ELS CAPÍTOLS DE L’ABAT: La humilitat: el quart graó

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La humilitat: el quart graó. Mostrar tots els missatges

diumenge, 12 d’octubre del 2025

diumenge, 7 d’abril del 2024

diumenge, 14 de gener del 2024

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

A la vida, a qualsevol vida, sorgeixen dificultats i moltes vegades entrem en contradiccions. La vida del cristià i més concretament la vida del monjo no és, ni ha de ser, pas diferent i en ella també ens trobem amb dificultats i entrem en contradiccions. Davant de tota dificultat es presenten dues opcions: afrontar-la o defugir-la. Sembla que la nostra societat està avui més per defugir qualsevol entrebanc que per afrontar-lo i això provoca que la perseverança no estigui massa de moda. Sant Benet sap molt bé que la vida del monjo, la vida de recerca de Déu, la vida en comunitat no és fàcil, que inevitablement presenta dificultats i ja al pròleg ens demana de no abandonar de seguida esfereïts de terror el camí de la salvació.

Aguantar ferm, no defallir, no fer-se enrere sembla fàcil, sempre i quan les coses vagin bé o vagin, millor dit, com nosaltres volem que transcorrin. Però vet aquí que això no sempre és així, que inevitablement la nostra voluntat o fins i tot la nostra manera de veure o de plantejar les coses entra en contradicció o bé amb la visió dels altres o bé a vegades fins i tot amb nosaltres mateixos amb els nostres estats d’ànims.

Una contradicció habitual és la que es produeix entre el dir i el fer; i això ho veiem sempre més en els altres que no pas en nosaltres mateixos i així sovint tenim a la punta de la llengua l’acusació, verbalitzada o bé plantejada de pensament, d’acusar als altres d’incoherència. Això no és pas nou, pertany quasi bé podríem dir a la mateixa naturalesa humana i davant d’aquesta realitat l’Evangeli, norma suprema, com diu sant Benet, de la nostra vida, ens prevé del judici erroni o parcial que sovint fem. Així a l’Evangeli de Lluc Jesús ens diu: «Com li pots dir: “Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà.» (Lc 6,42). I respecte també a la coherència ens adverteix Crist a l’Evangeli de Mateu: «Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23,3).

Aguantar-ho tot per aguantar-ho no ens ho demana pas sant Benet, seria absurd; no és pas cristià; hi ha una raó per aquesta perseverança, perseverem pel Senyor, per ser-li fidels, morint cada dia amb l’esperança posada en la recompensa divina, amb la convicció de sortir-ne plenament vencedors gràcies a Crist, gràcies a Aquell qui ens estima.

En paraules de sant Bernat: «si en la mateixa obediència sorgeixen conflictes durs i contraris, si ensopeguem amb qualsevol classe d’injúries, aguanta sense desmai. Així manifestaràs que vius en el quart grau d’humilitat.» (Graus de la humilitat i la supèrbia, 47,1).

L’objectiu és sempre cercar Déu de veritat, la recompensa divina, la vida eterna, tal com diu sant Benet als capítols 58 i 72; la metodologia és la paciència, tal com diu el pròleg, i el model no pot ser altra que el Crist que és qui mitjançant la seva gràcia ens ajuda a arribar a aquest objectiu; de fet és Ell qui patint, morint i ressuscitant ens ha obert les portes de la vida eterna, ens l’ha posat al nostre abast.

Ser provat com la plata, ser depurat al foc, ser carregat amb un feix insuportable, portar d’altres homes damunt els nostres caps o les nostres espatlles, no són pas tasques agradables, ningú les escolliria pel simple fet d’escollir-les. Si ens prenen la túnica cedir fins i tot el mantell, fer dues milles quan fent-ne una en tindríem prou, aguantar els falsos germans i la persecució i a sobre beneir als qui ens maleeixen; no són consells fàcils a dur a terme, no les hem de suportar per si mateixes, tant sols si hi ha una raó de pes i aquesta és Crist. Cercant l’equilibri i no oblidant mai que tots i cadascun de nosaltres som fills del mateix Pare, de Déu i germans en Jesucrist.

