ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: "Amic, ¿què has vingut a fer?" 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet no ho posa fàcil; no ho posa fàcil per ningú, vol que es provi si els esperits som realment de Déu i que això es provi per la paciència, per les humiliacions. Però podria semblar que si qui demana d’entrar al monestir és un prevere, o sigui algú que ja ha estat cridat a una vocació pel Senyor, la cosa hauria de ser un xic més planera; però no, ans al contrari sembla que sant Benet ho compliqui encara més i no es refiï d’un sacerdot que vol canviar la seva vocació sacerdotal en monàstica. La relació entre sacerdoci i vida monàstica no ha estat mai planera.

Escriu Joan Cassià: «En circumstàncies la vanagloria li evoca al monjo la idea de l’estat eclesiàstic, suggerint-li el desig del sacerdoci o al menys el del diaconat. I fingeix en llur imaginació l’austeritat amb la que hauria exercit llurs funcions, cas d’haver estat enaltit a aquesta dignitat contra el seu gust. No cal ni dir que els altres preveres haurien tingut en ell un model de perfecció. A més hauria guanyat moltes ànimes per l’exemple de la seva vida, segur, però també per llur doctrina i predicació. (...) Recordo en aquest moment un ancià al que vaig conèixer el temps que vaig ser al desert. Un dia anà fins la cel·la d’un germà, amb el propòsit de visitar-lo. Ja prop de la cel·la el sentí mussitar des del llindar. S’aturà per saber quin passatge de l’Escriptura llegia o recitava, segons s’acostuma durant la tasca diària. Afinant l’oïda amb piadosa curiositat, s’adonà que el pobre germà, seduït per la vanitat, es creia a l’església fent una exhortació davant un auditori fingit. L’ancià esperà immòbil. L’altre acabà llur sermó. Després canviant i com si aleshores fos el diaca, pronuncià la confessió dels catecúmens. En aquell instant l’ancià trucà a la porta. El germà acudí amb l’habitual reverència i l’introduí. Però confós per l’actitud amb que l’havia sorprès, sentint remordiments, demanà amb sol·licitud del seu hoste si feia molt de temps que havia arribat: “No hauré comés el desaire de fer-vos esperar massa temps?” Li digué. L’ancià replicà “acabo d’arribar en el moment just en que recitaves la confessió dels catecúmens.» (Institucions XI, 16).

El que intenta evitar sant Benet és la vanagloria del ministeri sacerdotal, perquè per a tota l’Església i per a la comunitat, és un servei, un servei privilegiat perquè el sagrament de l’orde no és quelcom banal, sinó molt important, però no pas destinat a la promoció personal sinó al bé del poble de Déu. Per això precisament no ha estat pas fàcil la relació entre monacat i sacerdoci al llarg dels temps. Durant segles marcà una frontera entre un tipus de comunitat i una altra, una manera de viure com a monjo de cor, coristes en deien, i una altra com a germà, i això durà, fet i fet, fins al Concili Vaticà II. El que compta, el realment important és que el Senyor ens crida a seguir-lo al monestir, després cadascú, posant els seus dons i talents al servei dels altres, arribarà als ministeris que siguin útils per a la comunitat.

Sant Benet tem que els monjos caiguem en la supèrbia si som ordenats i també que això signifiqui deixar el nostre tipus de vida. Pel que diu sant Benet dels degans o del majordom podem deduir que també ho demana per als candidats a preveres: seny, maduresa de costums, fidelitat i vida santa.

En l’antigor cada monestir disposava dels seus clergues no gaire nombrosos. En general amb un sacerdot per comunitat n’hi havia prou ja que l’Eucaristia no se celebrava diàriament. Va ser Climent V, al segle XIII, qui va introduir la novetat de que tots els monjos de cor tinguessin les qualitats per a poder ser ordenats, això significava per a ell ennoblir el culte diví, ja que un cor de sacerdots i clergues podia oferir segons ell al Senyor una lloança més perfecta que un cor de simples monjos. Un Decret de Clement VII de 1603 insisteix sobre aquest tema.

No sembla la idea que ens anuncia la Regla. Tota la vida del monjo és concebuda per sant Benet com una marxa ascendent cap a l’exaltació celestial. Cercant l’equilibri de les virtuts en l’amor al Crist; una harmonia entre l’humà i el diví. I la virtut característica del progrés cap al Regne escatològic és fonamentalment la humilitat. «per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja» ens diu (RB 7,7). És la compunció de cor la que obre les portes del Regne interior; perquè sense ella no hi ha conversió possible. La renúncia a la voluntat pròpia, i més concretament, l’obediència per amor a Déu són condició indispensable i veritable per la imitació de Crist fet obedient fins a la mort (Fl. 2,8). L’abaixament de Crist obedient fins a una mort de creu, va ser el camí de la seva exaltació, exaltació que es troba també en el terme de l’ascensió monàstica. Sant Benet a la Regla ens parla d’aquest abaixament, d’aquesta humiliació com a mitjà per acostar-nos a Déu. Si el model del monjo és Crist, el model del sacerdoci monàstic és el sacerdoci de Crist del que ens parla la Carta als Cristians Hebreus.

No és tracta de poder, d’imatge, sinó de servei, per la qual cosa insisteix sant Benet a recordar quina ha de ser l’actitud de qui rep aquest do. L’important no és el que tenim, sinó el que som. No són els nostres títols, sinó la bondat del cor. No és el que Déu ens dóna, sinó el que nosaltres li retornem. No és el que sabem, sinó el que vivim. El sacerdoci ministerial és un carisma per a santificar als altres, però per si mateix no santifica al que el rep. Sant Benet ens prevé de que el que entra en el monestir havent estat prevere en una comunitat cristiana té el perill de mantenir les actituds apreses abans, perquè tots tendim a mantenir les coses apreses de joves. Un signe de llur vocació és veure la seva capacitat per a canviar aquestes actituds en el monestir, perquè en cas contrari no podrà viure en una comunitat monàstica seguint l’estil que ens proposa sant Benet. Qui entra en un monestir ha d’estar disposat a deixar-se fer per Déu, a deixar-se transformar per l’escolta de la paraula de Déu i a posar-la en pràctica seguint la Regla, que és el nostre llibre d’estil.