déu, és en si mateix una mostra de fer la seva voluntat i no pas la nostra que potser ens empeny a no llevar-nos a l’hora, a acabar una cosa i a arribar tard a la pregària o a la lectura.
Tenir opinions és normal i bo, també tenir gustos i preferències però que aquestes idees i predileccions ens tinguin captius o segrestats és un parany per la nostra vida. No és pas fàcil, no ho tenim fàcil; no ho va ser pel mateix Crist de fer la voluntat del Pare, en aquest sentit va ser temptat en el desert i també a l’hort de les Oliveres. No va ser fàcil per a alguns deixebles, que ho van deixar perquè no van entendre el que volia dir fer la voluntat del Pare o ho trobaven massa feixuc. I tampoc no ho és de fàcil per a nosaltres, des del moment que cada dia se’ns presenten diverses opcions sobre les que fer-nos la pregunta de quina és fer la voluntat de Déu. Per tot plegat ens cal recórrer a la pregària, demanant la gràcia de voler fer la seva voluntat, pregar perquè el Senyor ens doni la força de tenir ganes de fer la seva voluntat. «Sense perdre mai de vista per qui ens hem compromès. La presència de Jesús ho és tot.» (Papa Francesc, La força de la vocació, pàg. 36)
Hi ha camins que semblen rectes i que porten a l’abisme, ens diu sant Benet. A agafar-los ens hi empeny l’orgull, l’ambició, la mandra i tantes altres coses. Deia el Papa Francesc en l’Eucaristia del dia de sant Pere i sant Pau que «Quan ens considerem millors que els altres, és el principi de la fi.» (Papa Francesc 29 de juny de 2019). Intentem guardar-nos dels mals desitjos, cerquem d’esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que ens vinguin al cor. Sant Benet al llarg de la Regla ens parla d’avorrir la pròpia voluntat (RB 4,60), de renunciar a la voluntat pròpia (RB 5,7), de guardar-nos d’ella (RB 7,12) o ens diu, resumint, que la pròpia voluntat porta a la pena mentre l’obligació engendra la glòria (RB 7,33). Aquest primer graó de la humilitat ens fa vulnerables a Déu, és a dir accessibles a Ell, preparats per viure a la seva presència, no amb por, sinó amb temor, un amor que ens obri a fer, a voler fer, a cercar de fer la seva voluntat. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí: «Si no cessem en la nostra bona conducta, lloarem contínuament a Déu. Deixes de lloar Déu quan t’apartes de la justícia i del que a Ell li plau. Si no et desvies mai del bon camí, encara que la teva llengua calli, la teva conducta parla; i les orelles de Déu atenen el teu cor» (Comentari al Salm 148).
Capítol 7,10-30
10 Així, doncs, el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo; 11 que recordi sempre tot el que Déu té manat, i consideri sempre en el seu esperit com l’infern abrusa pels seus pecats els qui menyspreen Déu, i la vida eterna que hi ha preparada per als qui el temen. 12 I, guardant-se tothora de pecats i de vicis, això és, dels pensaments, de la llengua, de les mans, dels peus, i de la voluntat pròpia, com també els desigs de la carn, 13 l’home ha de comptar que Déu l’observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels. 14 Això és el que el profeta ens ensenya quan mostra que Déu sempre és present als nostres pensaments, en dir: «Déu escruta els cors i els ronyons». 15 I encara: «El Senyor sap els pensaments dels homes». 16 I també diu: "Heu conegut de lluny els meus pensaments». 17 «El pensament de l’home us serà manifest». 18 I per vigilar els seus pensaments perversos, que el germà fidel es digui sempre en el seu cor: «Llavors seré pur a la seva presència, si em guardo de la meva iniquitat». 19 Quant a la voluntat pròpia, també se’ns prohibeix de fer-la, en dir-nos l’Escriptura: «Aparta’t dels teus volers». 20 I també demanem a Déu en l’Oració que es faci en nosaltres la seva voluntat. 21 Amb raó, doncs, se’ns ensenya de no fer la nostra voluntat, perquè evitem allò que diu la santa Escriptura: «Hi ha camins que semblen rectes als homes, el terme dels quals s’enfonsa fins al pregon de l’infern»; 22 i també quan tenim por d’allò que s’ha dit dels negligents: «S’han corromput i s’han fet abominables en els seus volers». 23 Pel que fa als desigs de la carn, creguem que Déu ens és sempre present, ja que el profeta diu al Senyor: «Tots els meus desigs són davant vostre». 24 Cal, doncs, guardar-se del mal desig, perquè la mort està apostada al llindar de la delectació. 25 Per això ordena l’Escriptura: «No vagis darrera les teves cobejances». 26 Per tant, si «els ulls del Senyor observen els bons i els dolents» 27 i «el Senyor des del cel mira sempre cap als fills dels homes per veure si n’hi ha cap que tingui seny i cerqui Déu», 28 i si els àngels que ens són assignats, sempre, nit i dia, anuncien al Senyor les obres que fem, 29 cal, doncs, vigilar tothora, germans, com diu el profeta en el salm, no fos cas que Déu ens sorprengués algun moment decantant-nos cap al mal i esdevinguts inútils, 30 i, perdonant-nos en aquesta vida, perquè és bo i espera que ens convertim en millor, ens digui un dia: «Vas fer això, i jo vaig callar».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som al primer graó de la humilitat, podríem dir que és un graó ben ampla perquè recull un grapat de conceptes. En primer lloc sant Benet ens parla del temor de Déu, cal dir que no ens diu de tenir por de Déu, sinó de sentir-lo a prop, de sentir-lo sempre present, no pas com una presència coercitiva, sinó com la certitud de que res del que fem està fora de l’abast de la seva mirada i per tant volem i desitgem de fer allò que creiem que li agrada que fem. Ens parla el text de que hem de tenir Déu sempre present en els nostres pensaments i que això ens ajudarà a no caurà en les nostres febleses. Certament una part important del que ens pot moure a caure és una certa sensació d’impunitat, creure’ns que el que fem, el que fem mal fet evidentment, no sortirà a la llum, que ningú se n’adonarà de la nostra autoria. No cal dir que aquesta reflexió és un xic absurda perquè primer que tot nosaltres sabem ben bé el bé o el mal que fem, sabem majoritàriament si el que fem està ben fet o mal fet, primer que tot ens ho diu “la inquilina”, com anomena la Mafalda a la consciència, i això sovint ens fa estar intranquils de que altres ho sàpiguen, ho esbrinin i al cap i a la fi estem malament amb nosaltres mateixos més que no pas cofois de lo llestos que som. Saber-se sempre davant de Déu ens pot ajudar, ens dona un marge per a reflexionar sobre les nostres accions abans de fer-les i a guardar-nos de la nostra iniquitat.
