QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 4

1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. 2 Després, el proïsme com a si mateix. 3 Després no matar. 4 No cometre adulteri. 5 No furtar. 6 No cobejar. 7 No allevar fals testimoni. 8 Honorar tothom. 9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre. 10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 11 Mortificar el cos. 12 No lliurar-se als plaers. 13 Estimar el dejuni. 14 Reconfortar els pobres. 15 Vestir el despullat. 16 Visitar els malalts. 17 Enterrar els morts. 18 Socórrer el qui passa tribulació. 19 Consolar l’afligit. 20 Apartar-se de les maneres de fer del món. 21 No anteposar res a l’amor del Crist. 22 No satisfer la ira. 23 No guardar ressentiment. 24 No tenir engany al cor. 25 No donar una pau fingida. 26 No abandonar la caritat. 27 No jurar, no fos cas que perjurés. 28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 29 No tornar mal per mal. 30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan. 31 Estimar els enemics. 32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 33 Suportar persecució per causa de la justícia. 34 No ser orgullós. 35 Ni donat al vi. 36 Ni golut. 37 Ni dormidor. 38 Ni peresós. 39 Ni murmurador. 40 Ni criticaire 41 Posar l’esperança en Déu. 42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi. 44 Témer el dia del judici. 45 Esglaiar-se de l’infern. 46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls. 48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual. 51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 52 No ser amic de parlar molt. 53 No dir paraules vanes o que facin riure. 54 No ser amic de riure molt o sorollosament. 55 Escoltar amb gust les lectures santes. 56 Donar-se sovint a l’oració. 57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes. 59 No satisfer els desigs de la carn. 60 Avorrir la pròpia voluntat. 61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell - Déu no ho vulgui - faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: “Feu el que diuen, però no feu el que fan”. 62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat. 63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu. 64 Estimar la castedat. 65 No odiar ningú. 66 No tenir gelosia. 67 No obrar per enveja. 68 No ser amic de baralles. 69 Defugir l’altivesa. 70 Venerar els ancians. 71 Estimar els més joves. 72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics. 73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. 74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. 

75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Ho escoltàvem a l’Evangeli divendres quan un dels mestres de la llei anà a trobar a Jesús i li preguntà quin és el primer dels manaments. Ell, citant l’Escriptura, li respongué que estimar al Senyor el nostre Déu amb tot el cor, amb tot el pensament, amb totes les forces i amb tota l’ànima (Dt 6,4) i al proïsme com a nosaltres mateixos (Lv 19,18); dos manaments fonamentals recollits ja a l’Antic Testament, recordats per Jesús i que recull també sant Benet. Aleshores podem dir com Cohèlet «no hi ha res de nou sota el sol. Quan d’una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit.» (Coh 1,9-10). Però sant Benet concreta una mica més perquè si nosaltres li diguéssim «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Lc 18,18) o el que és el mateix que haig de fer o deixar de fer per ser un bon monjo, ara ens ho explicita en 74 sentències que són les bones obres, no són pas teoria sinó una pràctica ben real.

Cada vespre quan a Completes fem examen de consciència o quan mensualment, tant de bo fos així, ens preparem per rebre el sagrament de la penitència; podríem agafar aquestes 74 sentències i anar marcant on hem fallat, com escoltàvem ahir en la lectura del vespre al refetor fer a un cartoixà sobre les faltes contra la pobresa, la caritat, l’obediència, no admetent els propis errors, discutint per imposar la nostra opinió i els nostres criteris, tenint actituds de superioritat, criticant als altres, qüestionant i murmurant i de ceteris defectibus meis. Certament si ens hi posem el resultat pot ser humanament decebedor de tantes mancances com acumulem, però no hem d’oblidar mai la darrera de les sentències, que ens resulta ben familiar de tant escoltar-la o fins i tot de veure-la escrita com a epitafi, «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu.» Sense la seva misericòrdia, sense la seva gràcia som ben poca cosa, no som res.

Entre els capítols que sant Benet dedica a l’abat i els que parlen de les grans virtuts monàstiques com ara l’obediència, el silenci o la humilitat, la Regla ens situa accions o omissions concretes com a norma de vida que van acompanyades de frases que ens mostren la centralitat de Crist en el nostre camí i el marcat caràcter cristològic que dona sant Benet a la Regla i per extensió a la vida monàstica. Jesucrist ha viscut fins al fons les limitacions de la vida humana, llevat del pecat; ha estat temptat per la incomprensió, la soledat, el desànim, el sofriment, la por; ha tastat la radical experiència humana del dolor, la mort i la limitació, exactament com tots nosaltres; per això ens és model.

En primer lloc sant Benet cita els manaments de la llei de Déu, sintetitzats en dos, i concretats en una màxima quan parla de no fer als altres el que no volem que ens facin a nosaltres. Conclou aquesta primera part amb la crida a l’abnegació per seguir el Crist. Segueixen les obres de misericòrdia sintetitzades en apartar-se de les maneres del món i no anteposar res a l’amor del Crist. Crist és ben present al llarg d’aquest capítol, a Ell és a qui hem d’estimar, a qui hem de seguir, en qui hem de posar la nostra esperança, a qui hem d’atribuir tot allò de bo que podem fer, qui ens mira tothora, no pas per controlar-nos sinó per vetllar per nosaltres; en Ell podem esclafar tots els nostres mals pensaments, a Ell li hem de confessar les faltes passades i demanar-li ajuda per esmenar-nos i rectificar el rumb quan anem errants pels mals camins; perquè de la seva misericòrdia no hem de desesperar mai. La Regla pot ser llegida en la perspectiva de la restauració en nosaltres de la imatge de Déu, perduda pel pecat; una idea molt estimada pels pares cistercencs. Sant Benet ens diu que aquest camí de retorn a Déu l’hem de començar abstenint-nos de fer el mal; perquè sant Benet sap molt bé que com l’apòstol podem dir «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria» (Rm 7,19); ho sap fins i tot, si seguim els diàlegs de sant Gregori, per experiència personal perquè els seus monjos foren capaços no tant sols de calumniar-lo sinó fins i tot d’enverinar-lo.

Aquest capítol ens pot sorprendre, fer reflexionar, empènyer a examinar la nostra consciència però també ens pot incomodar de tant exigent com és aquest examen. Si ens refiem de ser justos i menyspreem els altres, si volem passar per sants o que ens ho diguin sense pas ser-ho, recordem la paràbola que escoltàvem ahir a l’Evangeli no fos cas que siguem més el fariseu cofoi de ser com és i ens enaltim més enllà del que ens pertoca, per sobre de la realitat i emmirallem-nos en el publicà no gosant ni aixecar els ulls al cel. Témer i desitjar són dos verbs que segurament sintetitzen aquest capítol perquè concentren la major part de les motivacions humanes. Actuem, parlem, pensem motivats pel temor o pel desig, però cal saber, cal discernir si el nostre temor és fonamentat i el nostre desig just. Sant Benet ens empeny en aquest capítol a que el nostre temor, que no és pas por, i el nostre desig siguin motivats per causes justes perquè sovint temem sense que valgui la pena i desitgem el que no és bo. A témer i a desitjar n’hem d’aprendre, cal que ho fem treballant el nostre interior. Temem sovint de fer el ridícul, i no ens n’adonem de que amb les nostres paraules, amb els nostres desitjos ens destruïm interiorment i intentem destruir als altres. Som víctimes dels nostres temors i dels nostres volers. Tenir temor, que no és por, de les nostres insuficiències és desitjar superar-les i a això ens hi pot ajudar tant sols el Senyor i practicar cada dia els seus manaments no desesperant mai de la seva misericòrdia.