LA HUMILITAT: EL PRIMER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,10-30

10 Així, doncs, el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo; 11 que recordi sempre tot el que Déu té manat, i consideri sempre en el seu esperit com l’infern abrusa pels seus pecats els qui menyspreen Déu, i la vida eterna que hi ha preparada per als qui el temen. 12 I, guardant-se tothora de pecats i de vicis, això és, dels pensaments, de la llengua, de les mans, dels peus, i de la voluntat pròpia, com també els desigs de la carn, 13 l’home ha de comptar que Déu l’observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels. 14 Això és el que el profeta ens ensenya quan mostra que Déu sempre és present als nostres pensaments, en dir: «Déu escruta els cors i els ronyons». 15 I encara: «El Senyor sap els pensaments dels homes». 16 I també diu: "Heu conegut de lluny els meus pensaments». 17 «El pensament de l’home us serà manifest». 18 I per vigilar els seus pensaments perversos, que el germà fidel es digui sempre en el seu cor: «Llavors seré pur a la seva presència, si em guardo de la meva iniquitat». 19 Quant a la voluntat pròpia, també se’ns prohibeix de fer-la, en dir-nos l’Escriptura: «Aparta’t dels teus volers». 20 I també demanem a Déu en l’Oració que es faci en nosaltres la seva voluntat. 21 Amb raó, doncs, se’ns ensenya de no fer la nostra voluntat, perquè evitem allò que diu la santa Escriptura: «Hi ha camins que semblen rectes als homes, el terme dels quals s’enfonsa fins al pregon de l’infern»; 22 i també quan tenim por d’allò que s’ha dit dels negligents: «S’han corromput i s’han fet abominables en els seus volers». 23 Pel que fa als desigs de la carn, creguem que Déu ens és sempre present, ja que el profeta diu al Senyor: «Tots els meus desigs són davant vostre». 24 Cal, doncs, guardar-se del mal desig, perquè la mort està apostada al llindar de la delectació. 25 Per això ordena l’Escriptura: «No vagis darrera les teves cobejances». 26 Per tant, si «els ulls del Senyor observen els bons i els dolents» 27 i «el Senyor des del cel mira sempre cap als fills dels homes per veure si n’hi ha cap que tingui seny i cerqui Déu», 28 i si els àngels que ens són assignats, sempre, nit i dia, anuncien al Senyor les obres que fem, 29 cal, doncs, vigilar tothora, germans, com diu el profeta en el salm, no fos cas que Déu ens sorprengués algun moment decantant-nos cap al mal i esdevinguts inútils, 30 i, perdonant-nos en aquesta vida, perquè és bo i espera que ens convertim en millor, ens digui un dia: «Vas fer això, i jo vaig callar».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Som al primer graó de la humilitat, podríem dir que és un graó ben ampla perquè recull un grapat de conceptes. En primer lloc sant Benet ens parla del temor de Déu, cal dir que no ens diu de tenir por de Déu, sinó de sentir-lo a prop, de sentir-lo sempre present, no pas com una presència coercitiva, sinó com la certitud de que res del que fem està fora de l’abast de la seva mirada i per tant volem i desitgem de fer allò que creiem que li agrada que fem. Ens parla el text de que hem de tenir Déu sempre present en els nostres pensaments i que això ens ajudarà a no caurà en les nostres febleses. Certament una part important del que ens pot moure a caure és una certa sensació d’impunitat, creure’ns que el que fem, el que fem mal fet evidentment, no sortirà a la llum, que ningú se n’adonarà de la nostra autoria. No cal dir que aquesta reflexió és un xic absurda perquè primer que tot nosaltres sabem ben bé el bé o el mal que fem, sabem majoritàriament si el que fem està ben fet o mal fet, primer que tot ens ho diu “la inquilina”, com anomena la Mafalda a la consciència, i això sovint ens fa estar intranquils de que altres ho sàpiguen, ho esbrinin i al cap i a la fi estem malament amb nosaltres mateixos més que no pas cofois de lo llestos que som. Saber-se sempre davant de Déu ens pot ajudar, ens dona un marge per a reflexionar sobre les nostres accions abans de fer-les i a guardar-nos de la nostra iniquitat.

