LA TAULA DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 56

1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens presenta aquí de nou la sol·licitud que cal tenir amb els hostes; una hospitalitat cordial i diligent i alhora prudent, continguda i limitada als qui els està assignada aquesta tasca d’acolliment. Com recorda l’abat Cassià Maria Just, «cal que la comunitat perseveri en el seu ambient de silenci i de treball; per això sols aquells que en reben l’encàrrec s’han de dedicar als hostes. Els guies espirituals improvisats que actuen pel seu propi compte, no donem mai bon resultat». «Generalment —són paraules de l’abat Cassià— es tracta de persones immadures que sota l’aparença d’un zel pastoral, sols aparent, cerquen instintivament omplir un buit afectiu». Sant Benet és contundent al respecte i l’abat Cassià al seu comentari, com veiem, també és bastant dur, deu ser cosa de l’experiència viscuda.

L’hospitalitat l’hem de practicar amb esperit de generositat i alhora de contenció; sols així pot ser font de gràcia tant per als hostes com per a la mateixa comunitat. Sobretot compartint l’experiència de la pregària que alhora enriqueix l’hoste i la mateixa comunitat. Potser sovint, Déu no ho vulgui, qui ni tan sols comparteix la pregària amb la comunitat, està prompte a compartir tertúlia amb els hostes allí on no toca, quan no toca i per qui no li toca pas de fer-ho en qualsevol cas. Per exemple un hoste no ha de restar al refetor un cop finit l’àpat i feta la benedicció final parlant amb cap monjo; si té necessitat de fer-ho, per exemple amb l’hostatger, ho pot fer al calefactor, vora el templet, en un racó del refetor, sempre amb discreció. Certament l’hostatger així ho comunica als hostes, així està escrit en les indicacions a les cel·les dels hostes però nosaltres ens entestem a no ajudar ni l’hoste ni l’hostatger i no ho respectem. Si compartim els àpats amb els hostes és perquè comparteixin el silenci i la lectura, no té cap sentit que un cop acabat, com si d’una obra de teatre es tractés, ens afanyem a trencar el silenci. Un cop finit l’àpat la comunitat i els hostes sortim del refetor ordenadament llevat d’aquells membres de la comunitat que tenen una tasca concreta assignada i que es queden per fer-la amb un cert grau de silenci. Si ens cal dir alguna cosa ho podem fer en un lloc discret i no ens faci mandra o vergonya si algun hoste se’ns dirigeix de portar-lo fora del refetor ja sigui al templet, al calefactor o a la sala de visites o als bancs del passeig; més d’una vegada a tots se’ns fa feixuc dir-li a l’hoste però segurament si ho fem ens ho agraeixi. L’altra dia un hoste em comentava que havia escoltat del mateix hostatger i havia llegit a la seva cel·la les normes que assenyadament aquest hi ha posat, és a dir que mantingués el silenci i no abordés els monjos; em confessava que tot just sortir de la cel·la un monjo a qui sols coneixia de vista, l’havia abordat a ell i que ho trobava vertaderament una contradicció que fóssim nosaltres els primers en trencar una norma que nosaltres mateixos, seguint la Regla, ens hem compromès a seguir i demanem que segueixin als hostes que ens venen.

D’altra banda, en el context actual, els hostes valoren i prefereixen més de compartir amb la comunitat els àpats al refetor més que no pas un àpat al marge de la comunitat; segurament aquesta praxi, que de fa ja anys també es practica a casa nostra, pot ser més profitosa sobretot per als hostes, però també ho és pel mateix abat o l’hostatger que no es veuen obligats a apartar-se del ritme comunitari.

L’abat no està pas dispensat de la vida comuna, perquè ningú, cap membre de la comunitat, a no ser que per un impediment físic reconegut li hi autoritzi l’abat, està dispensat de seguir el ritme de la vida comunitària; de matines a completes, en l’ofici comú i en la lectio divina, en el treball i en els àpats al refetor. Potser alguns podem portar a la fi anys de professió monàstica, però ja no és tan segur que siguin anys de vida monàstica. Si establíssim la vida monàstica, per fer un paral·lel, amb una mena de carnet de punts, potser, Déu no ho vulgui, correríem el risc, si ens anem descomptant un punt per cada manca que fem a la pregària, al refetor o a la recreació, d’arribar potser a un saldo negatiu; i així amb d’altres aspectes on tots fallem.

Com escrivia el P. Berginaud ja fa uns anys, el monjo no anirà a l’hostatgeria sinó per la necessitat d’acomplir per obediència una ordre de l’abat, i no cercarà ocasió de compartir objectes o regals, ni invitacions ni dins ni fora del monestir. Pot semblar un capítol lligat a una situació cultural obsoleta. Perquè cerquem que la Regla doni respostes a les nostres preguntes contemporànies i, per tant, correm el risc de deixar de banda tot allò que ja no considerem d’actualitat. Si triem només els passatges que creiem que ens parlen avui, parlem en realitat amb nosaltres mateixos, feliços de sentir-li dir a sant Benet allò que ens agrada de sentir. Pot passar el mateix amb l’Escriptura, si hi volem trobar només allò que considerem correcte.

Sant Benet sempre és actual, tots els capítols de la Regla ho són llegits amb esperit d’escolta; així per exemple està sempre preocupat per mantenir l’equilibri i, per tant, la tensió, entre pols diferents i complementaris com la solitud i la comunió. La solitud no és aïllament. Els monjos ho deixem tot per seguir Crist, que ens ha cridat per seguir-lo en un camí de renúncia, pregària i ascetisme. Però això no és pas un rebuig del món perquè aquest món és el que Déu ha creat, estima, hi ha enviat al seu Fill i pel qual Crist ha mort. El monjo té contacte amb l’exterior del monestir, físic i també virtual avui dia, i sant Benet ha legislat a bastament sobre aquest tema, com hem vist en capítols anteriors.

Avui ens torna parlar de les persones de l’exterior que arriben al monestir. El principi espiritual bàsic aquí és que hostes i pelegrins s’han de rebre com el Crist, amb respecte i sense alterar la nostra vida o fent-ho amb prudència per aquells a qui se’ls ha assignat. En concret apareix la referència bíblica dels àpats com una forma de comunió. En la vida monàstica segons sant Benet els àpats tenen una gran importància. Certament aquest punt precís ja no es practica avui en dia, però la idea de fons d’aquesta prescripció de sant Benet és que quan algú arriba al monestir, arriba per conèixer una comunitat i, per tant, és la comunitat que el rep i és aconsellable que l’abat, o l’hostatger, que és l’únic a qui l’abat delega la funció, ho faci en nom de la comunitat; perquè els abats es van adonar molt d’hora que era preferible que confiessin aquesta tasca a l’hostatger, per no alterar el ritme de llur vida comunitària. Crist és sacramentalment present també en la comunitat reunida al refetor tal com a l’església, o en general al monestir. El mateix Crist rep posada, menja amb la comunitat. El mateix Crist és rebut en la persona del món que ens arriba amb les seves riqueses, els seus problemes i la seva pobresa. Aquí, com en tota la Regla, sant Benet espera de nosaltres una mirada de fe; la visió que s’endugui l’hoste pot ser decisiva de cara al fruit espiritual de la seva visita. Rebem-los amb esperit de generositat i alhora de contenció; sols així l’acolliment podrà ser font de gràcia tant per als hostes com per a la mateixa comunitat.