diumenge, 7 de novembre de 2021

LES FALTES GREUS

De la Regla de sant Benet
Capítol 25

1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La Llei Orgànica 10/1995 que recull el Codi Penal de l’Estat Espanyol en la seva exposició de motius diu que el Codi «ocupa un lloc preeminent en el conjunt de l’ordenament, fins al punt que, no sense raó, s’ha considerat com una espècie de «Constitució negativa». El Codi Penal ha de tutelar els valors i principis bàsics de la convivència social». Un codi penal serveix doncs, des de la seva concepció moderna, per protegir els principis bàsics i la convivència. Hi ha un seguit de capítols de la Regla que, per assimilació a la idea moderna, es denominen habitualment com el codi penal de la Regla.

Sant Benet sap molt bé que no som perfectes, si ho creguéssim així aquí rauria la pitjor falta que podríem tenir i d’aquí naixerien la resta que poguéssim cometre, arrelades en la nostra supèrbia i la nostra manca d’humilitat, que ja de per si són una culpa greu perquè no serà que al llarg de la Regla sant Benet no ens adverteixi d’evitar tals mals per a nosaltres i com si hi caiem serà tota la comunitat la que pateixi aleshores els efectes de la nostra malifeta.

El Codi Penal civil estableix que hi ha culpes greus, culpes menys greus i culpes lleus; certament aquest és un fet tan antic com la mateixa naturalesa humana i san Benet ja ho recull. Avui ens parla de les culpes més greus, d’aquelles que obliguen a excloure de la vida comunitària.

Qui és o culpable o quan som culpables? Ens ho diu el Cànon 1321 del Codi Canònic: «queda subjecte a la pena establerta per una llei o precepte qui els va infringir deliberadament», per tant som culpables quan infringim una norma deliberadament i per saber que hem de fer o que no hem de fer tenim en l’Evangeli i en la mateixa Regla una bona guia i d’aquest text no podem argumentar desconeixement perquè com ens diu sant Benet al Capítol 58 parlant de qui truca a la porta del monestir amb la intenció de fer-se monjo: «se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, i dir-li: “Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, ves-te’n lliurement”». O quan diu al Capítol 56 «volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al•legar ignorància.». No podem pas dir doncs que no sabem al que ens comprometem i no podem al•legar ignorància a les normes que regulen la nostra vida, perquè si ja el principi del dret universal estableix que la ignorància de la llei, el desconeixement de les normes, no és pretext per al seu incompliment, això té el seu principi en el dret romà que estableix que les normes jurídiques van ser creades per a ser complertes, i que un Estat té l’obligació i la tasca de fer públiques les lleis perquè les persones estiguin al corrent del que han de complir; aquí es nota sens dubta la formació jurídica de sant Benet a l’antiga Roma, una Roma decadent però que mantenia uns principis jurídics que són encara l’arrel dels que avui ens regeixen.

La pena per la culpa greu sant Benet la té molt clara: l’excomunicació, l’apartament de la vida comunitària perquè per la Regla apartar-se o ser apartat de la comunitat, sigui al refetor o sigui al cor, és en sí una pena, una penalització i no pas lleu. Certament a vegades ens apartem nosaltres sols i la raó de fons no és altra que la mandra que neix del nostre orgull de sentir-nos superiors, no tant sols als germans sinó fins i tot a aquell a qui hem vingut a seguir: el Crist.

