QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 24

1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els capítols 24 i 25 de la Regla formen una unitat; sant Benet es planteja una pregunta i intenta donar una resposta. La pregunta és quina mesura ha de tenir l’excomunicació i la resposta ens la dona sant Benet tot seguit. Ell no és pas partidari d’una excomunió sense límits, diguem que la seva idea és que aquesta dura mesura serveixi per a fer-nos tornar al bon camí. Sant Benet, sempre des de l’experiència, fa el seu diagnòstic, sap que faltem, que tenim moltes mancances i que aquestes ens fan caure en falta, en pecat, no ens ha d’espantar pas aquest terme que avui sembla políticament incorrecte. El primer pas per a sortir-nos-en és reconèixer que som imperfectes, que som pecadors, que no som el que es diria col·loquialment el melic del món i que no pas tot gira al voltant nostre, o Déu no ho vulgui, al voltant del nostre caprici ara en un sentit ara en un altre, que també ens passa sovint. Ens costa reconèixer-nos limitats, imperfectes. Sovint, massa sovint, el que veiem en els altres no ho veiem en nosaltres mateixos, és allò de la palla a l’ull de l’altre i la biga al nostre que ens diu Jesús en l’Evangeli de Lluc (Lc 6, 41-42).

Però sant Benet no sols fa el diagnòstic, en base a la simptomatologia del capítol anterior, també apunta al tractament per tal de guarir-nos. Sap molt bé que de tant en tant, quan toca, ens cal redreçar el nostre rumb, donar un cop de timó, i que sovint no ho fem per voluntat pròpia i que per tant cal, en una situació extrema, una mesura contundent com la de l’excomunió. Ens podríem ara referir a situacions viscudes al llarg d’aquets darrers anys i que tots tenim presents; situacions doloroses, complexes que han demanat i demanen encara múltiples actuacions; però per guarir-nos el primer que cal és voler guarir-nos i per això ens cal reconèixer-nos malalts.

Si sant Benet sap que calen mesures extremes en un moment donat sap també molt bé que, un cop aplicades eficaçment, Déu ens espera com un pare misericordiós, sempre amatent al retorn del fill penedit i amb propòsit d’esmena, que no vol pas dir que no hi caiguem de nou, sinó que fem el propòsit d’intentar de no recaure-hi. La història com a societat, com a comunitat i també la nostra personal ens hauria d’ajudar a evitar d’ensopegar un cop i un altre en la mateixa pedra. No és fàcil, ara bé, malament rai si a més caiem en el sostenella y no enmendalla, expressió del castellà antic, que avui podríem traduir per sostenir-la i no esmenar-la o mantenir-nos en els nostres tretze, una expressió ben eclesial i propera ja que té el seu origen en el Papa Benet XIII aragonès d’origen. Sigui quina sigui l’expressió que emprem per a referir-nos a la nostra actitud de quan mantenim obstinadament els nostres errors, siguem conscients de que ens costa rectificar el camí errat; i que generalment és per orgull o per creure que corregir-nos ens mostraria febles o posaria en dubte la nostra capacitat i en entestem en no canviar fins i tot a costa de causar mal o perjudici als altres i a nosaltres mateixos. No corregir-nos és ben humà, aquestes expressions que han quedat en la fraseologia popular ens ho mostren molt clarament. Així defineixen molt bé la fragilitat humana, referint-se essencialment a un concepte d’honor ja antic, quan es veien obligats a no retractar-se i fins i tot a batre’s en duel, sense possibilitat de fer-se enrere per por a quedar com a covards. Avui això potser ens pot semblar absurd, o fins i tot fer riure; però al cap i a la fi, la manera d’actuar de l’home no ha canviat pas tant. Ho veiem personalment i socialment, perquè vivim temps convulsos en els que repetim errors que creiem potser superats i els repetim com a societat avui de nou, amb el mateix apassionament encegador d’altres temps i, Déu no ho vulgui, que sigui amb les mateixes penoses conseqüències. Abans d’emprendre aventures cal calcular els riscos, el preu a pagar i el mal que podem fer potser involuntàriament.

Però darrera les nostres caigudes hi ha una causa, un motiu, que no és altre que allunyar-nos de la voluntat de Déu; ens ho deia el diumenge passat sant Bernat a Matines: «Si vols ser savi, sigues obedient. L’obediència ignora la voluntat pròpia i se sotmet a la voluntat i a l’imperi d’un altre. Abraça-la doncs, amb tot l’afecte del teu cor i amb tot l’esforç del teu cos; abraça repeteixo, - diu sant Bernat – el bé de l’obediència a fi que, gràcies a ella, puguis accedir a la llum de la saviesa.» – I afegeix- «Mentre segueixis la teva pròpia voluntat, no et veuràs lliure de l’agitació interior, tot i que de moment et sembli que l’agitació exterior s’ha calmat. No tindràs pau i l’agitació de la teva voluntat no cessarà, mentre no canviïs l’afecte per les coses mundanes pel gust per les coses de Déu.» (Sermó VII de l’Epifania).

Lluitar amb totes les nostres forces per imposar la nostra voluntat a la de Déu, que és a qui hem d’obeir en definitiva, ens esgota certament, ens allunya d’Ell, però mai no hi escatimem prou recursos, sempre els creiem insuficients. Ho fem en les grans coses i en les més petites també; per exemple quantes vegades no donem un cop de porta, fem algun altre soroll estentori o murmurem per a refermar la nostra voluntat, i sovint per coses nímies, ben petites, ben pobres i també sovint sense que a qui volem fer-ho sentir se n’adoni o ens faci cas. O quants cops regirem als nostres records retraient greuges ben passats que potser no eren tals o tan grans.

Som humans, fràgils, pecadors; però no hem d’oblidar que Déu ens ha cridat a la vida monàstica, a seguir-lo sota el guiatge de la Regla de sant Benet. Ho deia fa uns dies sant Cesari d’Arles també a Matines: «Alegrem-nos, perquè hem merescut ser temple de Déu; però visquem alhora en el temor de destruir amb les nostres males obres aquest temple seu.» (Sermó 229). Esforcem-nos, lluitem per no ser pobres de tot bé, pobres d’amor, pobres de bondat, pobres de confiança en Déu, pobres d’esperança eterna; com ens deia avui sant Basili el Gran.