ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Joan Cassià que «tot l’edifici de les virtuts (es refereix a la tranquil·litat immòbil en la ment i a una inviolable puresa d’ànima) s’aixeca amb la finalitat d’arribar a la perfecció de la pregària. I és que si la pregària no sosté aquest edifici ni sosté totes les seves parts conjugables, unint-les entre si, no podrà ser aquest edifici, ferm i sòlid, ni subsistir per massa temps. Aquesta tranquil·litat estable i aquesta pregària contínua de la que parlem —escriu Joan Cassià— no pot adquirir-se sense aquestes virtuts; i aquestes virtuts, a la vegada, que són com els fonaments, no poden abastar-se sense la pregària.»

La pregària, sigui comunitària o personal, és un dels eixos, dels fonaments de la nostre vida com a monjos. Sant Benet hi insisteix molt en que no hi anteposem res, en que quan la campana ens hi convoca deixem el que estiguem fent per anar delerosos a l’ofici diví, a l’encontre del Senyor. En aquest capítol insisteix sobre el mateix, ens diu que fins i tot si estem lluny, per un motiu laboral justificat i entès així pel mateix abat, o si hem estat enviats de viatge, no ens hem d’oblidar mai de la pregària, que allí on ens trobem l’acomplim el millor que puguem, amb respecte davant de Déu, no negligint aquesta tasca com a servents del Senyor que som.

Tots un moment o altre hem fet l’experiència de pregar l’ofici diví al cotxe, en una àrea de servei d’una autopista, al tren, en un aeroport o en un hospital; és un moment de comunió amb Déu i amb la nostra comunitat de la que restem absents; acomplint-lo no deixem de dedicar la nostra jornada a Déu, siguem on siguem, fem el que fem. Notem que sant Benet insisteix en que els absents per treball tenen un impediment justificat per acudir a l’oratori, reconegut a més pel superior, i els qui estan de viatge hi ha estat enviats, no pas hi estan ni uns ni d’altres absents per iniciativa pròpia; per tant no entén una absència indeguda o negligent de l’ofici diví.

La pregària ens apropa a Déu, ens centra en Déu; la presència de Déu en la nostra vida no ens ha de semblar quelcom fora del nostre abast, un ideal inabastable. El podem fer present en la vida de cada dia, de manera planera, en l’ofici diví, en la Lectio i en el treball, en totes i cadascunes de les nostres activitats diàries, i sobretot i de manera fonamental en l’Eucaristia.

Un vida centrada en Crist i al servei de Crist. Som monjos, o intentem de viure com a monjos no pas a temps parcial, sinó full time, com es diu, tota la jornada, tota la nostra vida fins al final, un final que no és altra cosa que el començament de la vertadera vida en Crist. No és pas una tasca fàcil, potser ho és encara menys avui tal i com es mou la nostra societat, amb els paràmetres en que es mou. L’Església, les comunitats, els monestirs, no són ens aliens al nostre món, la gent que formem les comunitats som part del món i per tant portem a sobre els defectes de fàbrica de la societat a la que pertanyem. Veiem com per exemple l’Església es veu sacsejada pels impulsos, no pas sempre positius, que mouen el nostre món. Massa sovint s’empra per exemple la desqualificació, quan no l’insult, per atacar al Sant Pare o al col·legi episcopal. Sempre en podem discrepar, mantenir opinions no coincidents, però no oblidem mai que la mateixa doctrina de l’Església ens convida a reconèixer en el successor de Pere o en el col·legi apostòlic precisament això, la continuïtat de l’Església. També hem de tenir present que som monjos quan expressem les nostres opinions al respecte; avui és un bisbe, demà en serà un altre; avui és un Papa i demà un altre; però tots son anelles en la vida d’una Església que ve de Crist i va cap a Crist. Ho deia el Papa Francesc el dia de Pentecosta «En lloc de buscar l’Esperit tractem de mantenir-nos a flotació, pensant que tot anirà millor si s’acaba aquest problema, si ja no veig a aquesta persona, si es millora aquesta situació. Però això és romandre en la superfície: una vegada que acaba un problema, en vindrà un altre i la inquietud tornarà. El camí per a tenir tranquil·litat no està a allunyar-nos dels que pensen diferent a nosaltres, no és resolent el problema del moment com tindrem pau. El punt d’inflexió és la pau de Jesús, és l’harmonia de l’Esperit. (...) Està de moda adjectivar, lamentablement també insultar. Podem dir que vivim en una cultura de l’adjectiu que oblida el substantiu de les coses; i també en una cultura de l’insult, que és la primera resposta a una opinió que jo no comparteixo - diu el Papa -. Després ens adonem que fa mal, tant al qui és insultat com també al qui insulta. Retornant mal per mal, passant de víctimes a botxins, no es viu bé. Per a ser espirituals, per a trobar l’harmonia de l’Esperit, hem de posar la seva mirada per sobre de la nostra. Llavors tot canvia i amb l’ajut de l’Esperit, l’Església és el Poble sant de Déu.» (9 de juny de 2019). A assolir aquest objectiu ens hi ajuda i molt la pregària, la centralitat de Crist en la nostra vida i l’escolta atenta de la seva Paraula. Sant Benet ens convida avui a no oblidar-ho ni negligir-ho mai, ni de viatge ni de lluny estant del monestir, per qualsevol motiu que sigui. La fidelitat a la pregària és l’indicador més fiable de la fidelitat a la nostra vida de monjos, de la nostra fidelitat al Crist.