diumenge, 24 d’octubre de 2021

 COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES ELS DIUMENGES

De la Regla de sant Benet

Capítol 11

1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas —Déu no ho vulgui— que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 24 octubre 2021

Escriu sant Joan Clímac en el dinovè graó de la seva Escala espiritual «Quan la campana dona el senyal per a la pregària el monjo que estima Déu diu: “Bé, bé” El mandrós, en canvi, sospira “Ai de mi, ai de mi!”».

La campana ens convoca cada dia per celebrar les vigílies quan encara és fosc. «Mediae noctis tempus est» cantem en l’himne de Matines del diumenge de la segona setmana. Aquesta pregària nocturna ha tingut sempre un lloc important en la litúrgia; fonamentalment expressa l’espera del Senyor que va venir, que va morir a la creu, que fou sepultat, que va ressuscitar, que se’n pujà al cel i que esperem, perquè n’estem certs, que tornarà. Aquesta hora litúrgica representa la darrera etapa de la pregària que tenia lloc durant la foscor seguint l’exemple del mateix Jesús que es retirava de nit per pregar com ens diuen els evangelistes sant Lluc «Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu.» (Lc 6,12) o sant Mateu «Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar.» (Mt 14,23). No se sap ben bé com aquesta hora litúrgica es va configurar en els primers temps del cristianisme, tampoc coneixem quina freqüència tenia o si era una oració privada o bé comunitària; sí que a l’Edat Mitjana esdevé en el món monàstic un moment molt fort del dia i també a les esglésies de Roma, Jerusalem i Milà. (LÓPEZ MARTÍN, Julián, La oración de las horas, p. 185-199). Poc a poc s’anà situant a l’hora tot just abans de l’albada, en llatí matuta, d’on ve el seu nom de Matines. Les mateixes paraules que han anat definint aquesta pregària ens indiquen una certa diversitat en la seva ubicació horària. Sembla clar que en la tradició benedictina el mot llatí matutinum significa un ofici del matí o de l’albada, mentre que el conjunt de l’Església emprà més el mot vigílies, estretament relacionat amb la vetlla pasqual i les que iniciaven les solemnitats de Nadal o Pentecosta, els aniversaris d’alguns sants celebrats al voltant de les seves tombes, i per extensió a les vigílies celebrades en les catedrals presidides pel bisbe tenint la litúrgia de Jerusalem com a model. Els Pares ens exhorten a la pregària nocturna quotidiana, estructurada a partir dels monestirs ja fos a mitjanit, al final de la nit o al cant del gall. És el que ens diu el Salm 119 «A mitjanit em llevo a lloar-vos, perquè són justos els vostres judicis.» (Salm 119, 62).

La Constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II ens diu que «l’hora anomenada Matines, encara que al cor conservi el caràcter de lloança nocturna, compongui’s de manera que pugui resar-se a qualsevol hora del dia.» (SC, 89c). L’ideal és doncs mantenir aquesta pregària quan encara és fosc, «són dignes de lloança els que mantenen el caràcter nocturn de l’ofici de lectura», diu l’Església en el Institutio Generalis Liturgiae Horarum. En qualsevol cas l’Església vol que aquesta hora conservi la seva importància espiritual amb perllongades lectures i fins i tot el mateix Concili Vaticà II demana que «tingui menys salms i lectures més llargues.» (SC 89,c). Aquesta hora ja havia estat objecte de molts canvis en les diferents reformes de l’Ofici Diví i en el Concili Vaticà II davant d’aquells que demanaven fins i tot la desaparició d’aquesta hora o la seva conversió en una lectura lliure de l’Escriptura, acabà per imposar-se el manteniment del seu caràcter de pregària eclesial pública, és a dir oficial. Durant el Sínode dels bisbes de l’any 1967 un grup de bisbes insistí encara en la seva reconversió eliminant els Salms i alliberant les lectures deixant d’estar condicionades per un leccionari oficial. Segurament ve d’aquí l’ús de la denominació més general d’Ofici de Lectura, ofici en tant que vertadera celebració o acció litúrgica, i de lectura en tant que penetració reflexiva i orant de la Paraula de Déu. Ens ho diu així la mateixa Institutio Generalis Liturgiae Horarum «La pregària ha d’acompanyar “la lectura bíblica, perquè sigui un veritable col·loqui entre Déu i l’home, ja que “quan preguem, parlem amb Déu, i l’escoltem, quan llegim les paraules inspirades” (DV, 25)» (Institutio Generalis Liturgiae Horarum, 56). Aquest ofici de lectura alternant un himne, Salms, oracions i lectures cerca de ser, no pas un estudi intel·lectual, sinó una meditació orant de l’Escriptura o del magisteri dels Pares, com en el cas de la Lectio Divina, i en aquesta hora de l’albada se’ns proposa una lectura de l’Escriptura, segons un cicle bianual per fer un recorregut encara més ampli de la mateixa, i una segona lectura o comentari presa de la tradició per aportar-nos o bé un comentari de la lectura escripturística que hem escoltat abans o bé una meditació apropiada al temps o al misteri del dia, en el cas de la celebració dels sants.

Escriu sant Joan Clímac en el dinovè graó de la seva Escala espiritual «El mal monjo està sempre despert per a una conversa; però quan arriba l’hora de la pregària, llavors se li tanquen els ulls. El monjo relaxat sobresurt en enraonies; però quan és l’hora de la lectura no pot tenir els ulls oberts.»

Sant Benet ens parla avui de la importància de les Matines i com aquesta importància augmenta, si això pot ser, en celebrar-les en diumenge. Ens cal estar ben desperts doncs per començar el dia del Senyor, que hem encetat en les primeres Vespres; amb el cor disposat i l’orella ben atenta. «Primo dierum omnium», cantem en l’himne de Matines de la primera setmana. Aquell dia que en la tradició jueva era el primer de la setmana però que amb la resurrecció de Crist esdevé, com escriu el llibre de l’Apocalipsi, «el dia del Senyor.» (Ap 1,10). En aquest dia a part de la celebració de l’Eucaristia, l’ofici més antic és la vigília, per això sant Benet, per això el mateix leccionari, ens proposa un formulari més desenvolupat pels qui desitgen celebrar de manera intensa la festa dominical; que recordem-ho en els primers temps del monaquisme era l’únic dia en que se celebrava l’Eucaristia.

Escriu sant Joan Pau II en la seva Carta Apostòlica Dies Domini que «una aguda intuïció pastoral va suggerir a l’Església cristianitzar, per al diumenge, el contingut del dia del sol, expressió amb la qual els romans denominaven aquest dia i que encara avui apareix en algunes llengües contemporànies, apartant als fidels de la seducció dels cultes que divinitzaven el sol i orientant la celebració d’aquest dia cap a Crist, veritable sol de la humanitat.» (Dies Domini, 27). Quina millor manera de celebrar aquest Dia del Senyor que amb els Salms i les lectures que ens ofereix l’ofici de Matines? Sant Benet ens demana fins de i tot de llevar-nos més d’hora o al menys, Déu no vulgui, que no ens llevem més tard i haguem d’escurçar l’ofici.

Com ens deia sant Eusebi d’Alexandria precisament a Matines diumenge passat: «el sagrat dia del Diumenge és la commemoració del Senyor. Per això és anomenat Diumenge, és com dir el primer dels dies. De fet abans de la passió del Senyor no se’n deia Diumenge, sinó dia primer. Aquest dia primer el Senyor va iniciar la resurrecció, és a dir la creació del món; aquest dia va donar al món les primícies de la resurrecció; i també aquest dia va manà que celebréssim els misteris sagrats. Per tant, aquest dia ens porta el començament de tota gràcia: l’inici de la creació del món, l’inici de la resurrecció, l’inici de la setmana. En comprendre aquest dia tres començaments, ens mostra a un mateix temps el primat de la santíssima Trinitat.» (Dels Sermons de sant Eusebi d’Alexandria, bisbe; 6,1-3).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada