PRÒLEG: HABITAR AL TEMPLE DEL SENYOR

De la Regla de sant Benet
Pròleg 39-50

39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Qui habitarà al seu temple»: la paraula temple és la traducció del text en llatí de la Regla que diu tabernacle, que significa per extensió casa, cambra. Avui ens evoca en un primer significat el tabernacle que es troba a l’església i que conserva Jesús en l’eucaristia. Però el sentit més profund que li vol donar sant Benet evoca les tendes on vivia el poble d’Israel durant el seu llarg pelegrinatge en sortir de l’exili vers la terra promesa, com si el monestir esdevingués també un campament, l’habitatge provisional d’un poble, d’una comunitat, en pelegrinatge vers la seva terra promesa, la pàtria celestial. Un tercer sentit enllaça també amb el llibre de l’Èxode, amb el tabernacle com a lloc de reunió, de l’encontre, el lloc on Déu es troba amb l’home. El monestir entès doncs com un estatge provisional pels qui fem camí cap a Crist i el lloc on Déu es deixa veure i on l’home pot estar davant de Déu, cara a cara.

El monestir no és per sant Benet un lloc on ens podem instal•lar, acomodar, sinó un lloc de pas, d’èxode vers la vida definitiva i alhora el lloc on Déu ve a trobar-nos, un lloc sagrat on Déu parla al cor de l’home, a aquell qui para l’orella atentament per poder escoltar-lo en el silenci respectuós. Sant Benet insisteix en el pròleg en la idea de la paraula, l’escolta i l’acompliment d’aquesta. Una paraula que ens demana per ser escoltada una actitud oberta i activa per poder rebre-la i viure d’acord amb ella. Com podem saber que acomplim el que ens diu la paraula? Com poder discernir si estem vertaderament a l’escolta de la paraula? O si al contrari el que sentim és la nostra pròpia veu, per tal de poder fer la nostra pròpia voluntat? Per sant Benet el criteri fonamental és l’obediència; militar en la santa obediència dels preceptes, per la qual cosa hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos; perquè sap ben bé que no és fàcil. Sant Benet hi insisteix sovint al llarg de la Regla, tot allò que es fa fora de l’obediència no pot donar fruit, és estèril, és fruit de la nostra voluntat.

Què vol dir obeir? La Regla ens ho diu abastament al capítol cinquè però avui, aquí al pròleg ja ens en fa un tast. És un art que necessita de preparació espiritual i física, que implica tot el nostre ésser. Per tant no pot ser purament exterior, sols aparença; cal que abasti la intenció del nostre cor; no es tracta d’actuar com si d’una obra de teatre es tractés, sinó de sentir-ho en el fons del cor. Sant Benet sap que això no és pas fàcil, per aquest motiu ens cal la força de la gràcia del Senyor, demanar-li que vulgui atorgar-nos el seu ajut. Un dia o un altre, en un moment o en un altre, l’obediència se’ns pot aparèixer com un mur infranquejable que barra el pas a la nostra voluntat, la podem veure com quelcom que ataca la nostra individualitat. Aleshores de fet s’ha aixecat un mur entre nosaltres i la paraula, hem tancat la nostra orella, hi sentim sense escoltar i tant sols ens escoltem a nosaltres mateixos. Tenim la temptació de rebutjar la paraula i davant aquest fet sant Benet ens recomana una eina imprescindible per la nostra vida, la pregària.

En la vida monàstica la nostra bona voluntat, tard o d’hora, acaba encallant contra l’escull del nostre caprici. Un dia, més aviat o més tard, més o menys freqüentment, hi ha quelcom que se’ns fa impossible d’acceptar, inaccessible; tots n’hem fet i en fem experiència. Ho podem jutjar com una injustícia, un menysteniment, una incompatibilitat personal o un menyspreu i aleshores ens aflora l’angoixa, fins i tot potser en alguna ocasió la rebequeria o aquell estat que col•loquialment definim com que no ens aguantem ni nosaltres mateixos. En aquests moments de dificultat i desconcert, que tots tenim vulguem o no, ens cal prendre consciència que sempre estem en mans de Déu, Ell sí que ens aguanta estiguem com estiguem, i així retornar de nou a la idea central que volem arribar a la vida eterna i que per arribar-hi ens cal córrer ja ara i fer allò que ens aprofiti per sempre.

Estem a la fi d’un any i ens surt a l’encontre el pròleg de la Regla, com si sant Benet ens recordés que no hem arribat enlloc encara, que estem en camí, que no hem de fugir esfereïts de terror perquè el camí de la salvació ha de ser forçosament estret, però avançant-hi s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa del seu amor. Tan sols quan deixem que Déu agafi fort el timó i prengui el govern de la barca de la nostra vida podem anar salvant els esculls de les nostres mancances, dels nostres defectes de fàbrica, i arribar a bon port. No decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant amb la paciència.

Un punt clau d’aquest fragment del pròleg, és la paciència i el model de paciència és Crist. Ell ens ho ha ensenyat no sols amb paraules sinó amb fets, cadascun dels seus actes des del mateix moment de la seva vinguda, que aquests dies recordem, està marcat per la paciència que mai no l’abandonà. La paciència és aquella virtut, escrivia sant Cebrià de Cartago, que modera la nostra ira, refrena la nostra llengua, dirigeix els nostres pensaments, conserva la nostra pau, redreça la nostra conducta, doblega la rebequeria de la passió, apaivaga la violència de la supèrbia, apaga el foc de l’hostilitat, manté en la humilitat als qui avancen, fa forts en les adversitats als qui s’hi confien davant les injustícies i els afronts, ens ensenya a perdonar amb promptitud, a pregar quan som nosaltres els qui faltem i ofenem, a vèncer les temptacions, a tolerar les persecucions. La paciència fortifica sòlidament els fonaments de la nostra fe, aixeca en alt la nostra esperança, encamina les nostres accions pels camins de Crist; en definitiva ens porta a perseverar com a fills de Déu, tot imitant llur paciència, la infinita paciència que el Senyor té amb nosaltres.

Estem en camí, en l’escola del servei diví, aixoplugats en la tenda que és el monestir; per avançar ens cal sempre l’ajut del Senyor que quan li demanem ens concedeix la força per no abandonar esfereïts de terror i poder participar dels sofriments de Crist amb l’obediència i la paciència, dues esplèndides armes per no decantar-nos mai del seu mestratge i perseverar en la seva doctrina fins la mort, quan esperem merèixer arribar a la terra promesa, la pàtria definitiva i vertadera.