COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,23-29

23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel•ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Quan els comentaristes de la Regla parlen del denominat codi penal de sant Benet, certament ens surt al pas la reflexió de que són coses pròpies d’altres temps. En la societat de l’alta edat mitjana, que és la que visqué sant Benet, fins i tot algunes conquestes fruit del dret romà s’havien perdut i no ens serveix massa per a practicar-ho avui per avui. Però hi ha quelcom que no ha passat i és la nostra naturalesa humana, seguim podent ser indisciplinats, inquiets, negligents, menyspreadors o també obedients, pacífics, soferts, d’esperit delicat o bé obstinats, tossuts, orgullosos i desobedients; sembla que sant Benet al llarg de la seva experiència de vida monàstica es troba amb totes aquestes tipologies en les seves comunitats i en tragué les seves conclusions.

Si partíssim de la base, que és de la que hem de partir, de que hem vingut al monestir a cercar Déu, convençuts de que és Déu qui ens hi ha cridat per posar-nos al seu servei, tot seria més planer. Cercar Déu és l’objectiu de la nostra vida, de la nostra vinguda al monestir, com li deia encertadament ahir el P. Francesc a la Pilar Rahola durant el col•loqui sobre el seu llibre SOS cristians. Aquest punt de partida és cert, Déu no ho vulgui que no hàgim vingut a cercar Déu, que hi hàgim vingut a buscar altres coses, però a això s’hi afegeix inevitablement la nostra fragilitat humana, la nostra feblesa, la nostra imperfecció i els nostres “defectes de fàbrica” que diria algú.

Com afrontar-ho? Com superar-ho? Sant Benet ens diu que hi ha diverses maneres de fer-ho, tantes com persones i casos però l’objectiu, la finalitat és la mateixa, redreçar el nostre camí, fer-nos adonar de que ens estem allunyant de la recerca de Déu, que estem entelant la nostra ment per la força del nostre propi voler. Ens costa rectificar, ens costa a vegades molt, perquè podem considerar-ho una derrota, una mostra de debilitat de la que creiem s’aprofiti l’altre. I això serveix òbviament per a tots, perquè l’abat no és més que un altre monjo, imperfecte entre els imperfectes, si no ho és més que els altres, perquè perfecte sols ho és Déu no pas cap home per més que s’ho pugui creure. Potser la causa és que no ens confiem prou a Déu, que no ens deixem portar per Ell, li trèiem de les mans el timó de la barca de la nostra vida tantes vegades com calgui quan un mínim canvi de rumb no ens agrada o sospitem de que no va en la bona direcció, en la que ens és més còmode, és a dir en la que nosaltres creiem que ens convé. Intentem controlar al màxim la nostra vida, tot i que hi ha coses que mai no les podrem controlar perquè per exemple la malaltia no som nosaltres qui la triem, ni podem influir massa o gens en el quan i el com, ho veiem en els nostres germans, sovint els més grans.

Han passat certament els temps d’aquelles humiliacions, pietoses per a uns i no tant per a d’altres, quan les infligien amb dubtosa intencionalitat i que hagin passat és bo, molt bo. S’ha tornat a l’arrel, al cap i a la fi, com ens recordava la Mare Hildegarda aquesta setmana, alguns dels valors de la nostra societat democràtica actual són hereus del cristianisme, àdhuc del monaquisme potser maldestrament traslladats i massa sovint desvirtuats però entre aquets orígens no està absent la Regla de Sant Benet o la Carta Caritatis.

No hem de dissimular els pecats, ens diu sant Benet, les nostres faltes no les hem de minimitzar perquè dels nostres errors n’aprenem, n’hem d’aprendre sigui amb la reprensió, la interpel•lació o l’exhortació. El que compta és progressar més i més, caminar vers Crist sense aturar-nos en excés. Això no significa imputar-nos un perenne sentiment de culpabilitat ni tampoc adoptar una laxitud moral. Quan fem alguna cosa malament, quan faltem som nosaltres mateixos els primers a adonar-nos-en si no és que ja d’antuvi hem cercat faltar amb certa premeditació, Déu no ho vulgui. I aquestes faltes venen de la nostra insatisfacció, d’una certa frustració per no haver aconseguit allò que volíem, potser per satisfer el nostre caprici.

S’explica que un sant estava una mica cansat de les peticions d’un devot seu, i li va dir “He decidit de concedir-te les tres coses que em demanis. Després ja no et donaré res més”. El devot ple de goig va fer la seva primera petició, va demanar que la seva dona morís perquè no podia suportar-la. Però quan aconseguit això se n’adonà que no havia reconegut prou les virtuts de la seva dona i que ara la trobava a faltar demanà al sant que li tornés la vida. En no quedar-li ja més que una petició passà anys turmentat pensant quina havia de ser i demanant consell als altres. Finalment demanà consell al mateix sant i aquest li respongué “Demana de ser capaç d’acontentar-te amb allò que el Senyor t’ofereix, sigui el que sigui, sense turmentar-te per desitjar allò dels altres”. I és que emprem molts esforços en intentar treure’ns de sobre allò que ens molesta molts més que no pas mirar si podem acceptar-ho.

Ens cal posar a Déu per endavant, així que comencin d’apuntar les faltes, intentar extirpar-les de soca-rel amb tota la nostra força i deixar que ens ajudin a extirpar-les si per nosaltres mateixos no podem o no tenim prou força. No ens agraden que ens corregeixin, que ens esmenin la plana, no ens agrada a ningú; però ens hem de confiar en aquell que estant per damunt de tot, sols vol el nostre bé i és aquell a qui hem vingut a seguir al monestir. Ens ho diu avui l’apòstol Pau a la carta als Gàlates «Mireu només de convertir la llibertat en un pretext per a fer el vostre propi gust.» (Ga 5,14).