LA INSTITUCIÓ DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 64

1 En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma que sigui constituït aquell que tota la comunitat s’hagi elegit de comú acord segons el temor de Déu, o bé només una part de la comunitat, ni que sigui petita, però amb més bon criteri. 2 L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del qui hagi de ser instituït, encara que sigui l’últim per ordre de comunitat. 3 Però fins en el cas que tota la comunitat elegís amb un mateix criteri una persona que consentís als seus desordres -Déu ens en guard-, 4 i aquests desordres arriben d’alguna manera a coneixença del bisbe de la diòcesi a la qual pertany aquell lloc, o dels abats o dels cristians veïns, 5 que impedeixin que prevalgui la conspiració dels dolents i estableixin un administrador digne per a la casa de Déu, 6 sabent que n’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció pura i per zel de Déu, i que, al contrari, cometran un pecat si ho negligeixen. 7 El qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seva administració. 8 Que sàpiga que més li pertoca servir que manar. 9 Cal, doncs, que sigui docte en la llei divina, perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles; desinteressat, sobri, misericordiós, 10 i que sempre faci prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també ho obtingui per a ell. 11 Ha d’avorrir els vicis i estimar els germans. 12 En la correcció ha d’obrar amb prudència i no fer “de res massa”, no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas. 13 Que no perdi mai de vista la seva feblesa, i que es recordi que no s’ha de trencar la canya esquerdada. 14 Amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú, tal com ja hem dit. 15 I que miri de ser més estimat que temut. 16 Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelós ni massa suspicaç; si no, mai no tindrà pau. 17 Ha de ser previsor i considerat en els seus manaments, i, tant si allò que mana es refereix a Déu com si es refereix a aquest món , que ho miri i ho temperi 18 pensant en la discreció del sant Jacob, que deia: “Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se’m moriran tots en un dia”. 19 Prenent, doncs, aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuts, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere. 20 I sobretot, que mantingui en tots els seus punts aquesta Regla, 21 per tal que, després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys: 22 “En veritat us dic -afirma- que el va posar al cap de tots els seus béns”.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Quan sant Benet escriu la Regla l’elecció dels bisbes era un xic diferent a la d’avui dia; hi havia diverses particularitats però en general els fidels o els preveres proposaven un nom, així ho veiem per exemple en el cas de sant Ambrós. En els monestirs hi havia diverses maneres segons el lloc i segons com havia estat fundat el monestir. Així en alguns casos l’abat en exercici designava el seu successor, en d’altres ho feia el bisbe o algun abat actuant com a pare immediat, com avui diríem; en altres casos era el propietari del monestir qui designava l’abat, una fórmula ben propera al vassallatge medieval i tant sols en algunes poques ocasions elegia l’abat la mateixa comunitat. Per tant el plantejament de sant Benet és sinó nou, sí almenys innovador. És fàcil fer un paral·lelisme amb la major part dels sistemes polítics actuals, però no és tractava ni es tracta ben bé d’això, perquè tant en el cas que planteja sant Benet com en el de l’elecció dels bisbes en els primers segles d’història de l’Església, no hi ha candidats establerts prèviament, ni tampoc programes de govern, ni encara menys grups o partits organitzats darrera un suposat candidat.

Fa molts anys vaig llegir dues obres d’un antic monjo, Narcís Xifra. El primer dels seus llibres que vaig llegir feia referència a l’esclat de la guerra civil al seu monestir i allí on el lector podia imaginar trobar un relat marcat pel dolor de les circumstàncies d’aquell període històric, tràgiques per a l’Església, hi vaig trobar sobretot l’amargor per una comunitat dividida i l’acusació de que alguns monjos s’havien preocupat més per salvar-se ells i el seu futur, que pel bé dels seus germans. Però en Narcís Xifra té una altra obra escrita com una mena de memòries de la seva vida de monjo i és en aquestes on el centre, la trama diríem de la narració, és com un reduït grup de monjos malmeten per arribar a controlar el monestir un dia; l’autor ho sintetitza molt bé en una frase que sembla que els havia escoltat dir molts cops: “Ai comunitat, quan caiguis a les nostres mans”; efectivament va caure en aquestes seves mans i al cap d’uns anys els va caure de les mans. Segurament, com tot, es tracta d’un relat parcial però que a la fi té alguna part de veritat i haig de confessar que si l’obra dedicada a la guerra civil em va impactar, la dedicada a relatar la seva experiència monàstica ho va fer encara més. És ben cert el que deia l’abat Maur Esteva que “on hi ha homes, hi ha humanitat”.

