LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 32

1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.
Som en una part de la Regla formada per quatre capítols que fan referència a temes una mica més mundans, més materials, però al cap i a la fi aquesta impressió és tant sols una aparença, perquè en tots els aspectes de la nostra vida s’ha de notar que som monjos, que hem seguit la crida del Senyor i que com a tals monjos volem viure. Si un s’ho mira des d’un aspecte purament material la nostra vida és d’afortunats, podríem dir que no ens falta res del necessari i que sempre ho tenim tot a punt. Individualment és cert això, però ho hem de veure també comunitàriament; formem un tot, potser definir-ho com una família no és pas l’expressió més adequada, ni encara menys un grup d’amics. No són del tot adequades aquestes denominacions perquè per exemple en una família hi ha en general infants i són els majors, els pares, els responsables de proveir-los de tot i aquí, en una o altra manera, tots som responsables.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En un monestir hi ha d’haver tot el necessari, com ens diu el capítol 66, si pot ser sense recórrer a l’exterior millor, però ja sabem que avui això és molt difícil d’aconseguir. Sí que cal dir que sempre tenim tot el necessari: un plat a taula servit a l’hora ben puntualment, la roba neta cada setmana, la porteria atesa, l’hort rendint, els paraments litúrgics i tot el que fa referència a la sagristia a punt a l’hora que toca; perquè hi ha qui té cura de cuinar, de repartir els serveis, d’acollir als hostes o als passants, de programar la setmana litúrgicament, qui porta la veu cantant en el cor, qui compra, qui té cura dels malalts i de les visites mèdiques o qui té cura de que les finances vagin a un ritme acceptable, i així cadascun té la seva responsabilitat i entre tots cobrim tots aquells aspectes de la nostra vida que cal atendre (Cf. RB 2,20), així podríem ben bé dir que som eines en mans del Senyor, de la comunitat. Tot sempre sense fer accepció de persones perquè seria inconcebible un hostatger que acollís sols als seus amics, un servidor de taula que tingués cura tant sols d’aquells pels qui tingués debilitat personal, algú que procurés de fer-se coincidir en un servei amb qui té una amistat particular, Déu no ho vulgui, qui donés medicaments tant sols a alguns monjos concrets, qui perdés la roba d’aquells que no li cauen bé i tantes altres coses del tot inversemblants i ridícules en una comunitat monàstica que busca a Déu.

El nexe que ha d’unir totes aquestes tasques és la responsabilitat, una responsabilitat compartida i gens romancera. Ho deia un dia un monjo de la nostra comunitat en un reportatge, si el que fem ho fem perquè estimem als altres no és pas una càrrega, és un servei elevat, perquè a través dels altres servim al mateix Senyor. Com ens diu sant Pau a la segona carta als cristians de Corint: «Que cadascú doni allò que de cor ha decidit, no de mala gana ni per força, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria.» (2Co 9,7). Per això ens cal no oblidar el valor que té tot això, la riquesa que significa que entre tots ho fem tot. De tan acostumats com hi estem potser a vegades ho oblidem i caldria no oblidar-ho; no pas per anar dient-ho a cada moment, però sí per recordar-ho per exemple en la nostra pregària personal donant gràcies pels germans que tenen cura de nosaltres i donant gràcies per poder tenir-ne també nosaltres cura; tanmateix com ho fem a Laudes cada diumenge en canviar els servidors comunitaris.

