LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61

60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les poques paraules».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest onzè graó de la humilitat es correspon al segon graó de la supèrbia de sant Bernat que parla de la lleugeresa d’esperit i de la indiscreció de paraules. Ambdós, sant Benet i sant Bernat, prefereixen el silenci a les paraules vanes, indiscretes i ocioses, prefereixen dir poc i assenyat que massa i amb niciesa; dir-ho suaument més que rient; dir-ho humilment i amb gravetat més que amb esclats de veu. En la vida del monjo la Paraula hi té un paper central, la Paraula de Déu evidentment, i davant d’aquesta les nostres de paraules sovint no són sinó niciesa i poc seny. Escriu el llibre dels Proverbis: «Amb el seu parlar, el neci es guanya garrotades, però al sensat, les seves paraules el protegeixen.» (Pr 14,3).

Per Michaela Puzicha aquest onzè graó completa i aprofundeix els dos anteriors, el novè i el desè, i convida a viure amb gravetat, dient les paraules justes, cercant la serietat i la dignitat que han de caracteritzar la vida monàstica, evitant sucumbir als cops de la còlera, mirant de viure amb moderació, també pel que fa a la veu. La nostra societat és una societat del soroll, una societat que defuig el silenci en la que sembla que qui més crida més raó té. Es pot veure aquesta tendència en debats on la interrupció és la norma i on una veu tracta d’imposar-se sobre una altra. La nostra vida ha de defugir aquesta manera de fer, aquesta manera d’actuar, mirant, com escriu Michaela Puzicha, de no voler atreure l’atenció vers nosaltres, explicant històries vanes, qui sap si no inventades o com a mínim exagerades. La sobrietat ha de ser present també, segons sant Benet en el llenguatge.

El Papa Benet XVI escriu a l’Exhortació Apostòlica post sinodal Verbum Domini: «la paraula només pot ser pronunciada i escoltada en el silenci, exterior i interior. El nostre temps no afavoreix el recolliment, i es té a vegades la impressió que hi ha gairebé temor d’allunyar-se dels instruments de comunicació de massa, encara que només sigui per un moment. Per això s’ha d’educar al Poble de Déu en el valor del silenci. Redescobrir el lloc central de la Paraula de Déu en la vida de l’Església vol dir també redescobrir el sentit del recolliment i de l’assossec interior. La gran tradició patrística ens ensenya que els misteris de Crist estan units al silenci, i només en ell la Paraula pot trobar estada en nosaltres, com va succeir en María, dona de la Paraula i del silenci inseparablement.» (VD, 66).

El nostre silenci no ha de ser un silenci buit, ha de ser l’oportunitat d’omplir-lo per la Paraula, amb majúscules, que la nostra veu sigui suau per tal de poder sentir la Veu, amb majúscules, i davant d’aquesta no hi ha altre manera d’estar-hi presents que humilment i amb gravetat. Un silenci de la boca, que sols podem trencar amb poques paraules i assenyades, sense esclats de veu. És el moment, l’oportunitat de parlar amb Crist; una conversa que ens porta a estar alegres en els moments de desolació i a descobrir coses assenyades per a dir. En els moments de desolació, Crist ens parla i en la meditació ens parla encara més directament. El silenci, les poques aparaules i assenyades ens acosten més al Crist que no pas els grans crits, els grans esclats de veu, ja que Ell sent una especial predilecció per aquesta virtut del silenci. Més important que allò que diem, és allò que Déu ens diu i el que diu a través de nosaltres. Jesús està sempre més atent a presentar-se’ns en el silenci que en el soroll, en el molt parlar. En el silenci, nosaltres l’escoltem, Ell parla al nostre esperit, i nosaltres podem escoltar la seva veu. Diu el salmista: «Ara guardo silenci. No obriré la boca, perquè ets tu qui ho fas tot.» (Salm 39,10).