Quan el Prior de la Gran Cartoixa Dom Dismas de Lassus tracta del que ell denomina el tercer grau de l’obediència escriu: «No és sinó a Déu a qui devem una obediència total i incondicional, tant de la nostra voluntat com de la nostra intel·ligència, perquè Ell és la Bondat i la Veritat absoluta. Tota obediència a un home, en el context que sigui, està limitada per aquesta veritat primera. Com van dir Pere i els apòstols davant el Sanedrí: “Cal obeir Déu abans que els homes”. (...) Hi ha dos límits més: d’una banda, l’obediència requereix la submissió de la voluntat, concerneix sempre una acció, cosa que significa que el superior pot demanar-li a un subjecte de fer alguna cosa, no pot demanar-li que pensi alguna cosa. L’abat - per exemple - pot demanar-li a un monjo que entri les cadires perquè creu que demà plourà, però no pot demanar-li – al monjo - que pensi que demà plourà. Pel vot d’obediència, prometem la submissió de la nostra voluntat, no la de la nostra intel·ligència.» (Risques et dérives de la vie religieuse). Ens cal ser conscients de a qui i per què obeïm.

Perquè res de tot plegat, de la nostra vida de cristians i de monjos, de cercadors del Crist, té sentit si darrera no hi ha el Crist com a model i la vida eterna com a objectiu. D’aquí que la perseverança davant les dificultats, les contradiccions, pròpies i d’altri, i les injustícies sigui un vertader obstacle, molts cops un obstacle que se’ns presenta com insalvable.

Tot plegat ens fa fixar la mirada més en la pedra d’ensopec que tenim davant dels ulls que en la meta, la finalitat, el perquè de tot plegat. L’única raó de tot és Crist, sense Ell res té sentit, per Ell i amb Ell tot adquireix coherència.

Com escriu Dom Dismas de Lassus: «L’obediència religiosa, a l’exemple de Crist, és la submissió lliure d’una voluntat lliure esclarida per una intel·ligència lliure. Tota la resta no té valor religiós.» (Risques et dérives de la vie religieuse).

diumenge, 10 de juliol del 2022

LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Els graus de la humilitat als quals sant Benet redueix tota l’espiritualitat de la seva regla no fan sinó detallar-ne l’aprofundiment progressiu. Es tracta en suma d’establir-se i de mantenir-se en el pensament fonamental que la nostra vida parteix d’un error, d’una falta.», escriu Louis Bouyer, (El sentit de la vida monàstica, pàg. 210). L’obediència es practica, és una eina, no pas un concepte teòric al que referir-se vocalment o mentalment. Teoritzar sobre ella seria com aquell monjo que lloa la pregària de Matines però que no hi participa quasi bé mai, Déu no ho vulgui. L’obediència és una eina que ens ajuda quan apareixen les contradiccions, les dificultats, les injustícies i es manifesta en l’exercici d’una altra virtut molt estimada per sant Benet, la paciència, aquella mitjançant la qual participem dels sofriments del Crist.

La reacció més habitual i alhora la més natural davant de dificultats i contradiccions és la fugida, fer-se enrere ens diu sant Benet. La nostra societat ho practica cada cop amb més assiduïtat; tot dura mentre dura, és a dir mentre no sorgeixi la dificultat. I la dificultat tampoc no és quelcom teòric, és una cosa ben pràctica perquè ens surt al pas cada dia. La fidelitat, la perseverança no són pas valors en alça en el nostre entorn i també en la vida monàstica aquests valors corren el risc de ser apartats i menysvalorats, de ser vistos com quelcom que fa nosa, que impedeix l’exercici de la nostra voluntat, de la nostra llibertat. No és que sovint les dificultats, les contradiccions o les injustícies siguin enormes; més aviat cada cop més qualsevol cosa que contradigui la nostra voluntat, el nostre caprici, ens predisposa al defalliment i ens porta a la reacció, massa sovint infantil, de manifestar aquest rebuig amb ves a saber quina reacció.

