COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU

De la Regla de sant Benet
Capítol 10

1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Dues idees destaquen en aquest breu capítol de la Regla. D’una banda la sensibilitat de sant Benet adequant l’horari a l’època de l’any i a la llum natural. Durant la primavera i l’estiu les nits són més curtes i per tant no hi ha tanta estona per dedicar-hi a la primera hora de l’ofici diví, sense restar hores de son. D’aquí que sant Benet opti per reduir de tres a una les lliçons. Un segon aspecte és que sant Benet dona prioritat a la salmodia, ho considera la part més essencial de l’Ofici Diví, i no vol que s’escurci sinó que es mantingui tant hivern com estiu en dotze Salms. Destaca també la importància de la xifra, dotze, un paper el de la numerologia en el Salteri en el que ha insistit abastament la germana Olga al llarg d’aquest curs. L’objectiu és adonar-nos-en de que els Salms formen un conjunt, no estan pas reunits a l’atzar, sinó que tot ells formen un itinerari espiritual cap a Déu, o una pujada vers Jerusalem si ho preferim així.

De fet aquest període estiuenc coincideix entre Pasqua i Advent, no es tracta dels temps forts sinó del que avui s’anomena de durant l’any i abans del Concili Vaticà II, de després de Pentecosta. Un temps durant el qual la Regla del Mestre permetia reagrupar dos Salms en un de sol o recitar tant sols alguns versets d’un Salm. Per sant Benet en canvi el salteri no s’ha d’escurçar o obviar o negligir, perquè és com un resum de tota l’Escriptura, allí on Crist es fa especialment present; no són pas una part entre iguals de l’Ofici, sinó el centre i per això no li abelleix que s’escurcin.

Tot ho disposa sant Benet seguint el gran model d’home de pregària que és Crist. Aquesta faceta de Crist com a home de pregària és recollida en nombroses ocasions en els Evangelis. Es retira tot sol a pregar, passa les nits pregant, ensenya als seus deixebles a pregar, empra els Salms per pregar. El mateix Crist és el gran orant model d’oració per al monjo. A pregar ens hi convida el mateix Jesús a l’Evangeli de Lluc dient-nos «pregueu en tot moment» (Lc 21,36) i sant Pau diu als cristians en la Primera Carta als Tessalonicencs «pregueu contínuament» (1Te 5,17), i partint d’aquí i tenint com a model al mateix Crist i la comunitat apostòlica, sant Benet estableix la nostra vida centrada en la pregària.

La tradició de la pròpia vida monàstica i dels pares del monacat lentament va explicitar i va buscar l’equilibri en la vida cenobítica, en la qual s’havia d’integrar pregària i treball, vida interior i vida exterior. La frase ora et labora que explicita aquesta doble dimensió expressa la recerca d’aquest equilibri espiritual. L’objectiu és encara molt més profund, és aconseguir convertir tota la nostra vida en una veritable oració, és donar un valor espiritual a totes les nostres activitats. La pregària, ja sigui personal o comunitària, ha d’alimentar tota la nostra vida, perquè tant el treball, la Lectio o l’estudi es realitzin des de Déu i per a Déu, és a dir es converteixin en veritable oració. Tot això se’ns fa una mica més fàcil si som fidels a l’Ofici Diví, ja ens ho diu sant Benet quan parla de discernir si un candidat a la vida monàstica cerca Déu de veritat; i en aquest bon zel la recitació dels Salms, ens ajuda a mantenir viva la presència de Déu. Si anem negligint la participació activa en cada hora de l’Ofici Diví la nostra vida espiritual es va assecant i comencem a aparèixer les malalties espirituals, la insatisfacció, la murmuració o l’accídia.

Déu ens parla en la salmodia, cal que l’escoltem. Com diu sant Agustí: «perquè l’home lloés dignament a Déu, Déu es va lloar a si mateix; i, perquè es va dignar lloar-se, per això l’home va trobar la manera de lloar-ho» (In Psalmis. 144 n. 1.)