diumenge, 22 de setembre de 2019

QUE S’OBEEIXIN ELS UNS ALS ALTRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 71

1 El bé de l’obediència, no sols l’han de prestar tots a l’abat, sinó que també els germans s’han d’obeir els uns als altres, 2 sabent que per aquest camí de l’obediència aniran cap a Déu. 3 Posant, doncs, en primer lloc el manament de l’abat o dels priors per ell constituïts, al qual no permetem que s’anteposin manaments particulars, 4 fora d’això, que tots els joves obeeixin els seus ancians amb tota caritat i sol·licitud. 5 Si es trobava algú que hi fos rebel, se l’ha de castigar. 6 I si cap germà per algun motiu, per petit que sigui, és corregit d’una manera o altra per l’abat o per qualsevol ancià seu, 7 o bé si nota que l’ànim de qualsevol ancià està mínimament irritat en contra seu o està disgustat, ni que sigui una mica, 8 a l’instant, sense esperar gens, que es prostri a terra, i així resti ajagut als seus peus donant satisfacció, fins que amb un mot de benedicció passi aquell enuig. 9 Si algú refusava de fer-ho, que se’l sotmeti a un càstig corporal, o bé, si és contumaç, que sigui expulsat del monestir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En la darrera part de la Regla sant Benet ens dona un seguit de recomanacions finals a mena de recapitulació. Ens parla de que si creiem que el que ens demanen és una cosa impossible de fer, si ho creiem fora del nostre abast, això no ha d’impedir-nos d’intentar d’acomplir-ho; tot seguit ens diu que no hem de defensar ni encara menys agredir a un germà de comunitat, per concloure parlant-nos de l’obediència i del bon zel, aquest darrer capítol resumeix tota la Regla en 12 versets.

L’obediència està molt present al llarg de tota la Regla, obediència a l’abat, als degans, en definitiva a Crist. A Crist creiem tots obeir-lo puntualment, però certament no és fàcil interpretar el que ens vol dir i podem estar temptats d’entendre com a voluntat seva allò que ens és grat i estar certs de que fem la seva voluntat quan de fet fem la nostra. Però tampoc no està exempt de dificultat interpretar el que ens diuen els altres com a voluntat de Déu perquè la major part de les vegades hi creiem veure una voluntat particular quan no un caprici. Destaquem que en aquest capítol sant Benet ens parla d’obeir-nos els uns als altres, posant a l’abat, al prior i als ancians en un lloc destacat a qui obeir però que l’obediència, en definitiva, és el camí que porta a Déu, no pas a satisfer els capricis dels altres o a guanyar-nos la seva voluntat o el seu afecte d’una manera esbiaixada, excessivament particular si volem dir-ho així.

Sant Benet ens acaba de parlar en els capítols anteriors de que ningú es prengui la llibertat de prendre partir a favor o en contra d’un germà de manera arbitraria, per tant no es tracta de seguir cap cabdill humà. Per sant Benet l’obediència és un bé i com a tal ens porta a Déu, no és un objectiu en sí mateixa sinó un mitjà que com tot ens ha de portar a Déu. Perquè la manera com podem escoltar la voluntat de Déu passa per escoltar la dels germans i alhora de ser conscients de que quan expressem la nostra pròpia voluntat aquesta no ha pas de diferir de la que creiem que és la voluntat de Déu. La vida comunitària no és fàcil, sovint correm el perill de caure en la temptació del rebuig; ens comença molestant com passa les pàgines el del costat i acaba molestant-nos fins i tot que respiri, creient-nos màrtirs per haver de suportar-ho sense tenir mai present les nostres de febleses i perdent totalment la imatge de Crist en el germà, que és molt més greu. No és aquesta la indignació de la que parla sant Benet sinó d’una de justificada, de legítima; perquè el que no podem pretendre és tenir aduladors o palmeros, que es diu al sud, i no germans de comunitat; si caiem en aquest parany avui ens farà nosa un germà i demà un altre; perquè al cap i a la fi el que succeeix és que no estem bé nosaltres espiritualment, la nostra relació amb Déu no va bé.