Què falla aleshores? La resposta ràpida i fàcil és dir-nos que fallen els altres, perquè nosaltres no fallem pas; no ens atrevim potser a dir que som perfectes però és aquesta la idea que rau darrera la nostra autodefensa, aquest és el fil argumental. I som mestres en argumentar-ho fins i tot podem arribar a dir que el mal, el maligne, habita en aquell o en l’altra germà perquè és evident que si no cau subjugat als meus encants no pot ser pas per cap altra raó que per estar posseït pel maligne. No, no és això, aquí ens falta aquest reconeixement de culpa del que ens parla Louis Bouyer; aquí ens falla la confiança en aquell qui ens estima, en aquell pel qui podem sortir-nos-en vencedors davant de qualsevol dificultat, contradicció o injustícia. Si aspirem a una vida sense dificultats és que no tenim una idea massa adequada i realista de la vida, perquè la vida és lluita, lluita per mantenir la fidelitat i la perseverança; i això no desapareix ni està pas absent en la vida monàstica, en la vida comunitària, perquè aquesta és sobretot una vida exigent, una vida d’un alt compromís i no pas amb aquell o altre germà, sinó amb aquell qui ens estima, amb el Crist que és a qui hem vingut a seguir.

No agrada ser depurat com la plata al foc, no és agradable caure al parany, no ve de gust carregar un feix insuportable, ni encara menys portar homes damunt els nostres caps. Perquè tot això per sí mateix ni té sentit, ni va enlloc; el que dona sentit a les dificultats, a les contradiccions, a les injustícies és superar-les amb l’ajut d’aquell qui ens estima; sinó són per superar-nos de res no serveixen, a no ser per fugir esfereïts. Escriu sant Joan Crisòstom «el que hem de repetir nosaltres en qualsevol contratemps que tinguem; tant si es tracta d’un revés de fortuna o d’una malaltia corporal, d’un ultratge o de qualsevol altra desgràcia humana, repetim: El Senyor havia donat, el Senyor ha tornat a prendre; s’ha succeït com ha plagut al Senyor: que el nom del Senyor sigui beneït per tots els segles.» (Homilia sobre el paralític baixat pel sostre)

Pensem en el que ens diu sant Benet en els graons de la humilitat immediatament anteriors a aquest: mantenir el temor de Déu no deixant-nos dominar pels nostres desigs, no estimar la pròpia voluntat complaent-nos en satisfer els nostres desigs; per amor de Déu obeir. Els graons de la humilitat sant Benet no els estableix a l’atzar; tenen un sentit cadascun d’ells, però sobretot el tenen com a camí, com a itinerari espiritual; sols així esdevenen aquest nucli espiritual de la Regla.

No és fàcil presentar l’altra galta quan ja hem rebut en una; ni cedir el mantell quan ens han pres la túnica; ni fer dues milles quan ja hem estat requerits per a fer-ne una. Tot això no és fàcil, però sense l’amor d’aquell qui tant ens estima és impossible, és del tot impossible assolir-ho. Tanmateix com la nostra vida sense l’amor al Crist perd tot sentit i per arribar a aquest amor ens cal reconèixer la nostra culpa i convertir-nos. Escriu sant Bernat: «Em preguntes de que t’has de convertir? Aparta’t de la teva voluntat» conclou (Sermó 15 sobre diverses matèries). Per vèncer la nostra voluntat no hi ha altra camí que apropar-nos a la voluntat de Déu i aquesta la coneixerem apropant-nos-hi a Ell mateix; com escriu sant Ambrós: «Anhela Déu qui repeteix les seves paraules i les medita en el seu interior. Parlem sempre d’Ell. Si parlem de saviesa, Ell és la saviesa; si de virtut, Ell és la virtut; si de justícia, Ell és la justícia; si de pau, Ell és la pau; si de veritat, de la vida, de la redempció, Ell és tot això.» (Comentari sobre el Salm 36).