Un segon punt que apunta sant Benet és el la voluntat, la de Déu i la nostra pròpia. No es pot concebre una vida consagrada sense tensió (Papa Francesc, La força de la vocació, pàg. 27), i la tensió entre la nostra voluntat i la de Déu és una de les més recurrents. Certament aquesta pròpia voluntat ens pot empènyer a fer males accions que afectin o molestin als altres o les podem fer per tal de cridar l’atenció cercant una dinàmica d’acció reacció que de res ens ajuda a avançar en el nostre camí monàstic. La pròpia voluntat, ens diu sant Benet, ens pot venir determinada pels propis desitjos i al monestir no hem vingut a fer la nostra voluntat sinó a fer o a intentar fer la voluntat de Déu. Però no tenim prou forces, les hem de demanar al Senyor mitjançant la pregària, d’aquí que sigui tant important mantenir el ritme que marca la nostra jornada monàstica: La pregària, la Lectio, el treball, el descans; perquè això que ens ajuda a poder fer la voluntat de Déu, és en si mateix una mostra de fer la seva voluntat i no pas la nostra que potser ens empeny a no llevar-nos a l’hora, a acabar una cosa i a arribar tard a la pregària o a la lectura.
Tenir opinions és normal i bo, també tenir gustos i preferències però que aquestes idees i predileccions ens tinguin captius o segrestats és un parany per la nostra vida. No és pas fàcil, no ho tenim fàcil; no ho va ser pel mateix Crist de fer la voluntat del Pare, en aquest sentit va ser temptat en el desert i també a l’hort de les Oliveres. No va ser fàcil per a alguns deixebles, que ho van deixar perquè no van entendre el que volia dir fer la voluntat del Pare o ho trobaven massa feixuc. I tampoc no ho és de fàcil per a nosaltres, des del moment que cada dia se’ns presenten diverses opcions sobre les que fer-nos la pregunta de quina és fer la voluntat de Déu. Per tot plegat ens cal recórrer a la pregària, demanant la gràcia de voler fer la seva voluntat, pregar perquè el Senyor ens doni la força de tenir ganes de fer la seva voluntat. «Sense perdre mai de vista per qui ens hem compromès. La presència de Jesús ho és tot.» (Papa Francesc, La força de la vocació, pàg. 36)
Hi ha camins que semblen rectes i que porten a l’abisme, ens diu sant Benet. A agafar-los ens hi empeny l’orgull, l’ambició, la mandra i tantes altres coses. Deia el Papa Francesc en l’Eucaristia del dia de sant Pere i sant Pau que «Quan ens considerem millors que els altres, és el principi de la fi.» (Papa Francesc 29 de juny de 2019). Intentem guardar-nos dels mals desitjos, cerquem d’esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que ens vinguin al cor. Sant Benet al llarg de la Regla ens parla d’avorrir la pròpia voluntat (RB 4,60), de renunciar a la voluntat pròpia (RB 5,7), de guardar-nos d’ella (RB 7,12) o ens diu, resumint, que la pròpia voluntat porta a la pena mentre l’obligació engendra la glòria (RB 7,33). Aquest primer graó de la humilitat ens fa vulnerables a Déu, és a dir accessibles a Ell, preparats per viure a la seva presència, no amb por, sinó amb temor, un amor que ens obri a fer, a voler fer, a cercar de fer la seva voluntat. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí: «Si no cessem en la nostra bona conducta, lloarem contínuament a Déu. Deixes de lloar Déu quan t’apartes de la justícia i del que a Ell li plau. Si no et desvies mai del bon camí, encara que la teva llengua calli, la teva conducta parla; i les orelles de Déu atenen el teu cor» (Comentari al Salm 148).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)