Perquè de tant ben servits com estem hi ha el perill de tornar-nos exigents, esdevenir com deia un monjo que avui ja no està entre nosaltres “uns solterons malcriats”. Si el que surt per dinar no és del meu grat poso mala cara, si el lector, el cantor, el salmista o l’hebdomadari s’equivoca miro de fer evident que ha errat amb un gest o un comentari idoni, si alguna cosa d’intendència, una peça de roba o un medicament no m’ha arribat quan volia ja blasmo al responsable perquè considero que m’ha d’arribar a les mans fins i tot abans de que hagi formulat la petició, perquè ja s’ho podria imaginar que em manca o se m’està acabant tal o qual altre cosa. Existeix sempre el perill, també per a nosaltres de cedir al que Henri de Lubac definia com a mundanitat espiritual, cedir a l’esperit del món, que porta a actuar per a la pròpia realització i no per a la glòria de Déu (cf. Meditacions sobre l’Església), cedir a formar part d’una mena de burgesia de l’esperit i de la vida que ens empeny a acomodar-nos, a buscar una vida còmoda, tranquil·la amb nosaltres mateixos, però sempre exigent amb els altres.

Ara bé també podem practicar la queixa a l’inrevés; si som nosaltres els responsables de proveir podem tenir la temptació de fer gruar, per emprar una expressió potser massa col·loquial, a qui ens demana quelcom qui sap si amb la temptació de sentir-nos importants, amb poder sobre els altres. Aquí podríem recordar aquell episodi del capítol 21 de l’Evangeli segons sant Mateu, els dos fills cridats a una tasca, un diu sí quan acaba no fent-la, l’altre diu no per acabar fent-la i ja sabem que diu Jesús al respecte: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu.» (Mt 21,31) i al respecte Orígenes comenta que d’aquí es desprèn que el Senyor va parlar en aquesta paràbola a favor d’aquells que ofereixen poc o res, però que ho manifesten amb les seves accions, i en contra d’aquells que ofereixen molt i que res fan del que ofereixen (cf. Homilia 18 in Matthaeum). Tots sabem que en cada comunitat hi ha gent diversa, que han viscut una vida diferent uns i altres germans; uns ho han tingut sempre tot ben resolt, d’altres han patit mancances; però a vegades uns i altres podem ser al monestir o bé exigents o bé agraïts, perquè tot depèn de la generositat del nostre cor.

Avui sant Benet en aquest capítol ens demana no tant sols un cert reconeixement per tot el que rebem, sinó a més ens demana responsabilitat, és a dir practicar uns costums que signifiquin que els altres poden refiar-se de nosaltres, que sabem usar i compartir les eines i els objectes del monestir, que sabem guardar-les i recollir-les i si no ho fem així, sant Benet creu que som mereixedors de ser renyats i castigats. A vegades costa molt poc tenir cura de les coses i ens demana molt més esforç desatendre-les o fer-les malament. Una porta que deixem sense tancar, una llum innecessàriament oberta, un cotxe que utilitzem sense una necessitat justificada, una cosa que demanem pel simple fet de tenir-la i que de fet no ens caldria posseir i així tantes altres coses del mateix estil. Certament no les podríem encabir en el capítol 68 perquè no són pas coses impossibles de fer, de fet són ben fàcils de portar a terme, però a vegades tenim la temptació de demostrar la nostra singularitat, la nostra llibertat d’una manera sinó infantil si al menys immadura. És caure en aquella feblesa de que parla sant Agustí quan diu que feble és aquell de qui es tem que pugui sucumbir quan la temptació l’escomet, perquè la fortalesa cristiana enclou no solament fer el que és bo, sinó també resistir el que és dolent (Sermó 46,13).

Tot és de tots i tots estem al servei de tots, com escriu sant Benet al capítol 33: «“Que tot sigui comú a tots”, tal com està escrit, i que “ningú no digui ni tingui res com a seu”.» (RB 33, 6). Això ho hem de viure sense contorbar-nos ni contristar-nos, practicant aquell bon zel del que ens parla sant Benet al capítol 72. Avançant-nos a honorar-nos els uns als altres; suportant-nos amb una gran paciència les febleses, tant físiques com morals; obeint-nos amb emulació els uns als altres; sense cercar ningú allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; practicant desinteressadament la caritat fraterna; tement Déu amb amor; i no anteposant res absolutament al Crist. (Cf. RB 72, 4-11).