Mantenir-nos ferms, que el nostre cor no defalleixi, aguantar en el Senyor, beneir als qui ens maleeixen; són les mostres, les evidències de que anem per bon camí; no som pas perfectes, però al menys així ens reconeixem en falta i intentem d’apropar-nos a aquell qui tant ens estima. D’altra manera, aferrats amb ungles i dents a la nostra voluntat, no fem sinó allunyar-nos de l’objectiu de la nostra vida; perquè si morim cada dia és per apropar-nos més i més a la recompensa divina, no perdent mai l’esperança. Sempre hi haurà passos enrere, caigudes i defalliments; però sempre hi ha a la vora esperant per ajudar-nos aquell qui tant ens estima.

Amb aquest quart graó acaben els graons podríem dir preparatoris i a partir del cinquè graó comença l’ascens fonamentat en coses concretes. Però sense aquests primers quatre graons no hi ha res a fer, és inútil intentar de pujar la resta, els pujaríem desequilibrats i com escriu Louis Bouyer l’equilibri que cerca el monjo és l’equilibri escatològic de la resurrecció i l’únic camí per assolir-lo segueix essent sempre la creu, qualsevol altre equilibri és quimèric. (Cf. El sentit de la vida monàstica, pàg. 213).

diumenge, 7 d’abril del 2019

LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: “Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà”. 37 I també: “Tingues coratge, i aguanta el Senyor”. 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: “Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar”. 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: “Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat”. 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: “Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena”. 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: “Heu imposat homes damunt els nostres caps”. 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El Papa Francesc en el seu llibre sobre la vida religiosa ens diu que aquesta ha d’estar marcada per tres “P”: la Pobresa, la Paciència i la Perseverança. Avui sant Benet, en aquest quart graó de la humilitat ens en presenta dues: la paciència i la perseverança. La vida no sempre és fàcil i sovint som nosaltres mateixos que no ens la fem fàcil. Se’ns presenten dificultats i contradiccions, creiem ser víctimes d’injustícies i aleshores tenim la temptació o bé de fugir esfereïts, com ens diu sant Benet al pròleg de la Regla, o bé de caure en un victimisme cercant alhora la causa de les nostres certes o suposades desgràcies en els altres.

Cada nou pas en la nostra vida, cada nova relació demana un exercici de control personal. Massa sovint caiem en la temptació, potser per comoditat, de voler manipular als altres, sobretot en la seva relació amb nosaltres; a voltes dient a cadascú el que vol escoltar dels nostres llavis, o practicant una mena de suborn amb els nostres favors i bones obres, fent-los amb la clara intenció de cobrar-nos-els o potser, Déu no ho vulgui, reaccionant davant del que no ens agrada amb una rebequeria. Més tard o més d’hora ens podem adonar que aquest no és el camí, que aquestes reaccions no són un símptoma de maduresa humana i espiritual. Sabut és que sant Bernat es posava sovint la pregunta de què havia anat a fer al monestir; potser és bo que també nosaltres ens la posem sovint aquesta pregunta. En un moment donat de la nostra vida hem pogut tenir una decepció important, una desil·lusió, que ens hagi afectat molt. Ara bé mantenir-nos en el victimisme, veure conspiracions tothora contra nosaltres, no ens porta pau i potser ens obliga a repensar amb seriositat que hem vingut a fer al monestir.

