L’ORDRE DE LA COMUNITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 63

1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col.locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de «germans», i els joves als seus ancians, el de «nonnus», que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran «senyor» i «abat», no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La Regla disposa una vida ordenada, un temps per a aixecar-se i un temps per a dormir, un temps per a pregar i un altre per a treballar, un temps per a nodrir-se espiritualment amb la Paraula i un altre per a alimentar el cos. Com diu Cohèlet «tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa» (Coh 3,1). Sant Benet tampoc no deixa a la improvisació l’ordre de la comunitat; potser per un sentit pràctic, perquè no sembli el transport públic dels nostres dies on hi ha curses per agafar un lloc sense mirar si els ancians o les dones embarassades resten dempeus, però el més segur és que ho fa per un profund sentit monàstic i espiritual, seguint l’ordre d’arribada al monestir i recomanant a l’abat que no pertorbi el ramat disposant injustament i arbitràriament cap altre ordre. D’aquesta organització n’ha de sortir una vida interiorment i exteriorment pautada on no hi ha massa lloc per a la improvisació, i tot amb l’objectiu de centrar-se en allò que és el més important, cercar Déu «i ja que sabeu que de Déu ningú no se’n burla, el nostre deure és caminar d’una manera digna als seus manaments i la seva voluntat», com ens recordava aquesta setmana a Matines sant Policarp (Carta als cristians de Filips, 3). Aquest capítol d’avui amb el 72, sobre el bon zel, és un vertader tractat de relacions interpersonals. L’harmonia i el bon funcionament de la comunitat estan a les mans dels monjos, fent que cada membre de la comunitat ocupi el seu lloc, realitzi la feina que li ha estat encomanada de la millor manera possible i ajudi així a l’harmonia i a la pacífica rutina de la comunitat, que no és un objectiu en si mateixa sinó un mitjà per seguir Crist. «és necessari, doncs, no solament anomenar-nos cristians, sinó ser-ho realment, perquè entre vosaltres n’hi ha algun que de paraula s’ho reconeix, però després actua prescindint d’això: crec que un home així no pot tenir bona consciència»; com ens deia sant Ignasi d’Antioquia també aquesta setmana a Matines en la seva carta als cristians de Magnèsia. Perquè en la nostra vida de monjos no ens hem d’acontentar de les fórmules, de l’aparença, sinó que el que és realment important és ser-ho interiorment, de cor. L’entrada al monestir significa un igualitarisme asimètric, l’efectiva supressió de les diferències d’edat o procedència social. Asimètric perquè la riquesa generacional és part de la riquesa d’una comunitat; així ho hem viscut i encara ho vivim aquí convivint fins fa poc amb alguns dels qui primer vingueren després de la restauració de la vida monàstica a Poblet fa setanta-cinc anys. Per això la cura dels ancians en les seves debilitats ha de ser un dels nostres objectius, servir-los i tenir-ne cura amb caritat fraterna, reconeixement i agraïment. Els joves en edat monàstica, els qui portem menys temps que d’altres al monestir, podem pensar en la ridiculesa o la inutilitat d’algunes o de moltes de les coses que conformen el nostre dia a dia. Els qui porten més anys ens poden dir per la seva part com els germans de Josep «mireu, aquí ve el somniador (..) a veure com acaben els seus somnis» (Gn 37,19-20). Honorar als ancians i estimar als joves, és la recepta de Sant Benet, conscients tots d’haver de comportar-nos de manera adient a la nostra condició de monjos, i com sempre sant Benet ho exigeix primer que ningú a l’abat, que te la dura càrrega d’actuar en lloc de Crist,

Fem camí junts, avançant, examinant el nostre progrés. Les darreres setmanes hem sentit dir a sant Bernat dirigint-se a Eugeni III «quan consideris el que ets, has de recordar el que fores: has de comparar el teu present amb el teu passat. Mira si has progressat en virtut, saviesa, coneixement i moderació de costums; o si, potser, tant de bo no, has retrocedit en tot això. Si ets pel comú més pacient o més impacient; més iracund o més afable; més insolent o més humil; més afable o més aspre; més assequible o més inexorable; més covard o més generós; més greu o més lleuger; més temorós de Déu o més confiat del que et convé» (De consideratione XI,20) Un camí en comú que mai no estarà exempt de problemes, com deia Benet XVI, ho hem sentit a Matines en la memòria de l’apòstol Bernabé: «també entre els sants existeixen contrastos, discòrdies, controvèrsies. Això em sembla molt consolador, ja que veiem que els sants no “han caigut del cel”. Són homes com nosaltres, fins i tot amb problemes complicats. La santedat no consisteix a no equivocar-se o a no pecar mai. La santedat creix amb la capacitat de conversió, de penediment, de disponibilitat per tornar a començar, i sobretot amb la capacitat de reconciliació i de perdó.» (Audiència General, 31 de gener de 2007). Certament és un consol per a tots nosaltres saber que els sants, fins i tot enmig de les seves discòrdies, s’han mantingut fidels fins a la fi de la cursa.

Afanyem-nos a honorar-nos els uns als altres, aprenguem a estimar-nos una mica més cada dia, a ajudar-nos, a perdonar-nos, des del respecte a la diferència i de la convicció de ser comunitat, de fer camí junts. No és fàcil, sant Benet ho sap prou bé i la seva Regla és una ajuda per avançar i esforçar-nos-hi cada dia una mica més, caure i aixecar-nos per seguir avançant sense defallir ni deixar-nos endur per la desesperança. Sempre en ordre, sense distincions ni preferències.