EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Segons Joan Cassià a les comunitats d’Egipte els àpats es feien en silenci i el costum de la lectura espiritual procedeix de les comunitats de Capadòcia. Sembla doncs que la raó de la seva institucionalització no fou tant estar ocupats espiritualment durant els àpats sinó més aviat evitar les conversacions vanes i ocioses a les que el refetor podia donar lloc. Poc després, apunta Cassià, s’hi afegiria la raó d’estalviar-se qualsevol disputa que pogués sorgir a taula, ja que no es veia altre manera d’evitar-les (Cf. Institucions, Llibre IV, XVII). Tal era la preocupació per mantenir el silenci que es menjava amb la caputxa posada per evitar cap altre visió que la del propi plat a taula, evitant fins i tot de veure què o quina quantitat menjava el del costat. Aquest costum es manté encara avui en els escassos àpats comunitaris cartoixans i també a casa nostra hi ha qui, sobretot a l’hivern, menja amb la caputxa posada per concentrar-se en l’àpat.

És amb sant Agustí que apareix l’argumentació de que a l’hora de menjar cal alimentar no sols el cos, sinó també l’esperit; alimentant-nos per la boca i per l’orella. Perquè com diu el Deuteronomi «l’home no viu només de pa sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu» (Dt 8,3). Sant Benet, tot i recollir ambdues tradicions, s’inclina més per la versió agustiniana, amb tot en aquest capítol inclou una àmplia referència al silenci, quan parla del silenci absolut que hi ha d’haver al refetor, sense escoltar-s’hi cap murmuri, ni cap altra veu que la del lector, un silenci similar al que ens ha d’acompanyar al llarg de la jornada, no oblidem que la Regla dedica al tema el capítol sisè quan parla del silenci humil, respectuós i que evita les paraules grolleres o ocioses.

Destaca també l’atenció de sant Benet pel lector; en primer lloc una atenció espiritual, ha de pregar a l’oratori i rebre la benedicció perquè el Senyor l’ajudi en la seva tasca; també una consideració personal, que prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir; i una darrera consideració tècnica, que el lector sigui setmaner, no pas escollit a l’atzar, i que amb la seva lectura instrueixi als oients, que edifiqui als oients diu textualment. Tot plegat ha de moure al lector a ser conscient de la seva responsabilitat en tant que fa arribar una lectura i la mateixa Paraula de Déu, cada dia en començar el dinar, a tota la comunitat.

Durant l’any escoltem diverses lectures, que al llarg d’una vida monàstica constitueixen tota una biblioteca; si d’una banda a l’hora de la lectura de col·lació es presta a lectures més espirituals, al refetor, tot i seguint essent d’aquesta temàtica en major o menor grau, potser no es presta tant a que el seu contingut sigui excessivament profund, ja que l’atenció que hi podem prestar no és pas total. Al llarg d’aquests darrers mesos segur que tots recordaríem algunes lectures concretes escoltades al refetor; potser una de les més seguides hagi estat la del llibre de Pilar Rahola sobre la persecució dels cristians als nostres dies, SOS cristians; tant per la temàtica com per la mateixa autora, no pas habitual en aquest tipus de literatura; segurament una altre lectura seria la del llibre l’eternitat de les hores sobre l’experiència de quatre joves a la cartoixa de Parkminster els anys seixanta, tot just abans del Concili Vaticà II. O aquets dies mateix pot ser interessant escoltar la gènesi i aplicació d’una mesura política, la desamortització, que tant ha marcat la història del nostre monestir i la de tot el món monàstic i conventual al llarg dels darrers dos segles. Unes lectures ens agradaran més, d’altres menys; alguns llibres en els que posem moltes expectatives ens defrauden en certa mesura, d’altres ens sorprenen agradablement, tot va també a gustos. L’objectiu és com diu sant Benet doble: primer formar-nos i després ajudar-nos a mantenir el silenci; el mateix sant Benet sap que no és fàcil i caure en la temptació de comentar algun aspecte de la mateixa lectura és un risc més que evident. Sant Benet insisteix en que fins i tot el servei, essent diligent i atent, es faci en el més absolut silenci, emprant abans un gest que un mot.

Per sant Benet la lectura s’ha de desenvolupar, recollint les nombroses expressions i negacions del capítol, sense que ningú es tingui per un bon lector, ni es prengui l’atribució de llegir per pròpia iniciativa, aquí hi veu el risc de l’orgull. Un segon punt és el del silenci evitant àdhuc els comentaris al veí de taula. Així dons les majors dificultats, com destaca Aquinata Böckmann, són mantenir la humilitat i el silenci. Sant Benet sembla pensar en el servei de lector com en un servei difícil, al menys no pas fàcil, que ha de menester de lectors capaços però que fins i tot ells necessiten de la benedicció, de l’ajuda del Senyor, per acomplir aquest servei. No és pas una novetat, al llarg de tota la Regla aquestes idees hi són ben presents: humilitat, silenci, consciència de les pròpies limitacions, necessitat d’obtenir l’ajuda del Senyor. Però a més hi ha present una idea encara més important; la relació entre la litúrgia eucarística i els àpats en comunitat; entre l’altar i la taula. Ambdues comporten rituals, pregàries, cants o lectures. La paraula de Déu és present tant al voltant de l’altar com al voltant de la taula; perquè al cap i a la fi la Paraula de Déu és un eix fonamental de la nostra vida, de cada part de la nostra jornada quotidiana. El pa i el vi, sant Benet anomena el vi directament, són dos altres elements comuns. Els àpats comunitaris esdevenen així un àgape, una prolongació de la mateixa Eucaristia; no en va l’arquitectura dels nostres monestirs ho remarca, fent dels refetors una estança a un nivell similar al de l’oratori o la sala capitular.

Oliveto Géradin, un monjo olivetà, en el seu llibre Confessió d’un jove monjo, descriu el refetor monàstic com el lloc on «gràcies al silenci i a la lectura, ens restaurem no sols a nivell corporal, sinó també intel·lectual i espiritual. Es tracta d’una recuperació de la unitat del nostre ésser. Per això el refetor està en relació amb l’oratori del monestir i amb la litúrgia que allí s’hi celebra.» (Confession d’un jeune moine, p. 57).