El nostre objectiu és viure com a monjos, aquesta és la idea que mereix la nostra paciència i la nostra perseverança. Si ens passem anys i panys pensant o encara més murmurant per anar a tal o qual altre comunitat, o al clergat diocesà, o ens emmirallem en experiències fracassades ja fa molts anys, és que potser ens trobem en el camí del dubte etern, un carreró sense sortida en el que ningú més que nosaltres mateixos ens hi hem acorralat. La rutina, la manca d’emocions en la nostra vida pot ser una arma de doble full; d’una banda ens pot ajudar a avançar més i més cap a Déu o bé la manca d’estímuls ens pot fer imaginar que qualsevol altre lloc, comunitat, superior o situació pot ser millor. En aquestes casos el millor hauria de ser sincerar-nos, veure si som realment capaços de concentrar-nos en la nostra vida interior, en la recerca de Crist, o bé no volem res més que sortir corrents a la recerca d’una vida més atractiva o d’una altra ocupació o ubicació que ompli el nostre ego.

No existeix el temps perdut, perdre el temps per a Déu és guanyar-lo; som nosaltres els qui perdem el temps sense reconèixer que la voluntat de Déu és el millor per a nosaltres. La perseverança és una virtut, una bona arma contra l’orgull que ens fa creure en una falsa autonomia. Per petits i fràgils que siguem, per moltes dificultats que se’ns presentin, sempre hi ha quelcom de més gran i important en la nostra vida, i no és altre que cercar Déu. La frustració impacient ens empeny a voler prendre les regnes de la nostra vida i això no s’adiu massa amb la humilitat; ens donem per vençuts massa aviat i això ens fa sentir-nos esgotats i deprimits perquè al cap i a la fi ens mostrem impacients davant de la voluntat de Déu quan el que ens demana aquesta és maduresa espiritual. Segurament la causa dels nostres problemes no és cap en particular sinó que el que ens frustra, el que ens fa estar impacients, és tot allò que contradiu el nostre intent d’obligar al món sencer a sotmetre’s a la nostra voluntat, per no dir al nostre caprici. Si som excessivament perseverants en voler que la nostra voluntat es vegi satisfeta costi el que costi i de la manera més ràpida possible, no som perseverants ni pacients en el sentit que sant Benet ens parla.

Furgar en les ferides de la nostra ànima un cop i un altre o creure’ns el reis de la creació menyspreant de mil maneres diferents als altres, ens porta una vegada més a la insatisfacció física i espiritual, ens empeny a creure que la vida és endèmicament injusta, sobretot amb nosaltres i això ens allunya de Déu perquè no lluitem per superar les dificultats i ens donem per vençuts abans de començar la batalla. Perseverar en la paciència ens permet superar els mals moments, que sempre existiran. Manipular per imposar la nostra voluntat no és la solució. Viure el temps de Déu, un temps que no és ben bé com el nostre, és créixer en la perseverança pacient, és a dir posar la nostra voluntat en mans de Déu i no la voluntat de Déu a les nostres mans. Som molt afortunats, potser no hi pensem massa però ho som; som dels éssers més afortunats del món si a la pregunta de què hem vingut a fer al monestir responem que a fer la voluntat de Déu. És Ell qui ens hi ha cridat, ens ha cridat a ser monjos, a viure com a monjos, a no anteposar res a la voluntat de Crist i a cercar Déu amb totes les forces de que siguem capaços. Per aconseguir-ho no ens entestem en que els altres facin el que nosaltres creiem que han de fer, que al cap i a la fi és el que volem que facin, és a dir la nostra voluntat. I quan creiem que no la fan ho demostrem de mil maneres diferents, cops de porta, murmuracions o tantes altres coses en les que ens hi reconeixem tots. Déu ens posa a prova cada dia, ho diu el salmista i ens ho recorda sant Benet. Pacients, perseverants, aguantant ferms, no defallint, no fent-nos enrere aconseguirem superar amb l’ajut del Senyor, com si no, totes les dificultats.

