PRÒLEG: ESCOLTA FILL

De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7

1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La vida monàstica no té res de més que la vida del cristià, és la vida del cristià la que viscuda amb intensitat, amb passió, la que és la més gran. Escrivia el nostre P. Alexandre que «el monjo, quan ho és a consciència, no vol sinó ésser senzillament un cristià que cerca ser-ho de veritat, a fons.» (Si cerques Déu de veritat, pàg. 20). La vida del cristià és una vida de relació amb Déu, una relació en que la iniciativa, ve d’Ell i passa per ell: no podem dirigir-nos a Ell sinó és en resposta a una paraula que Ell ens adreça. Sant Benet en el primer mot de la Regla ens convida a escoltar aquesta paraula que ens ve de Déu, Ell és el mestre per excel·lència, el mestre vertader. La paraula de Déu ens és adreçada a cadascun de nosaltres i cadascun l’acollim a la nostra manera, aquesta paraula és de la que parla el quart Evangeli, és a dir el Fill de Déu que ha de ser per a nosaltres el pare amorós. En sant Benet i per mitjà de sant Benet és Déu qui ens parla; això significa que Déu ens parla també i sovint per intermediaris, a través dels homes que conformen la comunitat, l’Església. Davant de Déu que ens parla ens cal mantenir-nos-hi atents, parar l’orella del cor, ens diu sant Benet. Si Déu ens parla és perquè la seva paraula es realitzi, sigui acció, la seva és una paraula profètica que ha de tenir en nosaltres l’acompliment. Una paraula que ha de passar de potència a acte.

Escrivia el P. Alexandre: «Déu crida, i Adam, rera del pecat primer, no l’escolta, s’amaga, es retreu de l’obediència (pensem que obediència, obeir, ve de l’arrel llatina ob-audire: escoltar, donar acompliment tot obeint), quan Déu, tendrament sol·lícit amb tot, i ferit en el seu amor de pare, li diu: “Adam on ets?, on t’has ficat?”. I és el Crist, qui compensarà aquesta desobediència, com a segon Adam, bo i presentant-se valentament a una mort i mort de creu per salvar-nos i tornar-nos al diàleg amb Déu i a l’obediència que suposa i exigeix, com a condició sine qua non, en dir: “Soc ací, o Déu, per a fer la teva voluntat”» (Si cerques Déu de veritat, pàg. 76)

La nostra no ha de ser una escolta passiva sinó ben activa, escoltem per posar en pràctica, escoltem per retornar a Déu, sempre que ens hi allunyem, i ho fem molt sovint, massa sovint per la desobediència a Déu, que és la que vertaderament importa. Escrivia Louis Bouyer que «el monjo, és algú que renuncia, que renuncia a ell mateix. Es distingeix d’altres precisament perquè abandona la vida que fan d’altres.» (Le sens de la vie monastique, p. 184). Renunciant als propis volers, ens diu sant Benet, i això ens costa, podem estar anys i panys llepant ferides que fins i tot potser mai no cicatritzaran del tot, que hem rebut en impedir-se fer la nostra voluntat. Però aquesta renúncia, al propi voler, no és una renúncia desdibuixada, té un clar i únic objectiu i és militar pel Senyor Crist, el rei veritable. No militem pas per una o altre persona sinó per Crist, l’únic pel que val la pena militar, l’únic a qui cerquem d’obeir, al cap i a la fi. Si entréssim al monestir per seguir tal o qual monjo erraríem el tret, perquè al final tots som caducs i limitats. Sant Benet ens ho deixa ben clar en les primeres paraules de la Regla, Crist és l’objectiu, no importa qui som ni d’on venim, siguem qui siguem, el que compta és escoltar, acollir, renunciar, prendre les armes de l’obediència; tot això partint de la vertadera llibertat del cristià.

Per aconseguir-ho no en tenim prou volent-ho, amb les nostres pròpies forces no n’hi ha prou. Ens cal demanar amb la pregària l’ajuda del Senyor per obtenir qualsevol cosa bona que vulguem fer. Sant Benet ens alerta que no podem córrer el risc de ser desheretats, d’irritar fins a aconseguir la pena eterna. I és que la pena eterna és precisament l’allunyament de Déu, d’aquell de qui ens allunyem per la desídia de la desobediència. Sembla tot plegat clar i fàcil, però sabem per experiència que sense l’ajut del Senyor no ho podrem aconseguir pas.

El monjo esdevé així un soldat de Crist, algú qui milita, es a dir que s’ho pren molt seriosament, amb ganes, amb força, posant-hi tot el coll. Les armes són precisament les que recollim amb l’escolta, amb l’escolta de la paraula de Déu. Cada matí i cada vespre tenim ocasió de recollir-les mitjançant la pràctica de la Lectio i al llarg del dia en l’Ofici Diví. El camp de combat és a voltes el nostre propi interior, aquí hi ha la lluita entre la nostra voluntat que es vol imposar de totes totes, malgrat que sapiguem que no té raó, que sols obeeix a objectius de molt curta mira, sovint egoistes que fins i tot ens empeny a fer mal als altres i a fer-nos-el a nosaltres mateixos i amb aquest objectiu no limitem recursos i energies.

El nostre mestre ens esguarda, no ens perd mai de vista, espera amatent un cop i un altre a que escoltem i acollim el que ens diu, Ell és aquell qui no es cansa mai de parlar-nos esperant la nostra escolta. Escoltem la seva paraula, acollim-la de bon grat, posem-la en pràctica; sempre a punt i amb els dons que Déu ha posat en nosaltres a la seva disposició, sense gasiveries, sense guardar-nos-los per nostre propi profit, sinó amb generositat, militant pel Senyor.