COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 61

1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Un primer aspecte d’aquest capítol ens situa en el seu context. Sant Benet ens ha anat parlant de les diferents persones que demanen d’entrar al monestir. En el capítol 58 sobre els germans en general, per passar després als infants oferts, una pràctica habitual al seu temps, després els sacerdots i avui els monjos provinents d’altres comunitats. A diferència del sacerdot o del clergue del capítol anterior, el monjo pelegrí potser no pretén unir-se a la comunitat, sinó només ser-hi acollit com a hoste durant un temps. Per a sant Benet això no ha de representar pas un problema, pot ser acceptat sempre que vulgui; això sí, tant sols si no pertorba la pau de la família monàstica amb demandes, crítiques o xafarderies. De fet això no exclou que pugui fer observacions, amb humilitat i amb caritat; perquè potser el Senyor hagi enviat al monjo foraster precisament per a portar a terme aquesta tasca, perquè sempre hi ha alguna cosa per corregir i millorar i la voluntat del Senyor pot manifestar-se a través d’un foraster, com a través de les observacions dels més joves monàsticament, com diu sant Benet al capítol tercer.

En un segon aspecte sant Benet se centra en els manaments evangèlics; la Regla esdevé així una concreció, una mena de manual pràctic de l’aplicació de l’Evangeli en la vida monàstica diària. Ho hem escoltat aquesta mateixa setmana, primera de Quaresma, quan Jesús ens deia que era foraster i el vam acollir o bé al contrari, que era foraster i no el vam acollir; paràgraf que avui recull i concreta sant Benet. Tant l’Evangeli com la Regla ens instrueixen en quina hauria de ser la nostra actitud, en com hauríem, d’obrar. Nosaltres som lliures, creats lliures per Déu, per aplicar tot allò que escoltem, el que el Senyor ens convida a acomplir, pel nostre bé, per la nostra salvació o no acomplir-ho. Lliures per no anteposar res al Crist o per anteposar-hi la nostra voluntat, quan no el nostre caprici. Aquesta llibertat comporta elecció i responsabilitat, si sabem com hauríem d’obrar i no ho fem, som nosaltres els responsables d’allunyar-nos de Déu i dels seus preceptes, no pas ningú més. Ens ho deia també en l’inici d’aquest temps quaresmal, Moisès en el llibre del Deuteronomi «avui et toca escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia» (Dt 30,15); o ho escoltàvem ahir mateix a Matines: «invitat per molts atractius, l’home per força ha de triar certes coses i ha de renunciar a d’altres. Més encara: dèbil i pecador, moltes vegades fa el que no voldria i no fa el que desitjaria fer» (GS,9), citant la Constitució pastoral del Concili Vaticà II, Gaudium et spes. La nostra vida, la de tot cristià, és una constant elecció entre fer el bé i obrar el mal; entre acomplir la voluntat de Déu, o al menys intentar-ho, i la temptació de fer la nostra. Ens hi trobem cada dia, en dilemes ben quotidians: faig el servei que em toca fer o bé cerco una excusa i si puc l’endosso a un altre; surto del monestir potser innecessàriament o em quedo, si surto ho comunico o m’ho callo; intento arribar puntual a l’Ofici Diví, no anteposant-hi res com ens diu sant Benet, o bé poso qualsevol altre cosa pel davant i faig tard; consulto un tema amb qui pertoca fer-ho de la comunitat o bé tiro pel dret; en tots els casos podem optar per fer la voluntat de Déu o la nostra creient-nos amos dels nostres destins i sense necessitat de donar explicacions a ningú. Aleshores o bé no seguim ni l’Evangeli, ni la Regla; seguim el nostre caprici o bé ens anem conformant a la voluntat del Senyor. És l’eterna lluita contra la temptació, ens ho deia avui a Matines Origines «quan ens proposem viure segons Déu, ens escomet una multitud de temptacions i ensopeguem amb moltes dificultats. (...) El camí de la saviesa és un camí tortuós, té molts revolts, dificultats infinites, desnivells innombrables» (Homilia 5). En aquest capítol sant Benet ens mostra les dues possibilitats d’obrar; ho fa en la doble direcció de monjo foraster o de monjo acollidor. Podem ser dels qui essent forasters estem contents amb els costums que trobem, no pertorbem el monestir amb les nostres pretensions, llegeixis capricis, i ens acontentem amb allò que hi trobem; o bé podem ser dels exigents i viciosos. Un cop escollida la nostra postura som candidats a ser acollits o a ser convidats a marxar del costat del Senyor, de la seva dreta, com ens deia l’Evangeli de sant Mateu dilluns passat.

Un tercer aspecte que ens aporta sant Benet en aquest capítol, i un d’important, és el de la comunió, ho concreta amb una frase «en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei.» Servir i militar són dues expressions, podríem dir fortes, presents en altres capítols de la Regla i aquí ens apareixen com un resum del que ha de ser la nostra vida: servir i militar sota un rei que no és altre que el Senyor, no pas sucumbir a la temptació de servir la nostra voluntat. És positiu conèixer altres monestirs, altres comunitats, altres monjos i monges; això ens ajuda a adquirir per exemple la dimensió d’orde, de comunió entre tots els seus membres i també entre les diferents famílies monàstiques que seguim la Regla de sant Benet o formes similars de vida. Conviure uns dies amb una altra comunitat ens ajuda a centrar-nos a relativitzar allò que ens capfica amb excés i és ocasió d’obrir els nostres esperits.

Sant Benet acaba el capítol amb una frase que va més enllà del seu context concret, perquè si estimem als altres com a nosaltres mateixos de ben segur que això ens mourà a no fer als altres el que no volem per a nosaltres. No és pas fàcil, ens ho deia avui a Matines Origines «Tu potser t’imaginaves que el camí indicat per Déu era un camí pla i còmode, sense cap mena de dificultat ni esforç. Doncs no: és una ascensió i una ascensió tortuosa. El camí que condueix a la virtut no fa baixada: puja i puja escarpadament, treballosament.» (Homilia 5)