diumenge, 14 de gener del 2018

LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Explica un conte oriental que un mestre samurai passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure de lluny estant un lloc d’aparença pobre, i va decidir de fer-hi una breu visita. Arribant al lloc va constatar la pobresa del mateix; els habitants, una parella i tres fills, vestits amb robes brutes, esquinçades i sense calçat; la casa, poc més que un rafal de fusta. Es va aproximar a l’home, que aparentment era el pare de família i li va preguntar: «En aquest lloc on no existeixen possibilitats de treball ni tampoc punts de comerç, com us ho feu per sobreviure?» L’home li va respondre: «amic meu, nosaltres tenim una vaca que dóna diversos litres de llet tots els dies. Una part del producte el venem o el canviem per altres tipus d’aliments a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, quallada, etc., per al nostre consum. Així és com anem sobrevivint». El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, es va acomiadar i se’n va anar. A mig camí, es va girar cap al seu deixeble i li va ordenar: «Busca la vaca, porta-la al precipici que hi ha allà enfront i empeny-la pel barranc». El jove, espantat, va mirar al mestre i li va respondre que la vaca era l’únic mitjà de subsistència d’aquella família. El mestre va romandre en silenci i el deixeble capcot va anar a complir l’ordre. Va empènyer la vaca pel precipici i la va veure morir. Aquella escena li va quedar gravada en la memòria durant molts anys. Un bon dia, el jove corsecat per la culpa va decidir abandonar tot el que tenia entre mans i tornar a aquell lloc. Volia confessar a la família el que havia succeït, demanar-los perdó i ajudar-los. Així ho va fer. A mesura que s’aproximava al lloc, ho veia tot molt bonic, arbres florits, una bonica casa amb un cotxe a la porta i alguns nens jugant en el jardí. El jove es va sentir trist i desesperat imaginant que aquella humil família fins i tot hagués hagut de vendre el terreny per sobreviure. Va accelerar el pas i va ser rebut per un home molt simpàtic. El jove va preguntar-li per la família que vivia allí uns quatre anys abans. L’home li va respondre que seguien vivint allí. Aspectant, el jove va entrar corrent a la casa i va confirmar que era la mateixa família que havia visitat anys enrere amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar a l’home, l’amo de la vaca: «Com us ho vàreu fer per millorar aquest lloc i canviar de vida?» L’home, entusiasmat, li va respondre: «Nosaltres teníem una vaca que va caure pel precipici i va morir. D’aquí en endavant ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem. Així aconseguírem l’èxit que pots veure ara».

Què és en el nostre cas la vaca? Hi ha coses que ens proporcionen alguna satisfacció, però que a la llarga ens empobreixen, ens en fan ser dependents i no ens deixen avançar en el nostre camí monàstic, per l’escala de la humilitat. El nostre món es redueix aleshores a aquella vaca que a la fi no ens enriqueix sinó que ens deixa sobreviure, ens subjecta, ens limita. Les vaques poden ser la nostra voluntat, el nostre caprici, la nostra infidelitat, la nostra mandra, la nostra impaciència, la nostra supèrbia, la nostra mediocritat i tantes altres coses que no ens ajuden vertaderament, però de les quals seguim depenent i que som incapaços de canviar encara que potser ens agradaria fer-ho, i ens hi conformem, per comoditat o per rutina, ens hi refugiem i ens frenen.

Són al cap i a la fi les pors que ens porten a acomodar-nos, a estancar-nos, a tancar-nos en nosaltres mateixos. En elles ens fortifiquem davant de les dificultats, davant del que considerem injustícies i ens hi consolem falsament enlloc d’aguantar ferms, no defallint, no fent un pas enrere.

Perquè de la pràctica de la humilitat en sabem la teoria però quan ens cal posar-la en pràctica, emprar les eines de l’obediència i la paciència, sorgeixen les dificultats i les contradiccions, defallim, ens conformem amb la nostra migradesa. Sols esperançats en Crist, aquell qui ens estima, aconseguirem estimbar la nostra vaca particular i adonar-nos que tan sols aleshores podrem sortir vencedors, quan ens confiem al Senyor.

