LA INSTITUCIÓ DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 64

1 En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma que sigui constituït aquell que tota la comunitat s’hagi elegit de comú acord segons el temor de Déu, o bé només una part de la comunitat, ni que sigui petita, però amb més bon criteri. 2 L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del qui hagi de ser instituït, encara que sigui l’últim per ordre de comunitat. 3 Però fins en el cas que tota la comunitat elegís amb un mateix criteri una persona que consentís als seus desordres —Déu ens en guard—, 4 i aquests desordres arriben d’alguna manera a coneixença del bisbe de la diòcesi a la qual pertany aquell lloc, o dels abats o dels cristians veïns, 5 que impedeixin que prevalgui la conspiració dels dolents i estableixin un administrador digne per a la casa de Déu, 6 sabent que n’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció pura i per zel de Déu, i que, al contrari, cometran un pecat si ho negligeixen. 7 El qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seva administració. 8 Que sàpiga que més li pertoca servir que manar. 9 Cal, doncs, que sigui docte en la llei divina, perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles; desinteressat, sobri, misericordiós, 10 i que sempre faci prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també ho obtingui per a ell. 11 Ha d’avorrir els vicis i estimar els germans. 12 En la correcció ha d’obrar amb prudència i no fer «de res massa», no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas. 13 Que no perdi mai de vista la seva feblesa, i que es recordi que no s’ha de trencar la canya esquerdada. 14 Amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú, tal com ja hem dit. 15 I que miri de ser més estimat que temut. 16 Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelós ni massa suspicaç; si no, mai no tindrà pau. 17 Ha de ser previsor i considerat en els seus manaments, i, tant si allò que mana es refereix a Déu com si es refereix a aquest món , que ho miri i ho temperi 18 pensant en la discreció del sant Jacob, que deia: «Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se’m moriran tots en un dia». 19 Prenent, doncs, aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuts, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere. 20 I sobretot, que mantingui en tots els seus punts aquesta Regla, 21 per tal que, després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys: 22 «En veritat us dic —afirma— que el va posar al cap de tots els seus béns».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El capítol 64 és el segon dels que sant Benet dedica específicament a l’abat, juntament amb el capítol 2; tenint present que al llarg de tota la Regla aquesta figura hi és omnipresent en els seus comentaris. Aquest capítol en concret està dividit en dos grans parts, la primera dedicada a l’elecció de l’abat, el que s’ha traduït com a institució, i la segona al que aquest ha de pensar i ha de tenir present com a pautes d’actuació. El títol correspon a la primera part però sant Benet no vol deixar passar l’oportunitat de reflexionar de nou sobre la tasca abacial i donar els seus encertats consells.

En la Regla del Mestre la elecció de l’abat estava en mans de l’anterior abat, per tant sant Benet dona un pas important en la democratització d’aquesta institució. Sant Gregori de Niça ja havia advertit dels perills que una metodologia com la de la Regla del Mestre suposava, en concret fa una referència explícita a que això podia suposar cercar la gloria humana, agradar als altres abans que agradar a Déu. Segurament és una de les raons, però no pas l’única que mou a sant Benet a cercar un altre sistema per proveir el càrrec d’abat on el paper de la comunitat sigui determinant, per damunt del bisbe fins i tot. Hi posa però uns límits, no tant a l’elecció en si com a la possible maquinació per l’elecció de cara a una actuació posterior dirigida a cercar una vida comunitària en desordre, una relaxació podríem dir, fet que motivaria i justificaria l’actuació del bisbe o dels abats, o fins i tot dels cristians veïns, diu textualment, per tal de restablir la fidelitat en el seguiment de la Regla. Sant Benet creu en una vocació madura, lliure i decidida; però sap també que hi ha el risc de caure en la temptació del desencís i la comoditat. Com diu sant Agustí en la lectura que escoltem a la col·lació: «No tingueu per cosa gran ser escoltats en la vostra voluntat, considereu gran, veritablement gran, ser escoltats en allò que us és de profit.» (Sermó 354,7).

Queda clar per sant Benet que l’abat, com tota la comunitat, té per missió fonamental el manteniment de l’esperit de seguiment de la Regla i que si això no és produeix, Déu ens en guard diu sant Benet, cal recuperar el més aviat possible l’aplicació de la Regla. Sant Benet parla de conspiració dels dolents i estableix doncs un sistema d’institució però també de control: Primer una elecció per part de la comunitat, o per una part d’aquesta amb mèrits de vida i saviesa de doctrina, cosa que no queda molt clara com fer realitat ni com avaluar aquests mèrits i saviesa, i de l’altra un control episcopal, sempre guiat per una intenció pura i pel zel de Déu. Aquest control, en el cas del nostre Orde, és un dels eixos de la Carta Caritatis de la que aquest any estem celebrant el novè centenari.

Dom Guillaume, abat de Mont des Cats parla en el seu comentari d’aquest capítol del difícil equilibri entre nous projectes comunitaris i el manteniment de la pau, amb el risc de caure en un cert victimisme i un cert desencoratjament. Seria la mateixa trajectòria que l’abat Cassià comenta quan parla del bon zel respecte a tot monjo i que pot afectar a tota responsabilitat o càrrec dins la comunitat: una fase eufòrica, una de desencís i una tercera, necessària però a la que no tothom arriba, d’equilibri. Per ajudar a aquest equilibri sant Benet enumera un seguit de condicions o de consells que es poden resumir en no perdre mai de vista la pròpia feblesa i en mantenir la pau interior, que es pot traduir per no abandonar-se espiritualment. D’aquest objectiu se’n deriven tots els consells concrets: més servir que manar, desinteressat, sobri, misericordiós, avorridor dels vicis, previsor i alhora fugir de la turbulència, del neguit, de l’exageració, de l’obstinació, de la gelosia, de l’excessiva suspicàcia. A Crist ens hi acostem cadascú a la nostra manera, amb el nostre ritme; aquets és un altre dels temes claus d’aquest capítol demanar a cadascú d’acord amb les seves possibilitats per tal d’una banda de no angoixar o no carregar excessivament i de l’altra de no deixar créixer els vicis; un equilibri, que siguem realistes, no és pas fàcil.

Sant Benet no ho posa pas senzill marcant un perfil al que és difícil arribar partint de les pròpies febleses, tant físiques com morals, però surt en ajuda amb un consell final fonamental i és el de mantenir, sobretot afegeix, tots els punts de la Regla. Tenim doncs en la Regla, tots plegats, el full de ruta de la nostra vida, això no vol pas dir que ja d’antuvi siguem capaços d’acomplir-la no diguem en la seva totalitat sinó ni tant sols en una part, però això no significa que no sapiguem que hauríem de fer, quin ha de ser el nostre comportament i sobretot quin és el nostre objectiu, cercar Crist tots junts perquè ens dugui a la vida eterna. Ja sabem prou bé que la Regla no és un fi en si mateixa, sant Benet ens diu que no és sinó un començ en la vida monàstica, una honestedat de costums; el seu sentit és encaminar al monjo, per a obrir-li horitzons infinits de doctrina i de virtut i així qui la practiqui aconseguirà, amb l’ajuda de Déu, la pàtria celestial cap a la qual ens dirigim o ens hem de voler dirigir al menys.

Per aquesta raó fonamental, que no hem de perdre mai de vista com l’objectiu de la nostra vida, anar cap a Crist; és pel que sant Benet demana que l’abat poui en la llei divina, de la que la Regla ve a ser com un manual d’accions concretes. Evangeli i Regla són els dos textos fonamentals que han de guiar la nostra vida cap a Crist.