LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La humilitat és la virtut que consisteix en el coneixement de les pròpies limitacions i debilitats i en l’obrar d’acord amb aquest coneixement. La humiliació pot ser definida com l’abatiment de l’orgull i l’altivesa, passar per una situació en la que la dignitat pateixi un menyscapte o també fer actes d’humilitat. Sant Benet ens proposa en aquest setè graó de la humilitat, al bell mig de l’escala, que passem a l’acció.

Ésser humiliat no significa necessàriament humilitat, moltes persones veuen arreu del món humiliada la seva dignitat humana, també molts col·lectius i molts pobles; uns suportant-ho amb paciència, d’altres amb joia fins i tot, i molts amb desesperació. El que sant Benet ens proposa en aquest text no és la humiliació per la humiliació, sinó la humiliació que es bescanvia en humilitat. Sentíem aquets dies en la lectura de l’hora de sopar dir a Mariano Sedano que «el procés de purificació és necessari, però no és la simple purificació allò que fa l’home pur. El que el fa pur no és allò de què es buida o neteja, sinó allò de què s’omple: la plenitud de la gràcia i la inhabitació de l’Esperit Sant». La humilitat com a concepte es transforma en acció, en realitat humiliant-nos. No és fàcil que puguem arribar a entendre que humiliar-nos, sentir-nos humiliats, ens sigui un bé que ens permeti aprendre dels manaments del Senyor, dient com ens diu l’Apòstol «quan sóc feble és quan sóc realment fort.» (2Co 12,10).

Cercant el sentit en l’Escriptura sant Benet, com sant Bernat, ens proposen el model de Crist. «Era la festa de la Pasqua, quan Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d’aquest món al Pare; aleshores Ell que havia estimat els seus que eren al món els estimà fins a l’extrem i mentre sopaven s’aixecà de la taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola i tirant aigua en un gibrell es posa a rentar els peus dels seus deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida». Ens ho relata el quart evangelista (cf. Jn 13,1-10). Jesús, el Senyor, ens mostra la humilitat del qui, essent Fill de Déu, s’ajup, s’aclofa fins a terra (cf. Sl 10,10) davant dels deixebles. Poc després del sopar a l’altra banda del torrent de Cedró, on hi havia un hort on s’hi reunien sovint, Jesús prega al Pare amb humilitat de fill. Dos moments claus en el relat de la passió del Senyor que preparen l’escena de la humiliació suprema, de la passió i crucifixió. Escriu el Siràcida que «a vegades la glòria t’humilia; però, altres vegades, la humiliació es converteix en honor» (Sir 20,11). Humiliant-se en la creu Crist es glorificà i ens mostrà el camí de la glòria que és la resurrecció, la victòria sobre la mort, aquella vida on no hi ha altra humiliació que la joia de sentir-se prop de Déu.

«Hi ha una humilitat que és la que engendra en nosaltres la veritat, que està al cap i a la fi mancada de calor i d’ardor. En canvi n’hi ha una altra que és engendrada per la caritat. La primera neix del intel·lecte, la segona del cor». Ens ho explica sant Bernat quan ens diu que tan sols la que neix de la caritat, ho fa seguint les petjades de Crist.

Cal anar una mica més enllà del llenguatge un xic desagradable d’aquest graó per trobar-hi tota la seva bellesa espiritual. Per entendre-la, cal tenir en compte l’objectiu que cerca, i aquest objectiu és la nostra transformació gradual vers la imatge de Crist, perquè abans que el Crist gloriós de la resurrecció hi ha el sofriment de Crist a la creu. Sant Benet ens convida aquí als monjos a alliberar-nos de nosaltres mateixos per arribar a la plena maduresa espiritual i humana, a estar en silenci davant de Déu tal com som, amb les nostres debilitats, certament, però també amb la nostra dignitat de fills de Déu i la joia de ser rebuts com el fill pròdig en els braços del Pare. Acceptar-nos humilment tal com som, amb les nostres qualitats i limitacions, és el primer pas en qualsevol procés de creixement humà i espiritual.

A la vida de qualsevol persona, després de totes les il·lusions que són pròpies de l’adolescència, una adolescència que ens pot durar molt de temps i, en alguns casos, tota la vida; arriba un determinat moment, en què hem d’adquirir un clar sentit d’identitat i de les nostres pròpies limitacions davant de Déu i dels homes. Hi podem arribar gradualment; o bé amb una conversió radical que pot ser, per exemple, en el moment en què acceptem un greu error, una fallada, reconeguda i assumida, una malaltia greu, un contratemps. En qualsevol dels casos cal assumir la nostra pròpia realitat i començar de nou, amb simplicitat, sense falsa humilitat, servint Déu i els altres, sense caure en un pou sense fons d’il·lusions doloroses i de fugaces i frustrades ambicions. Mentre no ens acceptem humilment tal com som, tant més difícil ens serà d’acceptar que no som tota la realitat, que en som només una part, i que la fe consisteix a veure i escoltar la realitat com a expressió de la veu de Déu.

La conversió que ens demana sant Benet és superar les actituds infantils d’una vida centrada en nosaltres mateixos, per a desempallegar-nos de la fàcil temptació de donar la culpa als altres dels nostres propis errors. Ens demana no dependre de l’apreciació dels altres que ens condueix alternativament de l’eufòria a la depressió, però prenent consciència de les nostres pròpies mancances, sense exagerar-les ni minimitzar-les; i sempre en el camí de la conversió, no per obstinació, sinó amb una actitud de confiança humil i forta. No veient-nos a nosaltres mateixos com el centre del món, sinó més aviat veient en la nostra vida la possibilitat, el regal de participar del misteri de l’amor de Déu. Quan no fem aquest pas de conversió, tot se’ns fa cada cop més difícil i feixuc. Ens creem un buit emocional i una necessitat de reconeixement, de privilegis, de demostració de confiança per part dels altres, i com a conseqüència de tot plegat, sovint se’ns crea una sensació de fracàs i de ser tractats injustament pels nostres germans.

La simple acceptació de la nostra realitat personal, amb els nostres talents i limitacions, no únicament ens donarà una gran llibertat interior, sinó que ens ajudarà a servir la comunitat, amb aquell bon zel de què ens parla sant Benet en el capítol 72 de la Regla. Ens cal viure, almenys, una part, alguna cosa d’aquest setè graó de la humilitat per poder practicar el bon zel i per acabar no anteposant res al Crist (RB 72,11).