COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest capítol tracta de l’administració dels béns materials del monestir i obre l’apartat dedicat a la intendència podríem dir emprant el llenguatge militar, ja que sant Benet parla de milícia per definir la vida monàstica. Aquesta tasca, la del majordom o del cellerer, no es pot encomanar a qualsevol monjo, sant Benet ens dona un seguit de trets personals que ha de tenir i remarca també un seguit de defectes que convé que no tingui. Si partim de la base de que sant Benet escriu des de la seva llarga experiència de vida monàstica i comunitària podríem concloure que va tractar amb majordoms o cellerers la qualificació sobre els quals podríem dir que no era massa positiva si seguint les seves paraules eren goluts, vanitosos, violents, injustos, cançoners, pròdigs, que no temien Déu, feien coses sense l’encàrrec de l’abat, no s’ocupaven dels altres, contristaven als germans, els menyspreaven, negligien la cura dels malalts, dels infants i dels hostes, es deixaven portar per l’avarícia, dissipaven el patrimoni del monestir, es posaven on no els demanava l’abat i actuaven amb altivesa i retard. Sembla difícil pensar que algú pugui actuar d’aital manera en tot o en part, però sembla també que es pot donar el cas o almenys que existeix el risc de que això passi. Sant Pau també ho apunta quan diu: «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria» (Rm 7,9).

Per evitar-ho sant Benet recomana al majordom d’actuar amb temor de Déu, vetllant per la pròpia ànima, mirant-se tots els objectes del monestir com a vasos sagrats de l’altar, fent-ho tot amb discreció i sota les ordes del superior, evitant sempre que ningú no es contorbi ni es contristi perquè al cap i a la fi som a la casa de Déu. Sant Benet es prou directe com perquè cadascun de nosaltres en traguem les nostres pròpies conclusions i alhora ens apliquem els consells a la nostra pròpia tasca, sigui quina sigui. Certament no s’entendria per exemple un cuiner que cuinés per a ell menges especials o fes sols els plats del seu grat, un porter que sols obris la porta o contestes el telèfon a qui li plagues de fer-ho, un hostatger que sols acollís als seus amics, un infermer que atengués sols a alguns monjos, un cellerer o majordom que emprés els diners de la comunitat per a satisfer els seus capricis personals o els seus vicis, Déu no ho vulgui, i així un seguit de pressupòsits inversemblants.

En l’aspecte de la vida material del monestir hi regeixen dos principis bàsics de la doctrina social de l’Església. D’una banda la subsidiarietat, és a dir que qui pugui fer una cosa que te encomanada a la seva responsabilitat, no esperi delegar-ho a un altre; i el de la responsabilitat per atendre el millor possible la tasca encomanada. Segurament pot ser bo anar intercanviant llocs de responsabilitat entre els membres de la comunitat, però també és cert que no pas tothom està capacitat per a fer-ho tot o per a assumir segons quines taques i això limita el marge de maniobra a l’hora de distribuir les feines del monestir.

Tenim la llibertat de decisió que ens ha donat Déu el nostre creador. La llibertat és el poder, radicat en la raó i en la voluntat, d’obrar o de no obrar, de fer això o allò, d’executar així per si mateix accions deliberades. Pel lliure arbitri cadascun disposa de si mateix. La llibertat és en l’home una força de creixement i de maduració en la veritat i la bondat. La llibertat aconsegueix la seva perfecció quan està ordenada a Déu, la nostra benaurança. Fins que no arriba a trobar-se definitivament amb el seu bé últim que és Déu, la llibertat implica la possibilitat de triar entre el bé i el mal, i per tant, de créixer en perfecció o de flaquejar i pecar. La llibertat caracteritza els actes pròpiament humans. Es converteix en font de lloança o de retret, de mèrit o de demèrit. En la mesura en què l’home fa més el bé, es va fent també més lliure. No hi ha veritable llibertat sinó en el servei del bé i de la justícia. L’elecció de la desobediència i del mal és un abús de la llibertat i condueix a l’esclavitud del pecat (CEC 1731-1733).

La reflexió sobre la llibertat personal que ens fa el Catecisme de l’Església Catòlica ve a to perquè no busquem excuses per evitar la nostra responsabilitat, defugint-la. Hi pot haver atenuants, certament, però és molt difícil que aconseguim refugiar-nos en un eximent de responsabilitat de manera tal que ens cobreixi la totalitat de les nostres mancances. Però per aconseguir fer el bé ens hem de confiar sempre a la misericòrdia de Déu, sols d’Ell ens pot venir la força per cercar-lo i fer-lo. Com escriu sant Elred: «cap miracle és més gran que aquella admirable transformació del nostre ésser, per la qual, en un moment, l’home d’impur es converteix en pur, en humil el superb, d’irascible en pacient, en sant d’impiu. Però que no s’adscrigui aquest miracle ni al predicador eloqüent, ni al qui porta als ulls dels homes una vida laudable, sinó que la lloança ha de recaure més aviat en aquell que, així com bufa on vol, així també bufa quan vol, i inspira el bé en la mesura que vol.» (Sermó sobre el rapte de Elies.)

Aquest capítol potser com cap altre podria ser també aplicat a la vida pública, on la corrupció, el desig de guany personal i tants altres vicis corrouen els fonaments de la nostra societat. Deia el Papa Francesc el dia del inici del seu pontificat: «Voldria demanar, si us plau, a tots els que ocupen llocs de responsabilitat en l’àmbit econòmic, polític o social, a tots els homes i dones de bona voluntat: siguem custodis, guardians de l’altre; no deixem que els signes de destrucció i de mort acompanyin el camí d’aquest món nostre. Però, per a custodiar, també hem de cuidar de nosaltres mateixos. Recordem que l’odi, l’enveja, la supèrbia embruten la vida. Custodiar vol dir llavors vigilar sobre els nostres sentiments, el nostre cor, perquè aquí és d’on surten les intencions bones i també les dolentes; les que construeixen i les que destrueixen.» (Homilia d’inici de Pontificat, 19 de març de 2013). Aprenguem dels nostres errors i potser també dels errors d’altri per intentar d’apropar-nos tant com puguem al ideal de monjo que sant Benet capítol rere capítol ens va marcant al llarg de la Regla, no anteposant mai res al Crist.