PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA

De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20

8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En dotze versets sant Benet fa nou cites de l’Escriptura, sis de Salms, una de sant Pau, una de l’Apocalipsi i una del quart Evangeli. Tota una mostra de com sant Benet poua en l’Escriptura, ens l’apropa, la concreta i la fa norma i guia per a la nostra vida. Déu mitjançant l’Escriptura, per la seva lectura, ens convida a desvetllar-nos; per això la Paraula és centre de la nostra vida de monjos, la font primera del nostre contacte amb Déu, perquè és la veu de Déu. No són pas cites per citar les que fa sant Benet sinó que les empra per mostrar-nos que és Déu mateix qui ens exhorta, qui ens crida, qui ens demana d’aixecar-nos i seguir-lo. La vida de tot cristià se centra en la relació personal i intransferible amb Déu, la relació de la creatura amb el seu creador; no hi pot haver res de més gran.

Per Jesucrist hem estat fets fills amb el fill i és el Pare qui ens crida a través de l’Esperit que actua en el poble de Déu que és l’Església; perquè vivim la nostra relació personal amb Déu formant part d’una comunitat, formant part de l’Església. En la crida la iniciativa és sempre de Déu que ens convida a obrir-nos a la seva gràcia. A les beceroles de la Regla, sant Benet empra verbs que impliquen acció, moviment, decisió per part nostra. Ens cal aixecar-nos, desvetllar-nos, escoltar i caminar, abandonant la mandra espiritual. Per això hem d’estimar la vida, aquella que Déu ens ha donat, aquella a la que Déu ens crida; hem de voler viure-la amb dies feliços; delir-nos per la vida veritable i perpetua i per això els nostres cors no poden endurir-se, ans al contrari han d’obrir-se a Déu el nostre creador, per intercessió del Fill, han d’obrir-se a la gràcia que ens es donada per l’Esperit.

Déu ens demana una resposta a la seva crida, davant d’Ell no ens podem quedar callats, quiets, impassibles; hem de dir «jo», donar un pas endavant i mostra-ho amb fets, guardant la llengua del mal, no dient res de fals, abandonant el mal per tendir a fer el bé; en definitiva cercant la pau de l’esperit i seguint-la, perquè és per ella que podrem arribar fins al Crist. Aquestes premisses que ens demana el Senyor d’acomplir per a seguir-lo no són pas fútils. La nostra resposta ha de ser personal, lliure i decidida; és això el que vol dir respondre «jo» a la crida. Un cop cridats a seguir-lo, i ho som pel baptisme certament com tot cristià, però encara més per la nostra vocació de monjos; no podem enterbolir la nostra ruta amb la boira de la falsedat, de l’exageració que ratlla la mentida, no podem dir ni voler dir res de fals; allò al que a voltes, potser massa sovint, estem temptats de fer per a consolidar la nostra voluntat al preu que sigui, per fer la nostra i no pas la de Déu. Falsedat i mal van de la mà, una és instrument de l’altra i a vegades no som conscients del mal que fem en faltar, en un grau o altre, a la veritat; aquella que es correspon a la vida veritable, aquella que acompanya a la pau, la que ens ajuda a abandonar el mal i a canviar-lo pel bé; perquè ambdós poden ser obra nostra i està a les nostres mans obrir-nos o tancar-nos amb pany i forrellat a la gràcia de Déu, és quan com ens diu l’Apòstol «no faig allò que vull, sinó allò que detesto» (Rm 7,15).

Acomplerts aquests requisits, disposats a fer-ho, és quan Déu ens mira, ens escolta i ens diu “Aquí em teniu”; la mateixa veu del Senyor ens convida i tot bondadós, com és per naturalesa, ens mostra el camí de la vida, el camí de la pau. Escriu sant Bernat que: «Aquesta submissió, a la voluntat a Déu, es presenta sota un triple aspecte: voler de manera absoluta el que ens consta que Déu vol; avorrir sense contemplacions el que Déu no vol; i el que no sabem si ho vol o no, tampoc ho vulguem ni ho rebutgem nosaltres de manera categòrica» (Sermó 26,2). Déu pren cura de les seves creatures, tanta que ha enviat al seu Fill per ser-ne una més, sense deixar de ser Déu alhora; per això ens dona la possibilitat, ens l’ofereix, ens hi crida, a créixer i avançar tot dret pel camí de la pau.

Sant Benet ens diu «aixequem-nos doncs», aquesta conjunció, traducció del ergo llatí, que sant Benet empra trenta-quatre cops a la Regla; és una conclusió, el punt on després d’un discerniment, ens cal donar una resposta; ja no toca esperar, ja no toca diferir la decisió, sinó respondre d’un cop per tots, prendre una decisió irrevocable, ferma i lliure. Aquest doncs / ergo no és un parlar per parlar, és una conversió de costums, un abandó del mal, de la falsedat; per caminar, per començar a caminar, potser lentament però amb pas decidit, pel camí de la pau que porta a la vida veritable i perpetua.

Déu ens crida sempre, sempre està amatent, però si ens allunyem d’Ell la seva veu es va fent feble, ens costa cada cop més de sentir-lo i podem arribar a no poder escoltar-la, perquè ens hem allunyat tant d’Ell i el soroll del nostre ego és tant gran, que poc o res podem sentir ja de la seva veu. No és pas que Déu s’allunyi, mai no s’allunya, però si que ho fem nosaltres o bé ens aturem, ens estanquem en la nostra falsa comoditat, mentre Ell avança; aleshores l’eficàcia de la seva paraula esdevé cada cop menys vivificant. Si no responem a la seva crida, alhora allunyant-nos-hi cada cop més, potser arribarem a ni entendre el que ens diu.

La resposta, dir «jo», no és altra cosa que acostar-nos a Déu, fer experiència de Déu, entrar en relació personal amb Ell, il·luminats per la llum deífica, aquella de la que el salmista ens diu: «La teva paraula fa llum als meus passos, és la claror que m’il·lumina el camí.» (Salm 119,105).

Sant Benet ens dona en aquests versets del pròleg una pinzellada, un tast, de tota la Regla; d’aquell camí que el Senyor ens convida a recórrer en cridar-nos; del camí que escollim en dir-li «jo». En paraules del Papa Benet: «avui, el seguiment de Crist és ardu; significa aprendre a tenir la mirada en Jesús, a conèixer-lo íntimament, a escoltar-lo en la Paraula i a trobar-ho en els sagraments; vol dir aprendre a conformar la pròpia voluntat amb la seva.» (Benet XVI, Missatge del Papa Benet XVI per a la XLVIII Jornada Mundial d’Oració per les Vocacions de 2011)