Sant Benet ens proposa, per aconseguir-ho, unes armes, l’obediència i la paciència; un escenari, el clos del monestir i uns actors, la comunitat. Per això sant Benet entén com la penitència més gran que es pugui imposar a un monjo l’excomunió que el priva de la vida comuna. Però certament ens podem excloure nosaltres mateixos, sovint per comoditat, per un tema banal, i aleshores correm el risc d’anar perdent l’esperit de la nostra vocació, aquella crida de l’Esperit que un dia ens portà al monestir. Per recuperar-la no hi ha mitjans més eficaços i poderosos que l’obediència, la constància i la paciència; imposar-nos l’obligació de no faltar a cap acte comunitari, o no demanar permís o no posar cap excusa per mancar-hi, si no és en cas d’absoluta necessitat.

Deixem-nos endur per l’exemple dels ancians de casa nostra que s’han convertit en regles vivents, en pilars del monestir; deixem-nos arrossegar pel seu exemple, perquè viuen la seva vida monàstica amb plenitud i joia. Per això quan arriben els moments, que inevitablement arriben, en els quals la vida ens sembla dura, fixem-nos en ells, en el seu somriure i sovint la seva simple presència ens pot donar la força necessària en el moment clau en que la nostra minva. També podem ensopegar, Déu no ho vulgui, amb exemples menys edificants, si n’hi hagués, és cert; però no serien mals exemples perquè al cap i a la fi també els podríem aprofitar mostrant-nos per oposició la necessitat de romandre sempre fidels, observants, amatents, i no caure en l’honesta mediocritat que potser practiquessin.

A la tercera part de l’escala de la humilitat, quan hem pujat quatre graons i ens en resten vuit més per endavant, pensem-hi uns minuts en tot plegat, dediquem una estona a pensar si tenim vaques en la vostra vida, en quines són i com podem estimbar-les, llançar-les escales avall, i així poder seguir pujant més lleugers. No fos que el feix de les nostres mancances se’ns faci insuportable, que el pes de la pròpia humanitat que porten sobre les nostres espatlles ens aclapari, més que cap altre que ens pugui pujar a sobre, que puguem o ens puguin carregar.

Pensem en com s’ho han fet els nostres ancians, esclafant de seguida contra el Crist els mals pensaments que els venien al cor (RB 4,50); perquè el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor. I aleshores amb temor del Senyor, que no ens envaneixi pas la nostra observança, considerant que tot allò de bo que hi ha en nosaltres mateixos, no és sinó obra del Senyor, i que a nosaltres ens pertoca glorificar-lo amb la nostra vida (cf. RB Pròleg 29). Ens ho diu també Climent de Roma en la seva Carta als cristians de Corint, que per la humilitat s’arriba a la pau, quan escriu als qui ja hi han arribat i els diu: «Tots vosaltres éreu humils, completament guarits de la vanaglòria, més amics d’obeir que de manar, més sol·lícits a donar que a rebre. Contents de la gràcia que Crist ens concedeix per al nostre viatge terrenal i atents de tot cor al seu ensenyament, havíeu acceptat amb diligència i amor les seves paraules, tenint sempre presents els seus sofriments. De tal manera que us fou atorgada a tots vosaltres una pau profunda i lluminosa, amb un desig insaciable de fer el bé».

diumenge, 10 de juliol del 2016

LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Perseverar i coratge són dues idees centrals d’aquest capítol, que sant Benet reforça amb referències a l’Escriptura. Quan l’obediència resulta difícil, irritant, quan comporta posar-se davant de situacions d’injustícia, fins i tot aleshores l’Escriptura pot ajudar-nos a entendre la situació. «El diàleg comença veritablement quan acollim la Paraula de Déu en Crist present que ens parla, en Crist que camina amb nosaltres per parlar-nos i il•luminar-nos amb l’Escriptura» ens deia aquets dies el P. Abat General sobre la misericòrdia en la comunitat com a lloc de reconciliació, diàleg i de condonació dels deutes. Per qualsevol home o dona és difícil, impossible realment, encertar en tot i d’acord amb el criteri de tots. Això és vàlid per a tothom, òbviament també o potser encara més pels superiors. L’Escriptura és la nostra eina per al combat espiritual, però com escriu un comentarista, l’Escriptura no és un llibre de cuina, no té receptes escrites clarament per cada un dels nostres problemes, sinó que l’Escriptura s’obre a la nostra consideració, ens interpel·la, ens qüestiona per tal que, cercant les nostres pròpies respostes, puguem seguir endavant. L’Escriptura dóna llum a la vida monàstica, en fa una característica essencial, i Crist, la Paraula feta carn, n’és el centre com sant Benet ens recorda constantment.

