ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En aquest capítol sant Benet ens presenta tres temes importants. En primer lloc ens parla del treball ben fet, en fer el perfil del porter del monestir, que és el centre i el títol del capítol. Ens diu que el porter ha de ser algú de seny, madur, que no rondi, sempre a punt de fer un encàrrec i que ho faci tot de pressa i amb fervor de la caritat. Això pot ser aplicable a qualsevol ofici o servei comunitari; en una línia similar ens parla en altres capítols del majordom, dels encarregats de la cuina, de l’hostatger, dels artesans, del prior i no cal dir de l’abat. Sant Benet avui no entendria —per posar diferents absurds— que qui està a la porteria, per exemple, restés impàvid davant un telèfon que sona, sense tenir cap intenció de contestar-lo, d’algú que, rebent un encàrrec, ni l’anotés ni el passés mai al destinatari; com no entendria, per exemple, un carter que perdés voluntàriament correspondència o obrís cartes per assabentar-se d’un contingut no pas destinat a ell; no entendria tampoc, per posar un altre absurd, un bugader que taqués o llancés la roba en lloc de netejar-la, un cuiner que per costum deixés caure tot el pot de la sal a l’olla, un hostatger que deixés els hostes a la serena, un bibliotecari que guixés els llibres o n’arrenqués pàgines o un majordom que destinés els diners de la comunitat a satisfer capricis personals. I sant Benet faria bé de no entendre-ho, perquè cap monjo no ha de fer ni faria mai de la vida res d’igual, perquè és responsable i mai ningú, Déu ni ho vulgui ni ho permeti, cauria en aquesta mena d’actituds, tot i que pogués sentir-ne la temptació. Sabem que si hi caigués seria responsable dels seus actes i no pas per por d’ésser descoberts, sinó per temor de Déu, la podem vèncer i actuar com cal. Ens deia avui sant Joan Crisòstom en un bell sermó que hem sentit a Matines que el mal que puguem fer recau damunt nostre, i som nosaltres sols qui en sofrim les conseqüències. El que aquí sant Benet ens diu del porter és aplicable a qualsevol altra tasca o responsabilitat, també quan disposa que, si cal, s’ha d’ajudar qui es pugui veure desbordat pel treball en un moment o altre: solidaritat com a principi de la vida comunitària, ben lluny doncs del «ja s’ho faran» que ens apareix sovint a la boca com a temptació. Afortunadament, pel que fa al porter, els qui fan aquest servei a la comunitat habitualment o en dies festius són monjos de seny i sempre amatents i servicials, i no cauen en la desídia, la negligència o la ineptitud voluntàriament cercada, ans al contrari són diligents i una bona imatge de la comunitat. Ja he comentat més d’un cop la gran feina que es fa a la bugaderia i també a l’hostatgeria interna, o la bona feina que fa el carter, els cuiners, el bibliotecari i qualsevol altre. Hem de ser conscients que la feina ben feta no posa fronteres a la nostra vida i la feina mal feta no te futur monàstic, per fer un paral·lel amb una campanya institucional de ja fa uns anys.

A part de les consideracions sobre la tasca del porter, en els darrers versets, primer ens parla d’un altra tema molt important en la vida monàstica. Al llarg de la Regla sant Benet hi insisteix sovint; com ho fa amb el tema de la murmuració, perquè sap que som pobres homes febles, que caiem un cop i un altre sempre en les mateixes temptacions, si no és que les augmentem amb els anys. Ens parla en concret de no cercar fora del monestir allò que no tenim cap necessitat de cercar-hi. Cal tenir doncs dins el monestir el necessari per no tenir la temptació de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les nostres ànimes rondar indegudament fora del clos del monestir. Tenir-hi allò necessari, això vol dir que sant Benet ens alerta que no hem de tenir per caprici allò que voldríem tenir, sinó allò que necessitem realment. Sempre que algú demana quelcom, si la seva petició té un mínim de sentit i diria que quasi sempre el té i que si no el té entén bé les raons per no accedir a la seva petició, se li proporciona o compra allò que li calgui. Però a vegades podem tenir la temptació de caure en l’infantilisme de fer les coses d’amagatotis, aleshores, però, succeeix que també massa sovint caiem també en la temptació de la supèrbia i ho acabem explicant a algú altre, potser, Déu no ho vulgui, algú de fora del monestir, i a la fi, no en dubtem mai, s’acaba sabent més d’hora que tard. Sempre que em ve algun monjo demanant si pot tenir tal o tal altra cosa, o acceptar-la perquè li ofereixen, crec que mai li he negat, perquè sempre han estat peticions raonables; potser deuen ser les no raonables les que no m’arriben. Aleshores de nou s’escau la frase que sentíem aquest matí d’un sermó de sant Joan Crisòstom, «que el mal que puguem fer recau damunt nostre, i som nosaltres sols qui en sofrim les conseqüències». El perill del consumisme, el perill de sortir per la plaça anant a la recerca d’algú amb qui parlar i tantes altres temptacions, sempre ens ronden; no és fàcil lluitar-hi, ens hi hem d’escarrassar. Està clar que això demana l’ajut de l’Esperit perquè ens doni força de voluntat, propòsit d’esmena i no pas complaença, no diria potser en la culpa, però si en la falta a la Regla. Sant Benet coneix bé les nostres febleses i al llarg del text de la Regla ens prevé un cop i un altre contra les que ell sap més habituals.

El segon punt que sant Benet ens aporta en els versets finals és precisament la importància del coneixement de la Regla. Ens diu que la Regla es llegeixi diàriament en comunitat, perquè ningú, cap germà no pugui al·legar ignorància. La Regla ha de ser el nostre llibre de capçalera, és el manual pràctic d’aplicació en la nostra vida i en la de la comunitat dels manaments evangèlics, el llibre d’estil de la vida monàstica. Clar que sempre podem caure en el «a mi que m’han d’explicar» si fa tants anys que la sento, podem sentir-la, certament, però podem no escoltar-la. La Regla sempre és nova, diria que com l’Evangeli, sempre ens descobreix quelcom de nou, i reconeixem-ho, sempre ens fa enrojolar de vergonya quan en sentir-la ens n’adonem del lluny que estem de practicar tantes i tantes coses de les que ens diu. Com deia l’apòstol ens n’adonem de que «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria» (Rm 7,19). Escoltem la Regla cada dia al vespre, està clar que ho fem els qui assistim a la col·lació, perquè si no hi anem podem portar anys sense escoltar-la i sols sentint-la el diumenge, potser pensant que passi ràpid per poder anar a esmorzar d’una vegada i intentant desconnectar per no aguantar a més el feixuc xàfec del comentari posterior.

Deia el nostre Abat general al Capítol General de l’OCSO aquest darrer dilluns que la nostra vida: «no és una vida de somnis, una supervivència senzilla o, sobretot, una vida còmoda que es realitza en la immanència, sinó una vida hic et nunc (aquí i ara), un tast de la vida eterna que comença en la vida actual». En la Regla tenim una gran ajuda, no ens cansem mai d’aprofundir-hi.