diumenge, 11 de desembre de 2016

ELS ARTESANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 57

1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El treball, amb la pregària i el contacte directe amb la Paraula són els tres pilars de la vida del monjo. «Nosaltres som i hem de ser cistercencs en qualsevol moment de la vida; no solament quan ens reunim per a la pregària o practiquem les observances comunitàries, sinó també en l’estudi, en el treball, en el ministeri sacerdotal, en l’oració privada, quan servim els homes en les seves necessitats, i en tot el que fem.» (La vida cistercenca actual, 12). Si en època de sant Benet era habitual l’ofici de l’artesà, avui des del monestir no podem competir en pla d’igualtat amb l’economia de la nostra època, d’una banda perquè la nostra jornada laboral té uns límits marcats pel nostre horari i de l’altra perquè no podem fer front a grans inversions de maquinaria i recursos. Quin ha de ser doncs el pes del treball en la nostra vida? De ben segur que no podem renunciar-hi, ja que ens diu la Regla que «és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles» (RB 48,8-9). Per tant cal cercar una activitat que ens sigui rentable, que no ens ocasioni més despeses que ingressos i que sigui compatible amb el ritme de la nostra vida, perquè com diu la Declaració de l’Orde Cistercenc «també nosaltres estem obligats a la llei universal d’un treball» (La vida cistercenca actual, 69).

Certament, durant temps algunes comunitats varen entrar en la dinàmica de l’economia de mercat, de tal manera que van acabar no podent atendre allò que és essencial a la nostra vida, això és la pregària i la lectura divina. Com afrontar aquest tema des de la nostra posició? Vivim dels ingressos del turisme fonamentalment, és un monocultiu, per ara rendible, però que no se sap mai què pot passar en el futur: per exemple, una simple disposició legal que establís la gratuïtat de la visita als monuments ens tancaria la font d’ingressos. A més aquesta activitat dóna feina directament a un grup de treballadors, més d’una trentena, que depenen de nosaltres. En certa manera som una empresa, dividida en dues seccions: guies i botiga d’una banda i hostatgeria externa, restaurant i cafeteria de l’altra. Això ja per si mateix ens porta a vegades maldecaps i situacions incòmodes, tot i que es gestioni des d’una fundació, ja que el món del treball quasi de forma natural genera conflictes laborals sempre desagradables. D’aquesta activitat se’n deriva directament una altra d’interna en la comunitat, que és la bugaderia, on a voltes cal treballar al ritme que marca l’ocupació de l’hostatgeria externa; cal dir que els monjos que s’hi dediquen ho fan amb generositat i eficàcia. De fet una altra manera d’aportar recursos a la comunitat és evitar despeses externes i aquí la bugaderia juga un paper fonamental. Altres treballs són propis de la dinàmica de la mateixa casa i també ens fan estalviar pagaments externs; unes activitats són més materials com cuina, refetor, correu, biblioteca, sagristia, hort, infermeria, porteria o hostatgeria interna i altres més d’administració i funcionament de la casa a diversos nivells, economia, música, litúrgia, comunicacions o gestió; tampoc no són pas fàcils donada l’envergadura del monestir. Independentment hi ha l’activitat d’apostolat que portem a terme en relació a l’exterior més o menys intensa segons els monjos i els moments. Aquest plantejament evidentment ens estalvia despeses, perquè hi ha tasques que caldria portar a terme en qualsevol cas com la cuina, la cura dels malalts, etc., però de fet ens omple el manament del treball que ens fa la Regla?

«El nostre treball no és solament un remei contra l’ociositat o una ocupació qualsevol per a omplir el temps, sinó que és part constitutiva del nostre esforç per a adquirir la perfecció cristiana. Al mateix temps és un servei fratern a la comunitat monàstica i als homes que viuen en el món, sobretot si treballem de manera competent i amb sentit de responsabilitat» (La vida cistercenca actual, 69). Sant Benet ens parla de quina ha de ser la relació del treball monàstic amb la societat, en certa manera ens parla de les relacions amb el món exterior del monestir, és a dir l’elaboració i comercialització dels productes elaborats a casa. Ara per ara nosaltres també tenim artesans al monestir com aquells de qui sant Benet ens parla directament. Els monjos poden tenir talents especials en el camp del treball, aquests talents cal que s’utilitzin per servir la comunitat; tenint present que sempre l’opció fonamental és no preferir res, absolutament res, a Crist (RB 72,11).