També el Papa Francesc en la seva al·locució en la vetlla de pregària que precedí a la darrera reunió el Sínode deia: «el silenci és essencial en la vida del creient. En efecte, està al principi i al final de l’existència terrena de Crist. El Verb, la Paraula del Pare, es va fer “silenci” en el pessebre i en la creu, en la nit de la Nativitat i en la de Pasqua. Aquesta tarda nosaltres cristians hem romàs en silenci davant el Crucifix de Sant Damià, com a deixebles a l’escolta davant la creu, que és la càtedra del Mestre. El nostre silenci no ha estat buit, sinó un moment ple d’espera i de disponibilitat. En un món ple de soroll ja no estem acostumats al silenci, és més, a vegades ens costa suportar-lo, perquè ens posa davant de Déu i de nosaltres mateixos. I, tanmateix, això constitueix la base de la paraula i de la vida. Sant Pau diu que el misteri del Verb encarnat estava «guardat en secret des de l’eternitat» (Rm 16,25), ensenyant-nos que el silenci custodia el misteri, com Abraham va custodiar l’Aliança, com María va custodiar en el seu si i va meditar en el seu cor la vida del seu Fill (cf. Lc 1,31; 2,19.51). D’altra banda, la veritat no necessita de crits violents per a arribar al cor dels homes. A Déu no li agraden les proclames i els rebomboris, les enraonies i la confusió; Déu prefereix més aviat, com va fer amb Elies, parlar en el «el rumor d’una brisa suau» (1 Re 19,12), en un “fil sonor de silenci”. I així també nosaltres, com Abraham, com Elies, com María necessitem alliberar-nos de tants sorolls per escoltar la seva veu. Perquè només en el nostre silenci ressona la seva Paraula.» (30 de setembre de 2023).

En aquesta escala de la humilitat la relació paraula / silenci té un paper important. Sant Benet ens parla d’evitar el pecat, que és un fruit que apunta ràpidament als nostres llavis, el silenci apareix com un mitjà poderós per a conservar la paciència, és a dir, la pau, és d’ordinari, el mitjà més indicat per a veure clarament un problema, per a prendre una decisió apropiada i a la fi per executar-la. En el setè graó de la humilitat sant Benet al·ludeix a les declaracions ben intencionades fugint de l’altivesa, declarant-se l’últim i esperar que els altres reconeguin la nostra santedat, si és que s’escau de fer-ho. Sant Benet alerta sobre la possibilitat de converses ocioses, vanes, amb moltes paraules i aposta per aquelles que són poques i assenyades, sempre amb el propòsit d’edificació i en un clima d’humilitat.

Avui aquest silenci, aquesta parquedat en les paraules l’hem de practicar més enllà del boca orella tradicional. Avui les noves tecnologies, les xarxes socials, els telèfons mòbils i tants altres mitjans omplen i ens tempten a omplir amb esclats de veu, ni que siguin virtuals, les nostres vides. Sobre aquest tema alerta el Papa Francesc a la Constitució Apostòlica Vultum Dei quaerere quan escriu: «En la nostra societat, la cultura digital influeix de manera decisiva en la formació del pensament i en la manera de relacionar-se amb el món i, en particular, amb les persones. Aquest clima cultural no deixa immunes a les comunitats contemplatives. És cert que aquests mitjans poden ser instruments útils per a la formació i la comunicació, però us exhorto a un prudent discerniment perquè estiguin al servei de la formació per a la vida contemplativa i de les necessàries comunicacions, i no siguin ocasió per a la distracció i l’evasió de la vida fraterna en comunitat, ni siguin nocius per a la vostra vocació o es converteixin en obstacle per a la vostra vida enterament dedicada a la contemplació.» (Vultum Dei quaerere, 34)

I s’insisteix sobre aquest tema suggerint de crear un espai de protecció pel silenci quan a Cor Orans, instrucció aplicativa de la Constitució Apostòlica Vultum Dei quaerere, s’escriu: «Amb el nom de clausura s’entén l’espai monàstic separat de l’exterior i reservat a les monges, en el qual només en cas de necessitat pot ser admesa la presència d’estranys. Ha de ser un espai de silenci i de recolliment on es pugui desenvolupar la recerca permanent del rostre de Déu, segons el carisma de l’Institut.» (Cor Orans, 161). Cal protegir el silenci, ens ho demana també sant Benet en aquest onzè graó de la humilitat, buidant-lo dels esclats de veu i dels riures sorollosos, omplint-lo amb poques paraules i assenyades, amb gravetat i amb humilitat. Com escriu Dom Marie Bruno «l’abundància de paraules produeix soroll i el soroll és un dels grans enemics de l’home.» (Le silence monastique, p. 128)