L’ORDRE DE LA COMUNITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 63

1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de «germans», i els joves als seus ancians, el de «nonnus», que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran «senyor» i «abat», no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Tenim moltes maneres de veure els altres; la imatge que ens fem de l’altre ens pot venir donada per l’edat, la intel·ligència, l’eficàcia o la ineficàcia, l’aparença física, la simpatia o antipatia que ens desperti i tants altres factors. També pot influir-hi el paper, el rol que diríem avui, que cadascú juga al nostre entorn en un moment o altre. Amb un, dos o tots aquests factors ens anem creant la imatge dels altres i d’acord amb aquests criteris funciona la nostra societat. Sant Benet ens diu que tot això no ho hem de tenir tant present, que el que importa realment en la vida comunitària és l’antiguitat, l’hora en què cadascú entrà al monestir, el moment en què naixem de nou a la vida, en aquest cas a la vida monàstica.

No és el primer cop que sant Benet insisteix en el respecte als ancians; aquí a casa nostra hem tingut el privilegi de conèixer i conviure amb les primeres vocacions un cop recuperada la vida monàstica, amb alguns encara ho podem fer i realment és un regal. Però no ho són tan sols per l’edat o pel simple fet de la seva antiguitat al monestir, ho són sobretot perquè han arribat a un estadi de la vida comunitària que ha assolit la beatitud; s’han convertit en monjos de referència. Perquè la dignitat del nonnus no és gratuïta, no ve sols per l’edat vital o monàstica, s’ha de guanyar dia a dia, any rere any; no pas com si fos una cursa, sinó esdevenint respectable poc a poc, sense que el mateix interessat se n’adoni, ni encara menys ho reivindiqui.

En aquest capítol, de nou, sant Benet ens mostra la nostra vocació com un camí, que si el sabem fer bé, si som capaços d’anar avançant cada dia una passa, que si quan en retrocedim dues no ens fa basarda posar-nos de nou en marxa, que si quan caiem no renunciem a aixecar-nos, podrem arribar tots junts a la vida eterna, a Crist, com ens deia avui a Matines el beat Guerric. En la vida monàstica el lloc, la plaça no la tenim assegurada; certament en llavis dels poc coneixedors, tots hem sentit un cop o un altre el comentari que som sants, però això no és cert en absolut; no ens ho creguéssim pas perquè seria la nostra perdició. Sols pel fet d’entrar al monestir ni som sants ni som pas millors que ningú. Per sant Benet aquí al monestir allò important no és el que pot ser important en la nostra societat actual; el poder, el diner, tenir de tot i el darrer model; al monestir allò de més important és Crist i avançar cada dia cap a Ell. Per això ni l’edat ni la dignitat determinen el rang dins de la comunitat.

Això també ho ha de tenir present, com tantes altres coses, l’abat, per no pertorbar el ramat pensant que té un poder arbitrari, perquè al cap i a la fi el monjo que és l’abat no s’ha pres pas res per a ell mateix sinó per honor i amor del Crist, per això sant Benet insisteix en el fet que actua en lloc del Crist, tot i estar carregat d’imperfeccions i defectes, de limitacions i d’errors; i malgrat tot aquest bagatge ha de ser conscient tothora i comportar-se de tal manera que es faci digne d’aquest honor.

L’edat no ha de crear, doncs, ni distincions ni preferències; un tema important, avui en dia que les vocacions són d’edat més avançada que en altres temps. No és pas fàcil quan un ha tingut una certa independència personal i econòmica subjectar-se a una vida comunitària; de fet si fos que venim al monestir simplement per cercar-hi un lloc, un llit i un plat a taula com es diu col·loquialment, ni l’aguantaríem, ni la nostra vida tindria cap sentit. Tot el sentit li ve de la recerca de Crist, de lluitar per no anteposar res al Crist; cap altra cosa, per cap altra raó no és possible viure al monestir, tot altre argument faria la nostra existència buida, inviable, feixuga fins a enfonsar-nos en el sense sentit.

Però no podem deixar de banda que sant Benet ens dona un altre consell, no pas menor, per viure aquesta vida comuna; el respecte. Els més joves han d’honorar els més ancians i aquets tenir present que Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. No se’ns recomana una obediència deforme ni una paciència criticaire, escriu sant Bernat. Però caiem sovint no sols en criticar, que ja seria greu, sinó en jutjar als altres, sota el nostre punt de vista, sols amb indicis; i aquesta és una greu falta contra la caritat, és a dir contra el nucli de la nostra vida comunitària. La injustícia, l’arbitrarietat, els judicis temeraris, fereixen els qui els pateixen, fracturen la comunitat i també, no ho oblidéssim pas, ataquen la nostra pròpia integritat quan els cometem. Ens cal reflexionar sobre el que passa al nostre interior quan som injustos, arbitraris. Tots hi caiem, el que ens cal fer és reflexionar-hi serenament, preguntar-nos com podem acusar el germà sense acusar-nos nosaltres mateixos. A l’origen de tota injustícia hi ha pors, angoixes, fantasmes del nostre propi passat, actituds que ens cal afrontar inexorablement si volem avançar. I per avançar, la boca en moltes ocasions no ens és una bona aliada, el que diem pot ferir, fereix, i encara que rectifiquem, que tirem enrere, el mal molts cops ja està fet i la ferida queda i costa molt de guarir.

Ni l’edat, ni la dignitat determinen el rang dins de la comunitat sinó l’hora d’entrada. La crida de Déu, la crida personal de Déu adreçada a cadascun de nosaltres és el que compta, en un moment concret de la nostra vida, a uns a l’hora primera, als altres a la tercera i als altres a la novena; i amb la crida la resposta, sincera, generosa, lliure, desinteressada. El rang en la comunitat és la combinació de tots aquests factors singulars, personals i irrepetibles. Sempre certs que Ell no ens abandonarà mai, que és pacient, pacient com sols l’amor ho pot ser; perquè Ell ha compartit la nostra feblesa, la nostra humanitat. Escrivia sant Bernat: «També hem d’evitar la pusil·lanimitat i la tristesa en tot allò que fem o tolerem, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria. A més, l’alegria o l’entusiasme estan molt relacionats amb la disponibilitat interior i per damunt de tot fugim de la supèrbia. El qui es creu alguna cosa impregna de vanitat tot el que fa o pateix. És el regust més amarg i més oposat a la veritat. Ja que no tenim obligacions temporals, dediquem-nos a conèixer tant Déu com nosaltres mateixos. Perquè ningú progressa espiritualment sense el sofriment i el treball. Tots sofrim, excepte aquell que ha adormit tant la seva ànima que ja no sent inquietud per res» (Sermó sobre el Càntic dels càntics).