Tots faltem, siguin faltes lleus, menys greus o, Déu no ho vulgui, greus. Però òbviament la nostra pròpia fragilitat massa sovint ens porta a erigir-nos en jutges dels nostres germans i massa sovint amb una arma de destrucció massiva, una arma letal pels estralls que provoca: la murmuració. Al fons, al darrera de la murmuració hi ha la nostra pròpia covardia perquè no ens atrevim a dir-li a un germà a la cara quelcom, sens dubte per la por a ser vençuts o convençuts i optem per les pitjors armes per les que podem optar: la murmuració i fins i tot la mentida. Quantes vegades ens alerta sant Benet del perill i la maldat de la murmuració? Fa servir aquesta paraula tretze cops al llarg de la Regla, tres vegades més que la paraula pecat o que la paraula falta i això lluny de ser una dada curiosa és un fet ben simptomàtic. La murmuració és una falta molt greu i no per l’habitud amb que la practiquem l’hem de menystenir en la seva importància; en la Regla s’equipara a la desobediència, a l’orgull i a la contumàcia, d’aquí la frase clau de la Regla: «sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.» (RB 40,9).

Deia el Papa Francesc aquest darrer dimecres en l’Audiència General: «De fet, quan tenim la temptació de jutjar malament els altres, com passa sovint, hem de reflexionar, sobretot, sobre la nostra fragilitat. Que fàcil és criticar els altres! Però hi ha gent que sembla tenir una llicenciatura en xafardeig. Cada dia critiquen els altres. Però mira’t tu mateix! Està bé preguntar-nos què ens impulsa a corregir un germà o una germana, i si no som potser d’alguna manera corresponsables del seu error. L’Esperit Sant, a més de donar-nos la mansuetud, ens convida a la solidaritat, a portar els pesos dels altres. Quants pesos estan presents en la vida d’una persona: la malaltia, la manca de treball, la soledat, el dolor…! I quantes altres proves que requereixen la proximitat i l’amor dels germans! Ens poden ajudar també les paraules de sant Agustí quan comenta aquest mateix passatge: «Per tant, germans, si un home està implicat en alguna falta, […] corregeix-lo amb esperit de mansuetud. I si aixeques la veu, que hi hagi amor interiorment. Tant si encoratges, com si et mostres paternal, com si corregeixes, estima» (Sermons 163/B3). Estima sempre. La regla suprema de la correcció fraternal és l’amor: voler el bé dels nostres germans i de les nostres germanes. Es tracta de tolerar els problemes dels altres, els defectes dels altres en silenci en la pregària, per a després trobar el camí adequat per ajudar-lo a corregir-se. I això no és fàcil. El camí més fàcil és el de la crítica. Esquarterar l’altre com si jo fos perfecte. I això no s’ha de fer. Mansuetud. Paciència. Pregària. Proximitat.» (Audiència General dimecres 3 de novembre de 2021).

Aquesta part de la Regla ens pot semblar feréstega però és evident que tota legislació entre els homes està condemnada al fracàs si no hi ha sancions que estimulin a la seva observança. I sant Benet les estableix d’una manera ben precisa i alhora ben humana. Ens cal estar sempre vigilants a no caure en falta; procurant de no fer-ho en les faltes petites com ara la impuntualitat, l’absència de l’Ofici Diví injustificada, o tantes altres; perquè si caiem en la rutina de les faltes lleus, acabarem per cometre’n de menys greus i a la fi podem acabar caient en faltes greus, Déu no ho vulgui, com la murmuració.

A sant Benet el Senyor li podria ben bé dir com al profeta Ezequiel: «Si tu, l’adverteixes i ell no es converteix de la seva maldat ni s’aparta del mal camí, morirà per culpa seva.» (Ez 3,19); la Regla no fa sinó advertir-nos, de fer-li’n cas o no la decisió és nostra; sant Benet no ens proposa les seves idees, ni les del seu grupet d’addictes inseparables, ell com escriu sant Agustí, com nosaltres fou feble, com nosaltres fou de carn, com nosaltres fou mortal, com nosaltres menjava, dormia i es llevava i com nosaltres morirem ell va morir, era simplement un home; però ell no cercava, no cerca encara avui a través de la Regla, els seus interessos personals, sinó els de Jesucrist, i això mateix és el que ens demana de fer, això mateix és el que vol per a nosaltres. (Cf. Sermó de sant Agustí, bisbe, sobre els pastors, 46,6-7).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada