LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

A la vida, a qualsevol vida, sorgeixen dificultats i moltes vegades entrem en contradiccions. La vida del cristià i més concretament la vida del monjo no és, ni ha de ser, pas diferent i en ella també ens trobem amb dificultats i entrem en contradiccions. Davant de tota dificultat es presenten dues opcions: afrontar-la o defugir-la. Sembla que la nostra societat està avui més per defugir qualsevol entrebanc que per afrontar-lo i això provoca que la perseverança no estigui massa de moda. Sant Benet sap molt bé que la vida del monjo, la vida de recerca de Déu, la vida en comunitat no és fàcil, que inevitablement presenta dificultats i ja al pròleg ens demana de no abandonar de seguida esfereïts de terror el camí de la salvació.

Aguantar ferm, no defallir, no fer-se enrere sembla fàcil, sempre i quan les coses vagin bé o vagin, millor dit, com nosaltres volem que transcorrin. Però vet aquí que això no sempre és així, que inevitablement la nostra voluntat o fins i tot la nostra manera de veure o de plantejar les coses entra en contradicció o bé amb la visió dels altres o bé a vegades fins i tot amb nosaltres mateixos amb els nostres estats d’ànims.

Una contradicció habitual és la que es produeix entre el dir i el fer; i això ho veiem sempre més en els altres que no pas en nosaltres mateixos i així sovint tenim a la punta de la llengua l’acusació, verbalitzada o bé plantejada de pensament, d’acusar als altres d’incoherència. Això no és pas nou, pertany quasi bé podríem dir a la mateixa naturalesa humana i davant d’aquesta realitat l’Evangeli, norma suprema, com diu sant Benet, de la nostra vida, ens prevé del judici erroni o parcial que sovint fem. Així a l’Evangeli de Lluc Jesús ens diu: «Com li pots dir: “Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà.» (Lc 6,42). I respecte també a la coherència ens adverteix Crist a l’Evangeli de Mateu: «Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23,3).

Aguantar-ho tot per aguantar-ho no ens ho demana pas sant Benet, seria absurd; no és pas cristià; hi ha una raó per aquesta perseverança, perseverem pel Senyor, per ser-li fidels, morint cada dia amb l’esperança posada en la recompensa divina, amb la convicció de sortir-ne plenament vencedors gràcies a Crist, gràcies a Aquell qui ens estima.

En paraules de sant Bernat: «si en la mateixa obediència sorgeixen conflictes durs i contraris, si ensopeguem amb qualsevol classe d’injúries, aguanta sense desmai. Així manifestaràs que vius en el quart grau d’humilitat.» (Graus de la humilitat i la supèrbia, 47,1).

L’objectiu és sempre cercar Déu de veritat, la recompensa divina, la vida eterna, tal com diu sant Benet als capítols 58 i 72; la metodologia és la paciència, tal com diu el pròleg, i el model no pot ser altra que el Crist que és qui mitjançant la seva gràcia ens ajuda a arribar a aquest objectiu; de fet és Ell qui patint, morint i ressuscitant ens ha obert les portes de la vida eterna, ens l’ha posat al nostre abast.

Ser provat com la plata, ser depurat al foc, ser carregat amb un feix insuportable, portar d’altres homes damunt els nostres caps o les nostres espatlles, no són pas tasques agradables, ningú les escolliria pel simple fet d’escollir-les. Si ens prenen la túnica cedir fins i tot el mantell, fer dues milles quan fent-ne una en tindríem prou, aguantar els falsos germans i la persecució i a sobre beneir als qui ens maleeixen; no són consells fàcils a dur a terme, no les hem de suportar per si mateixes, tant sols si hi ha una raó de pes i aquesta és Crist. Cercant l’equilibri i no oblidant mai que tots i cadascun de nosaltres som fills del mateix Pare, de Déu i germans en Jesucrist.

Quan el Prior de la Gran Cartoixa Dom Dismas de Lassus tracta del que ell denomina el tercer grau de l’obediència escriu: «No és sinó a Déu a qui devem una obediència total i incondicional, tant de la nostra voluntat com de la nostra intel·ligència, perquè Ell és la Bondat i la Veritat absoluta. Tota obediència a un home, en el context que sigui, està limitada per aquesta veritat primera. Com van dir Pere i els apòstols davant el Sanedrí: “Cal obeir Déu abans que els homes”. (...) Hi ha dos límits més: d’una banda, l’obediència requereix la submissió de la voluntat, concerneix sempre una acció, cosa que significa que el superior pot demanar-li a un subjecte de fer alguna cosa, no pot demanar-li que pensi alguna cosa. L’abat - per exemple - pot demanar-li a un monjo que entri les cadires perquè creu que demà plourà, però no pot demanar-li – al monjo - que pensi que demà plourà. Pel vot d’obediència, prometem la submissió de la nostra voluntat, no la de la nostra intel·ligència.» (Risques et dérives de la vie religieuse). Ens cal ser conscients de a qui i per què obeïm.

Perquè res de tot plegat, de la nostra vida de cristians i de monjos, de cercadors del Crist, té sentit si darrera no hi ha el Crist com a model i la vida eterna com a objectiu. D’aquí que la perseverança davant les dificultats, les contradiccions, pròpies i d’altri, i les injustícies sigui un vertader obstacle, molts cops un obstacle que se’ns presenta com insalvable.

Tot plegat ens fa fixar la mirada més en la pedra d’ensopec que tenim davant dels ulls que en la meta, la finalitat, el perquè de tot plegat. L’única raó de tot és Crist, sense Ell res té sentit, per Ell i amb Ell tot adquireix coherència.

Com escriu Dom Dismas de Lassus: «L’obediència religiosa, a l’exemple de Crist, és la submissió lliure d’una voluntat lliure esclarida per una intel·ligència lliure. Tota la resta no té valor religiós.» (Risques et dérives de la vie religieuse).