Un dels nostres artesans diu en una entrevista publicada aquesta setmana: «evidentment el monjo també treballa com qualsevol persona, per guanyar-se el pa que menja i també com a equilibri necessari per a la seva persona. El treball dignifica l’home i l’ajuda a progressar i a fer més humana la seva vida. El monjo necessita treballar, per això mateix crec —diu el monjo— que aporta a la societat l’exemple d’un treball ben fet, oferint productes de qualitat, fruit del seu treball artesanal» (Catalunya Cristiana, 11 de desembre de 2016). Avui en dia, la situació potser és diferent que a l’època de sant Benet; però sempre hi ha els qui poden aportar habilitats concretes i realitzar-les amb una jornada laboral constant, rigorosa i sense distraccions, cercant alhora la qualitat i la rendibilitat i no essent una càrrega per la comunitat sinó un motiu de guany més o menys elevat. Per això el principi enunciat per sant Benet segueix essent vàlid avui. Quan algú ha triat de viure en comunitat, l’exercici dels seus talents, habilitats i coneixements s’ha de fer sempre en servei a la comunitat. Ja abans que sant Benet, sant Agustí (El treball dels monjos 16; Regla 1,4) insisteix que qualsevol obra d’un monjo sigui integrada en el servei a la comunitat. Potser avui per la dinàmica de la societat actual el desig de sobresortir és més gran que en el passat i pot ser que també el sentit de la responsabilitat sigui menys fort, ja que sovint es busca en primer lloc el desenvolupament individual i aquest és una valor molt present en la societat actual. En qualsevol cas les activitats artesanals han de ser sempre ben fetes, en profit del monestir i respondre a uns mínims criteris de rendibilitat econòmica; això implica una consciència, com ja es fa, en els artesans del cost de la seva activitat i els obliga a una fidelitat en la dedicació d’unes hores, no pas fàcil quan cal compatibilitzar-les amb altres responsabilitats dins de la comunitat o els estudis.


La vida del monjo té aquests tres pilars per fonamentar-se: pregària, lectura i treball. La mancança en una d’elles, o Déu no ho vulgui, en més d’una, perjudica en primer lloc al monjo que volgudament o no, hi cau, i per extensió a tota la comunitat. Com preguem, com treballem i en quin grau està el nostre contacte amb la Paraula, són els tres indicadors de la nostra salut espiritual i monàstica, i molt importants. Deia el papa Francesc als abats benedictins, «el vostre treball, en harmonia amb la pregària, fa compartir el treball creatiu de Déu i us fa “ser solidaris amb els pobres que no poden viure sense treballar”» (Discorso del Santo Padre Francesco ai partecipanti al Congresso degli abati benedettini, 8 setembre 2016). No hem de ser pas com a comunitat una empresa però això no vol dir renunciar a un dels trets característics de la nostra vida, el treball, tant mateix quan l’ociositat és enemiga de l’ànima i bressol de la murmuració. «Déu ens crida (...) també a utilitzar els mitjans que ell ens ofereix, en particular els consells evangèlics, la vida en la comunitat cistercenca, la vida d’oració, l’amor a la creu i el servei que hem de prestar a la comunitat humana amb el nostre treball» (La vida cistercenca actual, 46). Potser que hi penséssim en profunditat i que la nostra reflexió particular sigui el punt d’arrencada d’un discerniment comunitari per elaborar una anàlisis del grau d’acompliment d’aquest aspecte en la nostra vida monàstica, si bé ho acomplim tal com fem ara o bé, si és el cas, cal elaborar propostes concretes, realistes i viables monàsticament i econòmicament sobre aquest punt per tal de poder realitzar en plenitud «aquella mena de treballs que ens permetin a la vegada satisfer les nostres necessitats, ser útils als altres i mantenir sana i intacta la natura.» com ens diu la Declaració (La vida cistercenca actual, 51).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada