diumenge, 3 de desembre de 2017

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hauríem de respondre en tot temps a l’observança quaresmal, però ens manca fortalesa. Per això sant Benet ens convida a plantejar-nos de tant en tant un temps per esborrar les negligències que hàgim pogut cometre, que cometem, imposant-nos alguna cosa de més del que acostumem a fer, per poder oferir quelcom a Déu per pròpia voluntat, no pas per imposició. No es tracta, ens remarca sant Benet, que comencem a fer res per presumpció o per vanaglòria; per prevenir-ho ens diu que hem de fer-ho proposant-ho i amb la benedicció i el consentiment de l’abat. L’objectiu és preparar-se per viure amb deler espiritual la Pasqua.

Aquest capítol ens surt a l’encontre avui quan tot just encetem l’Advent, el temps de l’esperança, l’inici de l’any litúrgic, del recorregut anual per la història de la salvació; en haver acabat fa pocs dies la visita regular, moment fort per a la comunitat i ocasió per a fer balanç de com vivim la nostra vocació personalment i comunitàriament; i en l’aniversari de l’elecció abacial que és també, sobretot per a mi, moment primer d’agraïment a tots vosaltres, i després personalment d’autocrítica, de reflexió i d’anàlisi.

La visita regular ha estat un temps privilegiat per reflexionar sobre el nostre compliment de la vocació monàstica i com la vivim en comunitat. L’objectiu de la visita, tal com la van plantejar els primers pares cistercencs, és fer anàlisi de la nostra vida, descobrir per nosaltres mateixos on fallem i també com podem millorar, amb l’objectiu sempre d’avançar en aquest deler espiritual, de què ens parla sant Benet avui, vers la Pasqua definitiva, la nostra pasqua particular i plena. La rutina, la inèrcia, la manca de motivació poden anar posant fre al nostre camí vers aquesta Pasqua, ens poden anar fent ensopegar, potser no caure, però sí alentir i fer més feixuc el nostre camí. Els visitadors, havent-nos escoltat, ens han donat unes pautes per on anar; no són pas uns deures o uns reptes, ni menys unes càrregues, sinó una ajuda en el nostre camí. S’han fet especial ressò de com aprofundir un xic més en la pregària comunitària, en la vida fraterna, és a dir en el diàleg comunitari, en la paternitat i la filiació, és a dir en el paper de l’abat, i molt especialment en la centralitat de la Paraula de Déu i el treball en les nostres vides. Ara ens toca a nosaltres pensar-hi, reflexionar-hi; no anteposant res al Crist, no deixant-nos endur per la rutina o la comoditat del que hem fet sempre, sinó sense abandonar res del que fem de bo, anant posant els fonaments per millorar la salut espiritual de la nostra vida monàstica. Ara és el temps per pensar-hi i ananr fent a poc a poc els canvis que calguin, sense por i fits els ulls en el Senyor i no tan sols en nosaltres mateixos. Sant Benet ens indica avui com fer-ho, adonant-nos que l’objectiu, al qual no podem renunciar mai, malgrat les nostres febleses, és guardar la nostra pròpia vida amb tota la seva puresa, esborrant les negligències, donant-nos a la pregària i a la lectura.

En complir-se dos anys de la tasca del servei que em vàreu encomanar, en haver sentit en la carta de visita el resum de les vostres impressions sobre la nostra vida i especialment sobre el meu servei, em cal, en primer lloc, demanar perdó per tantes mancances personals no sols atribuïbles a errors de principiant sinó també a la meva pròpia limitació. Sempre hem de mirar amb autocrítica constructiva el nostre servei, tots, i jo el primer. La Regla és certament exigent amb l’abat, molt exigent; tant, que assolir els objectius que fixa, ser l’abat que sant Benet demana, pot ser una tasca sinó impossible sí molt difícil. Perquè l’abat, home com és, té moments més o menys brillants i altres de foscos o com a mínim grisos, amb alts o baixos personals; fa o diu o no diu o no fa, coses que agraden a uns i entristeixen a d’altres, necessita per tant sempre de l’ajuda de Déu, en primer lloc, i també de la comunitat, de tota; perquè entre uns i altres fem i som la comunitat.

Tots en som responsables, cada cop que s’encomana a un monjo una responsabilitat, certament s’ha de sentir acompanyat i valorat, però adquireix alhora una responsabilitat de servei davant de tots. En qualsevol servei, a la cuina i a la infermeria, a la bugaderia i a la porteria, si se li ha encarregat una cosa puntualment o com a responsable. I en aquest context l’abat és també un monjo, tot i que amb un servei concret encomanat, en aquests cas per tots els germans, certament elevat, en exigència i responsabilitat. Deia sant Bernat, en el text que vaig escollir per l’estampa recordatori de la meva benedicció que «pel fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo» [De moribus et officio episcoporum tractatus seu epistola XIII ad Henricum Archiepiscopum Senonensem, IX, 33]. Resumeix la idea d’abat que ens dona sant Benet, del ministeri abacial, entès com un servei necessari per la comunitat, que elegeix el qui creu més adient per a portar-lo a terme, però alhora aquest ha d’anar aprenent a servir el millor que sàpiga a la comunitat, és a dir al Senyor que està present en cadascun de nosaltres. Sempre tenint present que no deixa de ser monjo, ans al contrari que se li exigeix més que a cap altre la fidelitat a la vocació rebuda, sense que la necessitat faci ombra a la professió.

Agrair-vos avui molt especialment el vostre suport, la vostra paciència i el vostre ajut. En iniciar avui un nou any litúrgic i tenint la carta dels nostres visitadors com a full de ruta, és un bon moment per acceptar tots la invitació de sant Benet a guardar la nostra pròpia vida amb tota la puresa de què siguem capaços, esborrant tot allò que tinguem de negligents, per poder esperar la santa Pasqua amb aquesta joia plena de deler espiritual.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada