LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari del P. Abat Octavi Vilà

Fer experiència de la presència de Déu, en cada moment de la nostra vida; no amagar-li res al Senyor sinó reconèixer humilment les nostres febleses i exposar-les per tal que un cop posada la confiança en el Senyor, les puguem anar superant a poc a poc; no fugint de les dificultats ans afrontar-les, confiant en el Senyor, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu.

Sempre tenim la temptació, la tendència, de fugir d’estudi, és una reacció ben humana; certament som conscients dels nostres vots d’obediència, pobresa i conversió de costums però ens agradaria que la seva aplicació fos a la carta, al nostre gust, poder triar el moment sense que afectés gaire els nostres capricis. «Quants cops, escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, canviem d’ala de claustre, ens posem la caputxa o apressem el pas, és una manera de dir-ho, per tal d’evitar creuar-nos i saludar ni que sigui amb un simple cop de cap aquell que tenim considerat, no dic com a enemic, Déu no ho vulgui, però si com a molest per a nosaltres». Aquest pot ser un aspecte a tenir present en aquest graó de la humilitat, no evitar allò que creiem que ens provocarà rebuig quan no ràbia, sinó obrir el cor a la misericòrdia per tal, fins i tot aquí satisfent un xic el nostre egoisme, poder-la rebre dels germans i de Déu.

Avui tots tenim un alt grau d’autodefensa de la nostra intimitat, ens fa basarda que algú altre entri en la nostra privacitat, que descobreixi els nostres punts febles. Som propensos a pensar primer que tot que el fet d’obrir les nostres debilitats a un pecador com nosaltres, és un graó massa alt per pujar o per baixar entre els graons d’humilitat. Sant Benet ens parla aquí d’una actitud cap a Déu més que vers els homes; perquè la vertadera humilitat és reconèixer davant Déu que som pecadors i reconèixer que tot ho rebem d’Ell, i primer que tot el perdó, que és el fruit del seu amor sempre fidel. Escriu sant Bernat que «de moltes maneres es busquen pal·liatius per als pecats. El que s’excusa diu: “Jo no ho vaig fer”; o “sí ho vaig fer, però ho vaig fer com cal”. Si ha fet alguna cosa malament, diu: “No ho vaig fer malament del tot”. Si ho ha fet molt malament, llavors diu: “No va haver-hi mala intenció”. I si el convences de la seva mala intenció, com a Adam i a Eva, s’esforça per excusar-se dient que uns altres el van persuadir. El qui excusa descaradament les coses evidents, com podrà descobrir amb humilitat al seu abat els pensaments ocults i dolents que arriben fins al seu cor?» (De gradibus humilitatis et superbiae, 45).

La nostra relació amb Déu mai no pot ser purament espiritual; ha de ser encarnada, perquè Déu s’ha encarnat, s’ha fet home. Déu va escollir venir a trobar-nos a través de la mediació humana, començant pel seu Fill fet home com nosaltres, llevat precisament del pecat. L’acte pel qual ens reconeixem pecadors davant Déu ha de tenir una visibilitat humana. Aquesta visibilitat arriba quan ens reconeixem febles davant la comunitat humana o almenys a un dels nostres germans. Quan sant Benet ens parla que el cinquè graó de la humilitat és «manifestar humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament», s’ha de veure que el que sant Benet ens pregunta no és si som prou humils com per revelar les nostres faltes a l’abat, pobre pecador i home com nosaltres; sinó més aviat si som prou humils com per revelar-les a Déu; i se suposa que les revelem a Déu a través de la mediació de l’abat, que fa de representant de Crist en la comunitat.

La nostra societat ha perdut el sentiment de culpa tant a nivell social com a nivell individual. Davant les faltes, les mancances, les debilitats, davant dels pecats, en definitiva, tenim tres recursos per a les diverses faltes.

El primer és el sagrament de la penitència, cadascú sabrà com porta aquest tema, però hi ha suficients oportunitats al monestir, amb els preveres de la comunitat, amb el confessor que ve cada mes o amb preveres que ens visiten o fan estada al monestir, per acomplir així aquest precepte sacramental molt necessari en la vida de qualsevol cristià, tant més en la vida d’un monjo.

Tenim o teníem el capítol de culpes per les faltes contra la Regla i la vida comunitària. En la nostra comunitat, com en d’altres, el capítol de culpes ha desaparegut. Certament la fórmula amb què el varem conèixer els darrers anys d’aplicació no era massa efectiva, així ho he pogut veure també en alguns dels monestirs del nostre Orde que he visitat recentment; però malgrat que la fórmula que empràvem hagi estat superada potser amb escreix, ens cal repensar com exposar en capítol les mancances de la pròpia comunitat perquè les nostres mancances individuals quan les ajuntem amb les dels altres acaben per ser faltes de tota la comunitat. No manca tant per començar la Quaresma, temps de preparació i camí vers la Pasqua, un moment privilegiat per treballar aquest tema i cercar la manera de fer una reflexió comunitària sobre la nostra vida de monjos en què fallem com a comunitat, en que hem d’avançar.

El tercer recurs és el que avui ens proposa sant Benet. Tot plegat ho podríem resumir com sant Benet diu en «fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB 4,73-74), amor a Déu i als germans. Diu el papa Francesc que «el perdó de Déu és allò de la qual cosa tots tenim necessitat, i és el signe més gran de la seva misericòrdia. Un do que tot pecador perdonat és cridat a compartir amb cada germà i germana que troba. Tots aquells que el Senyor ens ha posat a costat, els familiars, els amics, els companys, els coneguts, tots estan, com nosaltres, necessitats de la misericòrdia de Déu. És bonic ser perdonats, però si vols ser perdonat, perdona també tu» (Papa Francesc, Catequesi del 30 de març de 2016). Tant més ens costarà perdonar si no ens vénen al cor les faltes comeses, i demanem a Déu perdó com escriu sant Elred: «això és el que et demano, confiant en la teva misericòrdia omnipotent i en la teva omnipotència misericordiosíssima: que amb el poder del teu Nom suavíssim i pel misteri de la teva santa humanitat, perdonis els meus pecats i sanis les malalties de la meva ànima, recordant-te de la teva bondat i oblidant la meva ingratitud».