L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25

49,1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

48,14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 1 març 2020

La vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal. La Quaresma esdevé doncs un temps privilegiat, un temps per a viure amb intensitat, per a recuperar el pas perdut i per posar els ulls fits en l’objectiu, que no és altre que la Pasqua. És un temps que ens serveix com a exemple, com a model per tot el nostre camí en la vida monàstica; perquè el camí cap a la Pasqua és al començament forçosament estret, com ho és el de la vida monàstica i la meta en la nostra vida és la Pasqua definitiva per a cadascun de nosaltres, al final del camí, al final d’aquesta vida terrenal. Aquest paral·lelisme el podem anar veient en la mateixa litúrgia, aquest primer diumenge ens presenta l’episodi de les temptacions de Jesús, ben presents al llarg del nostre camí monàstic; temptació a caure en el tedi, en la rutina, en la mandra espiritual; unes temptacions que ens ajuden a vèncer-les la pregària, la lectura i la compunció de cor, com ens recomana avui sant Benet per a aquest temps quaresmal. I la lectura té aquest primer diumenge de Quaresma un paper central; el llibre que hem escollit ens ha d’ajudar a viure aquest temps amb especial intensitat; per això sant Benet ens diu que l’hem de llegir per ordre i tot sencer, sense distraccions.

La Quaresma per sant Benet, com el conjunt de la nostra vida, té una doble vessant; d’una banda la de la privació, l’abstinència, la compunció; però no per viure-les amb tristesa sinó amb esperança, com a eines en aquest viatge espiritual que ens ha de portar tots junts a la vida eterna i l’esperança és l’altra vessant, la més important. Ens deia avui sant Agustí a Matines que ens cal aprendre allò que hem de menysprear en aquesta vida i allò que hem d’esperar de l’altra (Carta 140).

Parem atenció a que sant Benet, com sempre, no generalitza sinó que està atent a les nostres debilitats, a les nostres febleses. Sap que viure tota la nostra vida com una Quaresma pot ser-nos ben difícil, sinó impossible. Per això no ens demana sols de mortificar-nos, sinó de convertir-nos, d’avançar en el camí cap a Déu, cercant aquella virtut que ens hem de delir per arribar-hi. D’aquí que ens exhorti a tenir especial cura durant la Quaresma de certes coses que, en la mesura del possible, hauríem de mantenir durant tot l’any. Aquestes coses són òbviament aquelles que sant Benet considera els elements essencials de la vida monàstica, i per extensió de tota la vida cristiana. Un primer aspecte, que les engloba totes, és cercar la puresa de la vida; cercar durant aquests dies, de disminuir el neguit d’altres moments. Una puresa que, en un sentit general i profund, correspon a la idea de sant Benet de simplicitat, de tenir clar el sentit de la nostra vida com a monjos, com a cristians; sense distraccions ni negligències.

Per aconseguir aquesta unitat, aquesta simplicitat o puresa de vida; cal intentar abstenir-nos de tots els vicis; utilitzant els mitjans esmentats, això és la pregària, la compunció, la lectura i l’abstinència. El context en què sant Benet esmenta aquests elements, de l’ascetisme que hauríem de practicar sempre, ens mostra que no són pas fins en sí mateixos, sinó mitjans que s’han d’utilitzar per assolir un cor ni dividit ni dispers. Si durant la Quaresma s’utilitzen de manera més intensiva aquestes eines, com si fos un banc de proves, una mica més enllà del que exigeix la Regla per a la resta de l’any, ha de ser sempre una decisió personal, lliure; perquè és quelcom que s’ofereix a Déu i el més important, l’únic que hem d’oferir a Déu és la nostra voluntat, el nostre amor. I aquesta ofrena només es pot fer amb joia; amb la joia de l’esperança pasqual.

Per a sant Benet, tota la vida monàstica tendeix, cap a la joia; ha de ser un desig de plenitud de la vida que només podem rebre de Déu per mitjà de la seva gràcia i per tant no podem exigir-lo, sinó tant sols desitjar-lo, demanar-lo. Desig de plenitud de vida, aspiració a transformar-nos cada cop més en imatge de Crist, i això sols pot créixer en nosaltres en tant que disminueixi el desig de satisfer les nostres pròpies apetències, aquelles que ens allunyen del desig de Déu; passant del nostre egocentrisme al cristocentrisme que ens hauria de guiar sempre. Com escoltàvem ahir en la lectura de les nostres constitucions; la nostra vida monàstica té per finalitat cercar i trobar Déu. I el mitjancer i camí que ens porta cap a Déu Pare és el Crist , que volem seguir, com ensenya l’Evangeli, de manera especial, directament i amb radicalitat (Art. 17). Per això no pot ser en cap cas una recerca de purificació fruit de la vanitat personal. Sant Benet insisteix que qualsevol esforç particular ha de ser un acte realment personal i voluntari, sempre acompanyat d’un discerniment sobre si aquest ens acosta a Déu o bé ens hi allunya, perquè ens acosta a nosaltres mateixos. Aquest discerniment, en el context d’una comunitat, el concreta sant Benet en obtenir el permís de l’abat amb l’objectiu d’ajudar-nos a assolir tota la puresa possible pel nostre cor.

Deia el Papa Benet XVI en la seva penúltima audiència general: «Superar la temptació de sotmetre a Déu a un mateix i als propis interessos, o de posar-lo en un racó, i convertir-se a l’ordre just de prioritats, donar a Déu el primer lloc, és un camí que cada cristià ha de recórrer sempre de nou. “Convertir-se”, una invitació que escoltarem moltes vegades en Quaresma, significa seguir a Jesús de manera que el seu Evangeli sigui guia concreta de la vida; significa deixar que Déu ens transformi, deixar de pensar que som nosaltres els únics constructors de la nostra existència; significa reconèixer que som creatures, que depenem de Déu, del seu amor, i només “perdent” la nostra vida en Ell podem guanyar-la. Això exigeix prendre les nostres decisions a la llum de la Paraula de Déu.»

Que la Paraula de Déu i la seva lectura ens guiïn en aquest camí vers la Pasqua.