LA TAULA DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 56

1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens està parlant en aquests capítols de temes pràctics, de si podem acceptar quelcom, de com hem de vestir i també de com cal acollir als hostes. La Regla recomana d’acollir-los amb deferència, com el Crist mateix ens diu el capítol LIII, i asseure’ls a la taula de l’abat. No està massa clar com portar-ho a la pràctica i sembla que es tracta de que l’abat i els hostes han de menjar a part, d’aquí que digui sant Benet que cal deixar un ancià o dos amb els germans per conservar l’ordre o que en el capítol LIII parli de que el superior ha de trencar el dejuni en atenció als hostes; ja que no s’entendria massa bé que mentre l’abat i els hostes mengen plats més suculents els monjos ho facin amb més parquedat i tots al mateix refetor. En l’actualitat tants caps tant barrets; hi ha monestirs on els hostes, o una part d’ells, s’asseuen a la taula de l’abat; en d’altres mengen a part i en aquest cas en alguns homes i dones junts i en d’altres separats; en alguns monestirs comparteixen taula amb els monjos i alhora conversa, relegant en part o en tot la lectura al refetor i en alguns, com és el nostre cas, comparteixen taula, lectura i ritme de menjar amb la comunitat.

Sí que d’aquest capítol ens queden tres idees bastant clares. La primera és tractar als hostes amb deferència, que no vol dir pas amb intrusisme en les seves vides ni ells en les nostres que ja sant Benet ens adverteix ben clarament dels perills que això comporta; en segon lloc que els àpats i la taula són un element important en la vida monàstica i finalment que al refetor cal mantenir el silenci i l’ordre en tota ocasió. «Era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35) ens diu Jesús a l’Evangeli, idea que recull sant Benet en parlar d’acollir al Crist en els hostes. L’àpat té un paper important en l’acolliment com ja les primeres comunitats cristianes tenien els àpats per encontre comunitari, tot just acabada l’Eucaristia; ho hem sentit aquets dies al primer nocturn de Matines en escoltar com sant Pau amonestava als cristians de Corint per no compartir el menjar i anar cadascú a la seva, resultant que els rics s’atipaven i ni tant sols esperaven als menys rics i el que havia de ser una trobada comunitària esdevenia un motiu de divisió i d’exclusió social. Finalment és ben sabut que sant Benet demana que al refetor s’hi faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix i que tot allò que necessitem per a menjar i per a beure, ens ho servim els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res o que si cal es demani amb un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu (Cf. RB 38).

Sant Benet recull la tradició bíblica de l’acolliment. Abraham és exemple de l’hospitalitat que en les llars orientals es requeria, àdhuc per a forasters desconeguts; podent així l’hoste gaudir d’aquesta hospitalitat sense la més mínima obligació de pagament. La Bíblia està plena d’exemples sobre aquest tema. El vell que acollí al levita a Guibà (Jt 19,24). En defensa seva, Job va al·legar que sempre havia estat atent a les necessitats dels viatgers (Job 31, 31-32). Lot va acollir a dos forasters, sense saber que eren àngels (Gn 19, 1-3). Els israelites en definitiva van rebre de Déu mateix l’ordre de protegir als estrangers i ser hospitalaris amb ells (Lv 19, 33-34) i en la mateixa línia sant Pau aconsella de fer-ho així als cristians. El mateix Crist a Betània és acollit (Lc 40, 38-42), en un doble sentit com a hoste: per Marta que es preocupa de fer moltes coses per Ell; o com ho fa María, que l’acull posant-se als seus peus; així Jesús entrà a casa de Llàtzer, Marta i Maria com a hoste i acabà com a amfitrió, omplint-los l’ànima. Finalment sant Pau pel seu caràcter de viatger a causa de l’Evangeli és un model d’acollit com a Jerusalem on és rebut pels apòstols (Ga 1,18). Perquè és a Crist a qui acollim en la persona dels altres, la trobada amb el germà és una trobada amb Déu.

I aquesta trobada cal que transcorri compartint la nostra manera de viure, començant per la pregària, perquè el primer que recomana sant Benet de fer amb un hoste que arriba és portar-lo a l’oratori, i amb el silenci, deixant així que qui ens visita s’apropi a la nostra vida, al menys per unes hores, i ho pugui fer amb serenor i respecte. La tradició de l’hospitalitat monàstica és en certa manera el testimoni de la nostra vida, el que compartim amb els qui se’ns apropen, i la seva arrel està en l’Escriptura i en la Regla. Quan un va a un monestir pensa en recollir-se en la solitud i el silenci i sobretot deixar-se tocar pel missatge de Crist compartint uns dies amb una comunitat que cerca Déu, o com escrivia un hoste, deixant-se portar per la falta de novetat, iniciant-se en una altre rutina, com un camí d’accés directe cap a l’interior, a l’escolta del silenci tot compartint els senzills i callats actes de la comunitat. El que diferencia l’hospitalitat monàstica de qualsevol altre és predisposar al nou vingut en un ambient de silenci i de pregària per poder acollir la veu de Déu; interpel·lant-se del que per què un grup d’homes ha deixat determinades coses per poder cercar a Déu per la pregària, el treball, la lectura de la Paraula i el silenci.