ELS QUI S’EQUIVOQUEN A L’ORATORI

De la Regla de sant Benet
Capítol 45

1 Si algú s’equivoca mentre diu un salm, un responsori, una antífona, o bé una lliçó, i no s’humilia allà mateix donant-ne satisfacció davant de tothom, serà sotmès a un càstig més dur, 2 ja que no ha volgut expiar amb humilitat l’error comès per negligència. 3 Els infants, per una falta així, que els assotin.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En aquest capítol de la Regla sant Benet ens parla de faltes, no pas de pecats o de faltes greus de les que s’ocupa abastament en altres capítols, sinó del que podríem dir faltes lleus, distraccions o negligències. Això no vol dir pas que pel seu caràcter lleu les consideri tolerables o que no calgui corregir, ans al contrari, en el text ens parla de correcció, com sempre amb humilitat i humiliació. El capítol ens ve a mostrar abans que res que al segle sisè no deuria ser massa fàcil inculcar als monjos el gust per un bell ofici, realitzat amb rigor i posant-hi els cinc sentits.

Tots ens equivoquem i sovint si tendim a considerar les faltes dels altres com a greus; les nostres en canvi les veiem com a lleus, és quelcom ben humà. A l’oratori amb caràcter periòdic els salmistes, els hebdomadaris, els diaques o qui sigui que hi té assignada una responsabilitat és normal que en un moment o altre tingui una relliscada, una manca d’atenció o qualsevol altre falta. Sant Benet no és pas un intolerant al respecte, sinó que el que ens demana és que fins i tot en les petites faltes hi prestem atenció i tinguem voluntat de rectificar, allò que s’anomena propòsit d’esmena.

Sant Benet parla a l’original llatí de neglegentia, que en sentit literal ve a significar per alguns comentaristes ne legere, no llegir o no llegir correctament. La lectura a l’oratori, al refetor o a la col·lació ha d’edificar als oients, ho veiem la setmana passada en el capítol dedicat a la lectura al refetor, a vegades un lleuger error pot canviar el sentit d’una frase o de tot el text; no és el mateix prendre les armes de l’obediència que perdre les armes de l’obediència, per dir un exemple. Per tant sant Benet fa una crida a la responsabilitat dels lectors, a que siguin conscients del que la tasca que se’ls hi ha encomanat representa. Certament alguns errors són més perillosos que d’altres, saltar-se una negació, per exemple, canvia tot el sentit del text i àdhuc hi ha el risc d’haver fet dir a l’autor una vertadera heretgia com també el perill de canviar la persona d’un pronom que pot fer que tot el sentit canviï, àdhuc el del misteri de la Santíssima Trinitat o el de l’encarnació.

La manera de satisfer, com es deia abans, ha anat canviant al llarg dels temps, fa uns anys es feia una inclinació per tocar a terra, no en fa tants un cop al pit, sigui quina sigui la fórmula no cal que sigui excessiva, certament, però tampoc que ens habituem a passar per alt els nostres petits errors. Sant Benet demana davant l’error una humiliació allà mateix, immediata, davant de tothom. Avui en dia pot ser suficient un simple “perdó” per tal de rectificar i alhora fer adonar als altres de que hi ha hagut un error involuntari.

Sant Benet ens convida, ens exhorta a no baixar l’atenció, a vigilar sempre perquè com deia Gandhi «Vigila els teus pensaments, es converteixen en paraules; vigila les teves paraules, es converteixen en accions; vigila les teves accions, es converteixen en hàbits; vigila els teus hàbits, es converteixen en caràcter; vigila el teu caràcter, es converteix en el teu destí.»

Sant Benet potser ens vol dir en aquest capítol primer que de tot que dels petits errors, innocents, sense cap malícia, sinó els corregim, sinó n’aprenem poden acabar essent grans faltes. Un dia ens sembla que no podem aixecar-nos per anar a Matines i si cedim, si anem cedint a la temptació un dia rere l’altre, acabarem per no anar-hi ja mai més de la vida i poc a poc la temptació s’estendrà potser a Laudes o a Completes i la nostra vocació de monjos, de cercadors de Déu, anirà coixejant cada cop més fins a paralitzar-se espiritualment. En segon lloc ens ve a dir sant Benet que tots errem, que si som intolerants amb els errors d’altri i els nostres propis els ignorem acabarem per fer-ne un costum, al cap i a la fi esdevindrà el nostre caràcter intolerant.

Dit en paraules del Papa Francesc «No jutgem als altres amb més rigor que a nosaltres mateixos, no condemnem amb lleugeresa i imitem la misericòrdia del Pare. (...) Per a no equivocar-nos en la vida ens cal seguir un model, Crist, i per Ell anar cap a Déu, caminant sempre davant dels ulls del Pare».