diumenge, 24 de desembre de 2017

QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 70

1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

No excedir-se en res, no atrevir-se amb els de més edat sense autorització de l’abat, no desfogar-se amb els infants, no defensar-ne un altre; actuar sempre amb mesura. Sentim la Regla ben sovint, cada dia, però segurament ens cal escoltar-la més, parar-hi atentament l’orella, no sigui que ens acabem creient superiors als altres, ens excedim en el que ens toca fer i arribem a creure’ns posseïdors de quelcom que no ens pertoca, perquè pertoca a tots, a tota la comunitat i no sols a nosaltres. No fer als altres el que no volem que ens facin a nosaltres, aquesta és la norma suprema del capítol; no considerar els altres com no volem que ens considerin a nosaltres.

Pegar un germà és una situació límit, però sovint caiem a donar bufetades morals, amb la llengua, amb fets, amb la murmuració. Fa poc Dario Viganò, prefecte de la Secretaria per a la Comunicació de la Santa Seu ha publicat una petita obra sota el títol El murmuri de la murmuració, recollint en gran part tot el que el Papa Francesc ha anat dient sobre aquest pecat. Es fa especial ressò de l’aplicació de les noves tecnologies que serveixen de potent altaveu per difondre murmuracions. Escriu Viganò que el pecat de la murmuració és fruit de l’enveja que posa de manifest la màxima incoherència de la humanitat, perquè l’enveja no desitja tenir el que l’altre té; ans al contrari, l’enveja desitja radicalment que l’altre no tingui el que jo no tinc o he perdut i essent decididament destructora està disposada fins i tot a la violència per tal que l’altre no pugui gaudir d’allò que jo no puc gaudir.

Déu ha donat a uns determinats talents i a uns altres d’altres; però tots són per posar-los al servei de la comunitat amb humilitat no pas amb supèrbia ni menys manipulant, dominant, imposant res a ningú. Ben sovint emprem per a nosaltres una mesura i per als altres una altra, evidentment més favorable, la que ens apliquem a nosaltres mateixos. Si cometem un error, si és nostre, no té pas importància i cerquem i trobem mil excuses per a justificar-nos o fins i tot ens fa gràcia. Per contra, si sorprenem a un germà en una falta, potser la mateixa que nosaltres hem comès, sobretot si és alguna a la qual hi som especialment sensibles perquè potser nosaltres mateixos la cometem sovint, o si ens agafa en un moment dolent, acabem per pensar que el món s’esfondra al nostre voltant, que tot està perdut si tal fet ha estat possible i que ens cal actuar amb contundència. Dues vares de mesurar, la que tenim per a cadascun de nosaltres i la que tenim per amidar els altres.

Veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga en el nostre propi ull, com diu Jesús, ens succeeix ben sovint. I no és que sant Benet no ens encoratgi a la guarda i a la correcció amatent de tots; però també ens diu que això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació i sols a qui li hagin donat l’encàrrec qui li ha de donar, és a dir l’abat. De fet sant Benet cerca que l’ordre sigui responsabilitat de tots però que ningú, si l’abat no li ho ha concedit, no es prengui una responsabilitat que no li pertoca. Ho hem sentit aquesta setmana també en el capítol sobre els germans que van de viatge quan sant Benet amonestava «el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat» (RB 67,7). No ho diu sant Benet per atorgar a l’abat un poder il·limitat, sinó per contenir les nostres actuacions. Si una cosa l’hem de demanar ens la pensem dos cops abans de fer-la i és aquesta reflexió la que sant Benet ens demana.

Tenim un cuiner, un infermer, un bugader, un hostatger, un mestre de novicis, un cereller, un administrador, un sagristà, un liturgista, un mestre de cor; a cadascun li toca una responsabilitat concreta. Hi ha coses que de per si tots sabem que no ens pertoca de fer i d’altres que sabem segur que de forma directa o subsidiària sí ens corresponen, a vegades ben petites com ara tancar una porta, un llum, arreplegar un paper del terra o prestar un servei desatès. Per mitjà d’uns principis ben simples sant Benet ens mostra una línia de conducta per a cadascun de nosaltres, per a tots, siguem com siguem, tinguem els dons que tinguem, ningú hi està per damunt. Ens cal sempre partir de veure en l’altre un germà, un igual i que a partir d’això ens comportem com a persones responsables, amb respecte a la dignitat personal i als sentiments dels altres.

Hi ha ocasions en que la nostra visió de determinat esdeveniment ens altera i l’evolució de la situació pot arribar a provocar una mena d’explosió temperamental que desemboca en una paraula feridora, un determinat desig de venjança, una murmuració; en fi que la nostra pitjor cara surt a la llum i de vegades de quina manera. Sant Benet ens parla aleshores de determinades barreres de protecció. La primera que s’hagi rebut l’encàrrec exprés de l’abat; per tant és més que evident que si l’abat hi ha coses que no pot fer, cap germà ni pot ni ha de fer-les, tanmateix sense un encàrrec que mai no tindrà i que si ho fa per pròpia iniciativa equival a menystenir els germans i arrogar-se un poder que no té en cap cas, tot i que creguem sovint que si ho fem d’amagat i ningú no se n’adona ens justifica, però ja sabem que Jesús va dir que no hi ha res que tard o d’hora no se sàpiga. El segon consell o barrera que ens dona sant Benet es diferir la resposta, deixar refredar la situació, i ens ho diu quan parla de fer-ho en presència de tots; és a dir trencant amb la immediatesa, amb la sang calenta i això també costa, tots ho sabem. El fet de diferir, de no actuar en calent ens pot ajudar a retrobar la pau però sobretot, com en el cas de demanar permís a l’abat, a avaluar les raons que creiem tenir i descarregar-nos en certa manera del fardell emocional que ens pot encegar en un moment determinat.

És potser aquest un dels aspectes més difícils de la vida fraterna. Tot ho hem de fer, al menys procurar de fer-ho, amb mesura i ponderació; no actuant en calent, pensant en les causes i també en les conseqüències. És a dir posant Crist per davant de qualsevol altra cosa, per davant dels nostres interessos personals, dels nostres desitjos o capricis, del nostre orgull i de la nostra vanitat. Escriu Elvira Rodenas sobre Thomas Merton, en el llibre que escoltem al refetor durant el sopar: «Molts cops no són els altres els que ens impedeixen de ser feliços, som nosaltres que no sabem que volem i en lloc d’admetre-ho, pretenem que l’altre ens està impedint d’exercir la nostra llibertat. Paradoxalment és l’acceptació de Déu la que ens fa lliures i ens allibera de la tirania humana, ja que en servir Déu ja no podem viure en servitud humana» (Rodenas, Elvira. Thomas Merton. El hombre y su vida interior, p. 131).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada