ELS SACERDOTS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 62

1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La qüestió de la presència i el paper dels sacerdots en una comunitat monàstica és tan antiga com el mateix monacat cristià. El monaquisme i el sacerdoci pertanyen a dos ordres diversos de la realitat eclesial, de manera que la vocació a la vida monàstica i la vocació al sacerdoci són dues vocacions diferents que poden però coexistir en una mateixa persona. L’experiència dels segles, així com la de cada sacerdot monjo, mostra que aquestes dues vocacions poden enriquir-se mútuament, però també alguns cops entrar en conflicte entre si.

La vida monàstica és una manera concreta de viure la vida cristiana, de viure el sacerdoci comú. Qualsevol cristià és lliure, seguint una crida, d’adoptar un determinat tipus de vida i entrar en una comunitat monàstica, que l’accepta, per militar sota una regla comuna aprovada per l’Església. Pel que fa al sacerdoci la seva vocació és a més un ministeri al qual hom hi és cridat per l’autoritat competent, és a dir pel bisbe. El monjo viu en una comunitat sota una regla i un abat; el sacerdot per la seva part és l’ajudant del bisbe, que està revestit de la plenitud del Sagrament de l’Orde (Cf. LG, 26), per això el prevere exerceix el seu ministeri sota l’autoritat d’aquest últim. Certament la consagració episcopal confereix la plenitud del Sagrament de l’Orde, que, en la comunitat eclesial, és posat al servei del sacerdoci comú dels fidels, del seu creixement espiritual i de la seva santedat. El sacerdoci ministerial, de fet, té l’objectiu i la missió de fer viure el seu sacerdoci comú o universal als fidels, que, en virtut del Baptisme, participen a la seva manera en l’únic sacerdoci de Crist, com afirma la constitució conciliar Lumen Gentium quan diu: «El sacerdoci comú dels fidels i el sacerdoci ministerial o jeràrquic, estan ordenats l’un a l’altre; tots dos, en efecte, participen cadascun a la seva manera, de l’únic sacerdoci de Crist. La seva diferència, malgrat això, és essencial i no només de grau» (LG 10).

Del sacerdoci baptismal en participa qualsevol cristià, òbviament també els monjos, i el monjo, que té per centre de llur vida Crist, que vingué a servir i no a ser servit, quan és cridat al sacerdoci ministerial, esdevé encara més un servidor de la comunitat en tant que posa el seu ministeri al servei dels seus germans. Escriu Dom Leclercq que el sacerdoci dins del monacat es pot presentar també com una ofrena, como el cimal de l’oferiment de la pròpia vida en el qual la pregària i l’ascesi de la vida del monjo adquireixen una eficàcia eclesial.

Consideracions teològiques a banda la Regla preveu tan sols el sacerdoci en dos casos: el del sacerdot que ve al monestir per a ser monjo i el del monjo ordenat de prevere per tal d’assegurar el servei sagramental del monestir. Per tant el ministeri sacerdotal del monjo queda inscrit dins del que podríem anomenar com l’església particular que forma una comunitat monàstica, si més no en la majoria dels casos fora del cas que el monestir hagués assumit compromisos pastorals. Sant Benet insisteix que el ministeri no implica pas una posició superior a la resta de la comunitat, i ni tan sols altera el lloc i posició del monjo prevere dins d’ella.

Com serveix un monjo prevere la seva comunitat? Amb les facultats pròpies del seu ministeri, com també ho fa el diaca. En l’administració dels sagraments, i en particular la celebració de l’Eucaristia centre litúrgic de la nostra jornada diària. Dins de la celebració eucarística cal destacar l’homilia, molt especialment la dominical. Recordo que el nostre P. Robert comentava sovint, amb el seu peculiar estil, que les homilies de la Missa conventual van dirigides primordialment a la comunitat. Cadascú té un estil propi, hi ha qui destaca amb èmfasi una frase perquè ens arribi i ens interrogui o hi ha qui situa les lectures dins del context de l’any litúrgic, cosa molt bona perquè tot l’any litúrgic forma un conjunt i les lectures triades ens proposen un itinerari personal.

Ens convindria rellegir de tant en tant el segon punt del capítol tercer de l’Exhortació apostòlica del Papa Francesc Evangelii gaudium. Ens hi recorda per exemple que l’homilia no pot ser pas un espectacle entretingut (cf. EG 138) i que cal preparar-la, dedicar-hi un temps perllongat d’estudi, de pregària, de reflexió i aportar-hi creativitat personal; perquè aquell qui predica i no es prepara no és espiritual; i alhora és deshonest i irresponsable amb els dons que ha rebut (cf. EG 145). Homilies no massa llargues, clares i ben estructurades, aconsella el Papa. Un aspecte fonamental és la relació directa, estreta i fontal del que es predica amb la Paraula de Déu, és a dir amb les lectures que l’assemblea acaba d’escoltar. A aprofundir-hi ens hi pot ajudar relacionar-les amb el magisteri i la tradició de l’Església, per exemple per a nosaltres, els Pares de l’Església, que són un bon recurs perquè l’Esperit ens inspiri, i a més tenim un temps privilegiat per fer-ho en la nostra trobada personal amb la Paraula dos cops cada dia.

El sacerdoci en comunitat és servei als germans i a l’Església. El nostre arquebisbe Jaume deia en la meva ordenació com a prevere: «Tot cristià, pel fet d’haver rebut en el baptisme el sacerdoci comú, i també en virtut de la comunió dels sants, ha de sentir el pes de portar la humanitat sencera a Déu i de viure el gran manament de l’amor al proïsme. Però qui a més queda ungit amb el Sagrament de l’Orde, adquireix una nova responsabilitat, derivada de la seva nova configuració amb Crist, que no és només més intensa, sinó essencialment diferent de la dels altres fidels. Està cridat a ser un servidor fidel dels seus germans de comunitat en primer lloc i servidor també de tots els homes» (1 de maig 2015).