QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 4

1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. 2 Després, el proïsme com a si mateix. 3 Després no matar. 4 No cometre adulteri. 5 No furtar. 6 No cobejar. 7 No allevar fals testimoni. 8 Honorar tothom. 9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre. 10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 11 Mortificar el cos. 12 No lliurar-se als plaers. 13 Estimar el dejuni. 14 Reconfortar els pobres. 15 Vestir el despullat. 16 Visitar els malalts. 17 Enterrar els morts. 18 Socórrer el qui passa tribulació. 19 Consolar l’afligit. 20 Apartar-se de les maneres de fer del món. 21 No anteposar res a l’amor del Crist. 22 No satisfer la ira. 23 No guardar ressentiment. 24 No tenir engany al cor. 25 No donar una pau fingida. 26 No abandonar la caritat. 27 No jurar, no fos cas que perjurés. 28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 29 No tornar mal per mal. 30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan. 31 Estimar els enemics. 32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 33 Suportar persecució per causa de la justícia. 34 No ser orgullós. 35 Ni donat al vi. 36 Ni golut. 37 Ni dormidor. 38 Ni peresós. 39 Ni murmurador. 40 Ni criticaire 41 Posar l’esperança en Déu. 42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi. 44 Témer el dia del judici. 45 Esglaiar-se de l’infern. 46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls. 48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual. 51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 52 No ser amic de parlar molt. 53 No dir paraules vanes o que facin riure. 54 No ser amic de riure molt o sorollosament. 55 Escoltar amb gust les lectures santes. 56 Donar-se sovint a l’oració. 57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes. 59 No satisfer els desigs de la carn. 60 Avorrir la pròpia voluntat. 61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell —Déu no ho vulgui— faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan». 62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat. 63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu. 64 Estimar la castedat. 65 No odiar ningú. 66 No tenir gelosia. 67 No obrar per enveja. 68 No ser amic de baralles. 69 Defugir l’altivesa. 70 Venerar els ancians. 71 Estimar els més joves. 72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics. 73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. 74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. 75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Mc 10,17) pregunta el jove ric a Jesús. Avui també sant Benet ens respon, concreta fil per randa què significa fer bones obres. Una llista que podríem repassar cada dia al vespre, anant marcant el que hem fet bé, el que hem fet malament i el que hem deixat de fer.

«Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual» conclou sant Benet i el lloc, l’obrador on practicar-los és el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat, dos conceptes ben bé lligats als vots que emetem i deixem sobre l’altar el dia de la nostra professió solemne com a representació de l’ofrena de la nostra vida a Déu. També pels pares cistercencs el monestir és per excel·lència, l’escola de caritat. Sabem que hem de fer i on ho hem de fer; però el mateix sant Benet ens ho diu, això no és fàcil, és un treball i al llarg del camí hem de mantenir la confiança en el Senyor; «no desesperar mai de la misericòrdia de Déu», una frase que ens resulta ben familiar.

El to del capítol té quelcom de singular, es podria resumir amb els verbs: témer i desitjar, que resumeixen també la major part de les motivacions humanes. Parlem, pensem entre el temor i el desig i ens cal discernir si el nostre temor és fundat o infundat i si el nostre desig és just i regulat. Témer i desitjar no és dolent, sols cal que ho fem de modus just i per arribar-hi ens cal un treball interior, adonar-nos-en de que Crist ens ha alliberat també d’aquests temors infundats i desitjos mal expressats. Tot el capítol té una fesomia ben particular, una sèrie de preceptes curts, gairebé sempre formulats d’acord amb el mateix esquema, que els monjos podien aprendre de memòria. Una ensenyança en forma de proverbis molt estimada pels cristians i els monjos antics. Sant Benet dona aquí a la paraula instruments el sentit corrent d’eina, d’eina de treball. Aquestes eines no són més que judicis que indiquen els bons treballs que s’han de fer per aconseguir la perfecció de la vida cristiana. Al final del capítol s’anomenen amb més precisió com a eines per a l’art espiritual, un art que ha de ser entès en el sentit correcte d’un treball metòdic i qualificat, uns exercicis complexos per conquerir la caritat perfecta. Sant Benet no troba la motivació i el seu significat fonamental en la por a Déu, sinó en l’amor; la caritat perfecta com a fi de l’ascetisme monàstic.

El capítol ens mostra un catàleg de 74 instruments de bones obres que, sense preàmbul, comença amb el primer precepte de la caritat i acaba amb el de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. Molts d’aquets preceptes pertanyen a la vida moral comuna de tots els cristians, la perfecció que es busca a través dels consells evangèlics. La majoria de les frases són preses de l’Escriptura; d’altres dels escrits dels Pares de l’Església; d’altres d’autors monàstics. Hi podem trobar, com indica l’abadessa Montserrat Viñas, cinc grups a més del decàleg i la regla d’or; tot i que alguns preceptes són intercanviables. Del verset 1 al 8 corresponen al decàleg, finalitzant amb el 9 que és la regla d’or «allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre.» Un segon grup d’instruments ens poden ser d’ajuda a dominar-nos per amor a Crist i als germans, vivint amb austeritat, dominant els instints més primitius que tots portem a dins; és a dir de domini propi i d’ascesi. Un tercer grup són les obres concretes de misericòrdia que van més enllà de la materialitat que proposen. El quart grup els hem de fer servir com a conseqüència natural dels anteriors, estimant a Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, tot mirant de fer el bé als altres i tenint a Crist com a fi últim de la nostra vida cosa que vol dir que el nostre únic desig serà estimar, no guardant ressentiment, no tenint engany al cor, no donant una pau fingida, no abandonat la caritat; un grup dedicat a l’amor fratern i a la puresa del cor. El darrer grup, el cinquè té un caire escatològic, és l’espera joiosa del Senyor en qui hem posat tota la nostra esperança; una espera atenta que ens ajuda a tenir un sa temor de Déu, ens situa en el temps que se’ns dona per convertir-nos.

El valor d’aquestes màximes és variat, però totes elles estan centrades en les coses essencials que són l’amor a Déu i l’amor al pròxim. El monjo és en definitiva un treballador de Déu i per Déu, que, a l’obrador del monestir en comunió amb els altres treballadors que formen la seva família religiosa, la seva comunitat, dur dia i nit, amb elements humans, una obra enterament espiritual emprant eines espirituals com són les virtuts, treballant amb esperança i confiant en la gràcia i misericòrdia del Senyor, per tal d’un dia rebre la recompensa del seu treball. Vet aquí quina és la nostra tasca concreta de cada dia, el camí per on ha de transcorre la nostra vida monàstica, sense deixar-ho mai per tal d’aconseguir allò que cap ull no ha vist mai, ni orella ha sentit, no cor d’home ha pressentit, allò que Déu té preparat per als qui l’estimen, per això abans que tot ens cal estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, així la resta serà més fàcil.