Sembla que la idea de sant Benet de la institució i la missió de l’abat no va pas per aquests camins del que ben bé podríem anomenar com a excessiva humanització o banalització i que potser, Déu no ho vulgui, han existit més d’un cop. I sabem que sant Benet no va pas per aquest camí quan li escoltem dir, per exemple, que l’abat ha de pensar sempre que ha acceptat una càrrega, que no ha de perdre mai de vista la seva feblesa i, sobretot, que ha de mantenir en tots els seus punts la Regla no oblidant mai a qui ha de donar compte de la seva administració. Així sant Benet presenta el càrrec de l’abat com una càrrega, que es carrega sobre les espatlles d’homes i dones febles que tenen com a full de ruta, que es diu avui, la mateixa Regla i com a jutge i patró al mateix Senyor.

Partint d’aquestes premisses la turbulència, el neguit o la suspicàcia no estaran mai lluny de l’ànim de l’abat i que a aquest li cal ben bé lluitar per mantenir la seva pau i aquesta no li pot venir de cap altra banda que del Senyor, del contacte amb la seva Paraula i posant l’accent en la pregària personal i comunitària, avorrint els vicis. Quan un escolta la veu d’algun monjo que ha tingut grans i greus responsabilitats i està al tram final de llur vida, la major part de les vegades escolta un relat autocrític amb un cert punt d’amargor.

Tots mirem de fer allò que creiem que és el millor; això no vol pas dir que sigui fàcil, ni encara menys que sigui comprés per tothom; perquè sovint la manera fàcil d’actuar no és la més encertada i cal prendre decisions difícils i a vegades doloroses. Si la vida del monjo, si la vida del cristià, no és un camí planer evidentment tampoc ho és la de l’abat o l’abadessa i aquí sant Benet potser ens vindria a dir que si per a tots als inicis el camí és estret, per als superiors és encara més d’estret i no deixa mai de ser-ho.

Tots voldríem que tot fos sempre bonic i quan sorgeixen dificultats és fàcil cercar un culpable i més fàcil encara personalitzar-lo. L’abat o l’abadessa són realment responsables, el seu grau de responsabilitat és molt alt, tant que sembla difícil poder ser mereixedors de la misericòrdia divina, aquella de la que mai no hem de desesperar. Però això no ens ha de fer defugir mai la nostra responsabilitat personal, la de tots, davant de Déu i de la comunitat.

Escriu Aquinata Böckmann que aquest capítol transpira l’esperit de l’Evangeli i el del cant del servent sofrent. Però alhora mostra un desenvolupament, un aprofundiment de la personalitat de sant Benet; perquè s’allunya de la Regla del Mestre, més pragmàtica, i s’acosta a la Regla de sant Agustí, més espiritual.

Segurament el mateix sant Benet havia fet experiència dels seus propis límits, de la seva feblesa, feia memòria i tenia consciència d’haver trencat potser més d’una canya escardada; fins i tot també d’haver conegut comunitats on s’havia instal·lat el desordre i d’haver hagut d’aturar la conspiració dels dolents. Però tal volta davant de Déu no hi ha bons i dolents, això són categories nostres; davant de Déu sols hi ha qui acull i qui rebutja la seva misericòrdia, qui deixa créixer els vicis i qui lluita per mantenir en tots els punts aquesta Regla.

Com escrivia l’Abat Sighard Kleiner, l’abat tot tenint el lloc del Crist no és pas el Crist i a vegades això que sembla evident, cal no oblidar-ho.