Aquest capítol és en certa manera reversible, intentem esbrinar la voluntat de Déu a través dels altres i alhora ens hem de sentir nosaltres mateixos transmissors de la voluntat de Déu i per tant intentar evitar que el que surt de la nostra boca sigui exclusivament el nostre voler o, Déu no ho vulgui, el nostre caprici. Massa sovint diem “cal fer tal cosa”, quan potser seria més adequat dir “jo crec o és la meva opinió que potser s’hauria de fer això” i no caure en aquella dita castellana de “dijolo Blas punto redondo”.

L’obediència no té bona premsa avui en dia, perquè aquest concepte ha viscut un procés diríem de perversió del terme. Ho podem associar a una mena d’obediència cega, frustrant, anihiladora. Certament els règims autoritaris, d’un signe o d’un altre, que el món ha viscut al llarg del segle XX ens han transmès aquest terme sota la idea o el concepte d’una obediència en nom de la qual s’han comés vertaderes atrocitats, autèntics crims contra la humanitat davant dels quals els seus executors directes podien esgrimir l’argument de l’obediència deguda als seus autors intel·lectuals. No és pas d’aquesta obediència de la que ens parla sant Benet sinó d’una obediència responsable i molt més alliberadora que no pas destructora de la nostra voluntat, perquè l’obediència per sant Benet és sempre una obediència a Déu, exercida per persones amb temor de Déu, que ja sabem que no vol pas dir por a o de Déu ans al contrari, i és una obediència autònoma i independent, en definitiva lliure.

L’objectiu de sant Benet ens pot semblar tant impossible com la quadratura del cercle, restar el que som i alhora esdevenir totalment altres a imatge de Déu. No es tracta d’un rentat de cervell per part de cap altre germà, ni encara menys d’imposar-s’hi per obtenir la satisfacció del propi voler; ans al contrari es tracta sempre d’apartar l’egoisme, l’orgull, l’autosuficiència, l’autoafirmació per inserir-nos voluntàriament i lliurament en una comunitat que cerca Déu. L’obediència si es dirigeix cap a Déu allibera, si se sotmet al caprici humà mata tota esperança de Déu. L’obediència mútua si es llegeix aquest text d’una manera superficial i ràpida, hom té la impressió que és simplement un exercici de poder i d’autoritat per part de l’ancià que al cap i a la fi sols cerca un gest d’humiliació per part dels més joves, una mena de veterania malsana en un estil més propi dels exèrcits o dels col·legis majors de fa uns anys, que d’avui en dia. En realitat, ens parla de la relació mútua de que quan detectem o provoquem en l’ànim de l’altre irritació o disgust ira o indignació hi hagi una actitud respectuosa i reparadora; sempre que sigui un disgust legítim no pas arbitrari. Al cap i a la fi això és la conversió, perquè arribem al monestir per convertir-nos, per deixar-nos transformar gradualment a imatge de Crist, per descobrir la seva voluntat i conformar-hi la nostra. No pas per conformar a tota la comunitat a la nostra voluntat, ni per esgrimir tothora greuges, a vegades tant passats que la pols del temps n’ha enterbolit el record serè i sols ha restat el rancor. Ens hem reunit en comunitat cridats per Crist, intentem cercar-lo junts, dia rere dia, any rere any, i això demana respecte entre nosaltres, paciència. Aquest respecte no es limita a les bones maneres, tot i que són molt importants. Aquest respecte implica cercar la voluntat de Crist pels signes dels que tenim més a la vora. Sant Benet no ens demana que ens mirem tant sols a nosaltres mateixos, no vol pas que ens posem de model, per pròpia voluntat, sinó intentar, si més no intentar-ho, acomodar la nostra voluntat a la de Crist. Escriu sant Bernat que alguns en lloc de seguir a Crist, fugen d’ell. Altres en seguir-lo, pretenen anar-li al davant marcant-li ells el camí; altres el segueixen però no l’abasten mai i finalment alguns el segueixen i el troben. El nostre progrés consisteix en no imaginar-nos mai que hem aconseguit arribar a la meta. Mirar d’aconseguir sempre al qui tenim al davant, al Crist, tractant de superar-nos sense parar i posant sempre la nostra imperfecció a la mirada misericordiosa de Déu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada