LA TAULA DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 56

1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En temps de sant Benet l’abat menjava a part o bé amb els hostes o bé, si no n’hi havia, cridava alguns germans per menjar amb ell; també aquí a Poblet durant algun temps, en altres segles, l’abat feia vida a part. En una altra època més propera els hostes menjaven al calefactor, a part com es fa encara en molts monestirs. Potser aquest costum tingué sentit en algun moment o en algun lloc, però menjar a part, sobretot per l’abat, no es correspon massa al que ha de ser la vida comunitària ni a la idea que l’abat no és sinó un monjo més. No és en absolut que sant Benet pensi que l’abat ha de tenir una taula més digna que els altres, ni que sigui una taula especial on rebre visitants distingits; els comentaristes de la Regla ni tan sols estan d’acord sobre el lloc concret on era aquesta taula de l’abat per rebre els visitants. Per a alguns, era al mateix refetor de la comunitat, on cada degà tenia la seva pròpia taula; per a d’altres, era en un lloc separat. Avui en el nostre cas asseure als hostes al costat de l’abat, a excepció de casos puntuals com fem ara, potser els incomodaria més que no pas afalagaria en fer-los menjar més ràpid del que ja han de fer i a vegades sofreixen.

Però el tema de fons d’aquest capítol, com en d’altres en què sant Benet parla de l’acolliment, no és ni on ni com s’ha de parar la taula de l’abat, sinó veure en els hostes el mateix Crist. Els monjos venim al monestir per respondre a la crida de Crist que ens demana de seguir-lo per un camí concret. Però això no és ni un rebuig del món, com es deia abans, ni veritablement una fugida o un amagar-se de la resta de la societat, perquè aquest món és el que Déu ha creat, que estima i pel qual Crist ha mort i del qual formem part. Diverses circumstàncies poden portar al monjo a relacionar-se amb l’exterior del monestir, però les persones de fora també arriben al monestir, i poden ser de totes les categories. Sant Benet parla d’un principi espiritual bàsic, i és que els hostes i els pelegrins s’han de rebre com el Crist, que ens dirà el dia del judici: «Jo era foraster i em vau acollir». Però, si es confia a l’abat que es preocupi de menjar amb els hostes, és perquè, segons la idea de sant Benet, els que entren en una comunitat monàstica han triat una vida de solitud per viure la comunió amb Déu i amb els germans. Tot i que la comunitat, per ser veritablement cristiana, ha de mantenir vincles de comunió amb l’Església local, amb la societat en general i amb els més desvalguts en particular. Per tant, per a sant Benet, sempre hi ha uns vincles de la comunitat amb el món exterior, amb les diverses personalitats eclesiàstiques i civils, amb els hostes, amb els passants.

La relació amb els hostes és un punt important de la nostra vida, de la nostra projecció vers l’exterior. Fa anys que aquí els hostes mengen amb la comunitat, que comparteixen també amb nosaltres aquest moment de la nostra jornada, no pas menor. Una possibilitat de menjar en silenci, escoltant una lectura. Per això també és important, molt important, que puguin entrar i sortir del refetor, que entrin i surtin, tal com ho fem o ho hauríem de fer nosaltres mateixos, és a dir en silenci, sense ser importunats, sense interferències, per fer servir l’expressió que deia un predecessor meu fa uns anys, sense ser abordats per cap monjo, fora del qui ho té manat, que és l’hostatger, i que ho fa puntualment i tan sols si li cal. Sant Benet és clar en aquest aspecte, molt clar, ens diu «que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, (...) i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.»; que no s’hi ajunti, que passi de llarg, que els digui que no li és permès de parlar-los; sant Benet és ben concret. També ens ho ha repetit el nostre Abat General en la seva carta de visita, recollint les justes queixes d’alguns membres de la comunitat que veuen, massa sovint, com alguns monjos concrets aborden els hostes sense en cap cas tenir-ho manat. Que la sortida del refetor es faci en silenci i el claustre no es converteixi en un lloc de tertúlia, depèn de nosaltres. El meu predecessor va haver d’instaurar el costum de ser ell qui sortís el darrer per evitar aquest problema; personalment crec que ja som tots prou grandets com per saber què hem de fer, escoltem prou vegades la Regla i hem escoltat tots la carta de visita, però afegiria, com ens diu sant Benet, que «amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú». Sant Benet espera dels ancians que ajudin a conservar l’ordre, Déu no ho vulgui que siguin ells els qui pertorbin per exemple el silenci o s’ajuntin amb els hostes sense tenir-ho manat. Espero de la vostra maduresa que els pocs, molt pocs, que contravenen aquest punt s’esmenaran sense que calgui cridar-los més l’atenció.

La relació amb els hostes és un punt important de la imatge que els qui s’acosten al monestir s’enduen de la nostra comunitat; si la descurem poden endur-se una idea d’una comunitat tafanera, amb una curiositat fins i tot malsana cap a la vida dels qui venen per compartir uns dies amb nosaltres. Sols té manat d’acostar-se als hostes l’hostatger i qualsevol altre ha de demanar-li permís a ell o a l’abat; és senzill d’entendre, per tant sinó ho respectem és que no ho volem entendre, no pas que no sapiguem el que hem i no hem de fer.

La imatge de la comunitat és responsabilitat nostra, es transmet per com tractem als hostes i també es transmet per altres conductes. Per exemple quan ens comuniquem amb persones de l’exterior cal tenir present que som monjos sempre, amb uns vots fets voluntàriament, per tant hem d’actuar en conseqüència per evitar problemes, que sempre acaben portant a situacions com a mínim equívoques. Tant si enviem cartes, com correus electrònics, si truquem per telèfon, si sortim a la plaça, si anem al metge o a fer un encàrrec, o si escrivim per a un determinat mitjà de comunicació, certament ho fem a títol particular, però també no ho oblidem mai, com a monjos que no deixem mai de ser. Els temps han canviat, no cal demanar el nihil obstat per exemple per escriure quelcom, però siguem conscients que ens cal ser prudents i responsables, que en cada actuació nostra hi impliquem tota la comunitat. El just respecte de la llibertat individual de cada monjo com a ciutadà que és, i que crec fonamental, ha de trobar també l’equilibri en el respecte de la identitat col·lectiva de la comunitat; sense comprometre-la en postures molt respectables i legítimes, però concretes i que no representen la comunitat perquè aquesta no entra ni ha d’entrar en determinats temes. La relació amb els hostes, amb la societat que ens envolta i ens preocupa, i que cal que ens preocupi i de la qual ens hem d’ocupar fonamentalment amb la pregària, no és pas fàcil. Estem enmig d’una societat convulsa i d’un poble concret en una situació concreta i difícil, però alhora el nostre centre és Crist mitjançant una vida de pregària treball i centrada en la Paraula de Déu, aquest fonament cristològic, la centralitat en Crist, no l’hem d’oblidar mai i ha de guiar sempre tota la nostra vida.