L’alliberament de la nostra llibertat ve pel camí de l’obediència. Què vol dir obeir? Vol dir fonamentalment escoltar, estar atent al que ens diu Crist a través de la Paraula, per mitjà de l’abat i de la comunitat; però aquest camí de llibertat no és pas fàcil, ans al contrari, se’ns fa difícil, costerut i ben ple de pedres, que sovint identifiquem amb els nostres germans. Quan caiem en l’absoluta insatisfacció en la nostra vida el primer que ens caldria fer és revisar la nostra relació diària amb la Paraula. La nostra no és ni ha de ser una vida que respongui a petits i mundans incentius, no hem de ser com els nens, que si no ens donen el que volem, si no ens tracten millor que als altres en tot moment ens sentim postergats. Vivim en comunitat, avancem tots junts vers la vida eterna però la temptació d’avançar-hi sols i deixar els altres ran del camí ens envaeix amb massa freqüència. Els temps de les obediències mortificadores han passat, no té sentit frustrar-se per l’únic sentit de fer-ho, sense cap altre sentit de servei a Crist i als germans. Però davant un minvat sentit de la paraula obeir, sentim la temptació de fugir, i davant d’això sant Benet ens demana perseverar, no desencoratjar-nos, avançar en aquest camí de llibertat, d’una llibertat que se’ns ha promès i que desitgem amb totes les nostres forces.

L’amargor és un risc que correm, que ens farà sentir-nos exclosos, contra tot i contra tots, superiors a la fi als altres. Davant d’aquestes situacions cal recórrer a la Paraula que ens dóna la força necessària per seguir el nostre camí. Aguantar-ho tot pel Senyor, ens diu sant Benet. Sortosament els temps de les proves i les mortificacions sense cap altre sentit que aquest, sense respondre a cap altre objectiu han passat. Això no vol dir però que no interpretem a voltes algunes coses en aquesta clau i ens sentim ferits, tractats injustament i en situació adversa.

Fer el que diu sant Pau, i que sant Benet també recorda, això és, beneir el qui ens maleeix, certament seria difícil, però tampoc no cal que maleïm qualsevol que ens contradiu, no interpreta adequadament els nostres desitjos, o ens destorba de la nostra acomodatícia i beatífica rutina. A voltes hi ha coses que es diuen per alguna raó però que no cal tampoc entrar en detalls.

Ens recordava aquets dies l’Abat General que «Quan pensem en les nostres comunitats, o visitem les nostres comunitats, veiem que no és estrany que els germans o germanes “tinguin alguna cosa contra” els altres germans o germanes, o contra els superiors, o fins i tot contra si mateixos.”Estar en contra” és allò oposat a “estar amb” o “ser per a” de la comunió cristiana. És veritablement un problema que cal prendre’s seriosament. No es tracta tant de tenir diferents opinions, sinó d’una manca d’amor vers la persona de l’altre que fereix en profunditat a una comunitat i a l’Església sencera. És l’odi que apaga la caritat. A voltes es tracta tant sols de quelcom que el germà ens fa retret, que no li agrada de nosaltres, i del que ens acusa. Fins i tot en aquest cas cal prendre-s’ho seriosament, perquè vol dir que puc ser vertaderament responsable dels sentiments negatius del germà, de llur tristesa, de la minva de la seva pau.»

Cal tenir sempre present la humilitat, la paciència, no defallir, no fer-se enrere, tenir coratge, mantenint sempre l’esperança i la joia.