Un segon punt que apunta sant Benet és el la voluntat, la de Déu i la nostra pròpia. No es pot concebre una vida consagrada sense tensió (Papa Francesc, La força de la vocació, pàg. 27), i la tensió entre la nostra voluntat i la de Déu és una de les més recurrents. Certament aquesta pròpia voluntat ens pot empènyer a fer males accions que afectin o molestin als altres o les podem fer per tal de cridar l’atenció cercant una dinàmica d’acció reacció que de res ens ajuda a avançar en el nostre camí monàstic. La pròpia voluntat, ens diu sant Benet, ens pot venir determinada pels propis desitjos i al monestir no hem vingut a fer la nostra voluntat sinó a fer o a intentar fer la voluntat de Déu. Però no tenim prou forces, les hem de demanar al Senyor mitjançant la pregària, d’aquí que sigui tant important mantenir el ritme que marca la nostra jornada monàstica: La pregària, la Lectio, el treball, el descans; perquè això que ens ajuda a poder fer la voluntat de Déu, és en si mateix una mostra de fer la seva voluntat i no pas la nostra que potser ens empeny a no llevar-nos a l’hora, a acabar una cosa i a arribar tard a la pregària o a la lectura.

Tenir opinions és normal i bo, també tenir gustos i preferències però que aquestes idees i predileccions ens tinguin captius o segrestats és un parany per la nostra vida. No és pas fàcil, no ho tenim fàcil; no ho va ser pel mateix Crist de fer la voluntat del Pare, en aquest sentit va ser temptat en el desert i també a l’hort de les Oliveres. No va ser fàcil per a alguns deixebles, que ho van deixar perquè no van entendre el que volia dir fer la voluntat del Pare o ho trobaven massa feixuc. I tampoc no ho és de fàcil per a nosaltres, des del moment que cada dia se’ns presenten diverses opcions sobre les que fer-nos la pregunta de quina és fer la voluntat de Déu. Per tot plegat ens cal recórrer a la pregària, demanant la gràcia de voler fer la seva voluntat, pregar perquè el Senyor ens doni la força de tenir ganes de fer la seva voluntat. «Sense perdre mai de vista per qui ens hem compromès. La presència de Jesús ho és tot.» (Papa Francesc, La força de la vocació, pàg. 36)

Hi ha camins que semblen rectes i que porten a l’abisme, ens diu sant Benet. A agafar-los ens hi empeny l’orgull, l’ambició, la mandra i tantes altres coses. Deia el Papa Francesc en l’Eucaristia del dia de sant Pere i sant Pau que «Quan ens considerem millors que els altres, és el principi de la fi.» (Papa Francesc 29 de juny de 2019). Intentem guardar-nos dels mals desitjos, cerquem d’esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que ens vinguin al cor. Sant Benet al llarg de la Regla ens parla d’avorrir la pròpia voluntat (RB 4,60), de renunciar a la voluntat pròpia (RB 5,7), de guardar-nos d’ella (RB 7,12) o ens diu, resumint, que la pròpia voluntat porta a la pena mentre l’obligació engendra la glòria (RB 7,33). Aquest primer graó de la humilitat ens fa vulnerables a Déu, és a dir accessibles a Ell, preparats per viure a la seva presència, no amb por, sinó amb temor, un amor que ens obri a fer, a voler fer, a cercar de fer la seva voluntat. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí: «Si no cessem en la nostra bona conducta, lloarem contínuament a Déu. Deixes de lloar Déu quan t’apartes de la justícia i del que a Ell li plau. Si no et desvies mai del bon camí, encara que la teva llengua calli, la teva conducta parla; i les orelles de Déu atenen el teu cor» (Comentari al Salm 148).